Notícia
Els partits tàmils apel·len a l’Índia en la cerca d’una “solució política” a Sri Lanka
Diputats tàmils demanen a Narendra Modi que “insti” el govern illenc a “complir les seves promeses” d’autogovern tàmil · 13 anys després de la fi de la guerra, les violacions dels drets humans continuen impunes
Set partits tàmils han sol·licitat al primer ministre indi, Narendra Modi, que “insti” el govern de Sri Lanka a “complir les seves promeses” d’autonomia per a les zones de majoria tàmil de l’illa asiàtica. Aquests partits (encapçalats per l’Aliança Nacional Tàmil o TNA, principal pol polític tàmil) defensen que, des de l’autonomia, es pot avançar cap a una solució de caràcter federal dins d’una Sri Lanka unida.
La carta amb la petició ha estat lliurada per una delegació de diputats d’aquests partits a Gopal Baglay, alt comissionat indi a Colombo, la capital de Sri Lanka.
Els partits tàmils persegueixen una implicació directa de l’Índia des de fa anys, amb crides reiterades a Nova Delhi, però la qüestió no sembla que figuri entre les prioritats dels governs indis.
El diputat tàmil Mathiaparanan A. Sumanthiran (TNA) ha dit en una entrevista que l’Índia “té un rol legítim a jugar en relació amb la solució de la qüestió nacional tàmil”. El diputat ha recordat que Nova Delhi i Colombo van signar el 1987 l’Acord Índia-Sri Lanka que, en teoria, havia de contribuir a resoldre el conflicte violent a l’illa. Que aquest és un “acord bilateral internacional” vigent i que s’ha de complir.
Certament, l’Índia ha reclamat en repetides ocasions a Colombo que implementi aquell acord i que garanteixi els drets dels tàmils. Ho ha fet, fins i tot, en fòrums internacionals com el Consell de Drets Humans de l’ONU. També en visites d’alt nivell a Sri Lanka, com la del mateix Modi el 2015. Però les seves pressions no han anat gaire més enllà.
La guerra es va acabar, però el conflicte no s’ha resolt
El context de 1987 i l’actual s’assemblen poc. L’Acord Índia-Sri Lanka de 1987 es va signar en mig d’una guerra iniciada quatre anys abans i que va durar fins al 2009. La guerra va enfrontar l’exèrcit de Sri Lanka amb els Tigres d’Alliberament del Tamil Eelam (més coneguts com a Tigres Tàmils), una guerrilla independentista que va arribar a controlar bona part de l’est i el nord de Sri Lanka, els territoris habitats pels tàmils.
Aproximadament el 25% dels habitants de Sri Lanka pertanyen a algun dels tres grups de llengua tàmil que hi ha al país: els tàmils de Sri Lanka —presents a l’illa des de fa més d’un mil·lenni, majoritàriament hindús i amb una minoria cristiana—, els tàmils indis —hindús, descendents de persones arribades des l’Índia en època colonial— i els moros de Sri Lanka, musulmans. Les bases de suport dels Tigres es trobaven entre els tàmils de Sri Lanka.
Després de la independència del Regne Unit, el govern de Sri Lanka va imposar l’ús oficial exclusiu del singalès, la llengua parlada per aquest poble (75% dels habitants de l’illa) majoritàriament budista. Aquest fet va excloure de la funció pública els tàmils que no parlaven singalès. A banda, diversos programes estatals de colonització de zones rurals van ser percebuts pels tàmils com un intent de singalització de territoris tradicionalment tàmils. Es va crear un clima de confrontació que va conduir a episodis d’enfrontament entre civils singalesos i tàmils. Un dels més greus va ser el pogrom antitàmil de 1977, on centenars de tàmils van ser assassinats per turbes singaleses.
El 1983, els Tigres Tàmils van iniciar un conflicte armat contra Sri Lanka amb l’objectiu d’assolir la independència del nord i l’est de Sri Lanka per a fundar-hi un país nou, el Tamil Eelam. Durant els primers anys de conflicte, els Tigres van rebre assistència de l’Índia —on viuen desenes de milions de tàmils— i aquest país va forçar, el 1987, la signatura de l’Acord Índia-Sri Lanka: a canvi de posar punt final al seu suport als Tigres i d’enviar una força de pau a l’illa (la IPKF), Nova Delhi va aconseguir que Colombo es comprometés a atorgar l’autonomia a les províncies del Nord i de l’Est, a unir-les en una de sola —constituint així el Tamil Eelam— i a fer oficial la llengua tàmil.
Els Tigres, però, van rebutjar de desarmar-se i la IPKF va entrar en conflicte contra la guerrilla tàmil mateixa. El distanciament entre l’Índia i els Tigres va culminar el 1991 amb l’assassinat suïcida, per part d’una combatent de la guerrilla, de l’exprimer ministre indi Rajiv Gandhi.
Retirada la IPKF de Sri Lanka, la guerra va continuar fins al 2009, quan l’exèrcit de Sri Lanka va conquerir el darrer territori en mans dels Tigres i en va matar el fundador i líder, Velupillai Prabhakaran.
L’autonomia frustrada
L’Acord Índia-Sri Lanka de 1987 només s’ha complert en part. El mateix any, el Parlament de Sri Lanka va aprovar la 13a Esmena de la Constitució, que va instituir un sistema autonòmic per a les províncies i l’oficialitat del tàmil. Però Colombo mai no ha acceptat de transferir a les províncies totes les competències previstes, molt especialment les relatives a territori i policia, alhora que ha aportat fons insuficients per a la gestió de les competències transferides, com educació o salut. El president de Sri Lanka s’ha reservat poders suprems sobre el sistema i, amb una esmena constitucional el 2020, se’n va adjudicar de nous. A més, la fusió de les províncies del Nord i de l’Est va ser declarada il·legal el 2006, cosa que va frustrar l’aspiració d’un Tamil Eelam unit.
En aquestes circumstàncies, els partits tàmils liderats per la TNA denuncien que no es pot parlar d’un veritable sistema autonòmic o devolution, sinó tan sols d’una descentralització administrativa. Els partits que han presentat la petició a Narendra Modi voldrien que la implementació completa de la 13a Esmena servís de base per a la conversió futura de Sri Lanka en un estat federal.
El segon pol polític tàmil en nombre de vots, el Front Popular Nacional Tàmil (TNPF), opina que l’autonomia mai no servirà de trampolí i considera que els partits tàmils han d’abandonar la defensa dels consells provincials i d’aquesta via gradualista per a passar a reclamar, directament, la creació d’un Estat tàmil federat amb la resta de Sri Lanka sobre la base del dret a l’autodeterminació.
El govern de Sri Lanka no té cap intenció d’introduir aquests canvis i avisa que qualsevol esmena hauria de ser acceptable per a totes les províncies del país, incloent-hi les de majoria singalesa. Alguns sectors del partit governamental, l’SLPP, fins i tot són partidaris d’abolir el sistema de consells provincials. El president del país, Gotabaya Rajapaksa —un nacionalista singalès de línia dura—, diu que vol aconseguir una “reconciliació ètnica” basada en el desenvolupament del país, no pas en la devolution.
Violacions greus de drets humans
Donaria per escriure moltes línies què deu entendre Gotabaya Rajapaksa per “reconciliació”. El de l’actual president és un més d’una llista llarga de noms vinculats amb les violacions de drets humans que les forces singaleses han perpetrat al Tamil Eelam durant i després de la guerra. Gotabaya Rajapaksa ocupava el càrrec de secretari de Defensa del govern de Sri Lanka —presidit pel seu germà Mahinda Rajapaksa, actual primer ministre— el 2009, a la darrera fase de la guerra. Tant l’exambaixador nord-americà en missió especial per a Crims de Guerra Stephen Rapp com l’excomandant de l’exèrcit de Sri Lanka Sarath Fonseka han acusat Gotabaya Rajapaksa d’haver ordenat execucions extrajudicials de diversos líders dels Tigres Tàmils en el moment de la derrota de la guerrilla.
La impunitat dels perpetradors de violacions de drets humans és una de les grans taques de l’Estat de Sri Lanka i una de les senyes de la política dels germans Rajapaksa. Un informe de l’Oficina de l’Alt Comissariat de Nacions Unides per als Drets Humans de 2015 va concloure que hi havia “motius raonables per a creure que totes les parts” del conflicte, incloent-hi l’exèrcit i els Tigres, “van cometre violacions greus del dret internacional de drets humans, violacions serioses de la llei internacional humanitària i crims internacionals”. Pel que fa a les forces de seguretat de l’estat, l’informe parla d’execucions extrajudicials, desaparicions forçoses, detencions arbitràries, tortures, violència sexual, atacs a zones habitades per civils, negació d’assistència humanitària i detenció i vigilància de desplaçats interns pel sol fet de ser tàmils.
Els únics avenços per a investigar totes aquestes acusacions van tenir lloc durant la presidència de Maithripala Sirisena (2015-2019), un opositor a la família Rajapaksa. Un exemple va ser la posada en marxa de l’Oficina sobre Persones Desaparegudes, el 2017, amb el mandat de cercar aquestes persones, protegir els interessos de les víctimes i fer recomanacions a les autoritats.
D’ençà del seu retorn al poder, els Rajapaksa han tornar a imposar un discurs nacionalista singalès budista que deixa molt poc marge a les demandes tàmils. Tornant al cas de l’Oficina, Human Rights Watch denuncia que Gotabaya Rajapaksa “n’ha soscavat greument la independència” amb els seus darrers nomenaments per a aquest ens. L’organització prodrets humans assenyala a més que el govern de Rajapaksa “ha assetjat i ha amenaçat repetidament les famílies de les víctimes, així com als advocats i organitzacions que les representen”.
Mobilització popular
Confrontats amb aquesta situació, i davant de l’evidència que els polítics tàmils no han estat capaços de revertir-la, una coalició d’associacions, treballadors, estudiants, líders religiosos i altres sectors tàmils hindús i musulmans van organitzar una marxa impressionant de milers de persones al llarg de 400 quilòmetres entre Pottuvil i Polikandy el febrer de 2021. La marxa de la societat civil tàmil va reclamar la fi de la militarització del Tamil Eelam, de la persecució contra els periodistes tàmils i de la usurpació de terres. Les demandes també incloïen l’alliberament dels presos polítics i de guerra tàmils, la veritat sobre el parador dels milers de desapareguts en el conflicte i el dret a commemorar els morts de la guerra. I culminaven amb la petició d’una solució política per als tàmils, validada a través d’un referèndum.
La marxa es va fer durant la pandèmia de la covid. Amb aquest pretext, diversos tribunals de Sri Lanka van intentar prohibir-la. D’altra banda, grups de sabotejadors van provar d’aturar-la, sense èxit.
Justament en relació amb la covid, la marxa també denunciava que el govern de Sri Lanka estava obligant a cremar els cadàvers de les persones mortes per aquesta malaltia, contra tota evidència científica. La tradició musulmana vol que els cossos siguin enterrats. Els manifestants denunciaven l’ordre del govern com una discriminació greu contra els moros de llengua tàmil.
Tot just quan es compleix un any d’aquella marxa —una de les mobilitzacions més importants des de la fi de la guerra— les protestes continuen al Tamil Eelam. Una manifestació de mares que reclamaven conèixer el parador dels seus fills i familiars desapareguts ha estat blocada per la policia aquest mateix gener, amb la intenció que les dones no poguessin fer arribar les seves queixes al ministre de Justícia, Ali Sabry. El govern de Sri Lanka es manté allà on era: girant l’esquena a les víctimes i fent-se el desentès de les demandes col·lectives del poble tàmil.