Notícia

Abkhàzia i Ossètia del Sud: amigues de Rússia, maldecaps per a Geòrgia

La major part dels països del món reconeixen les dues repúbliques com a part del país transcaucàsic, però de facto funcionen com a estats independents

El ministre d'Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, amb el llavors president d'Abkhàzia, Raul Khadjimba, el 2017.
El ministre d'Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, amb el llavors president d'Abkhàzia, Raul Khadjimba, el 2017. Autor/a: MFA Russia @ Flickr
Geòrgia ha vist en la seva curta història com a estat independent com fins a tres regions se li plantaven i volien tenir el seu propi rumb: Abkhàzia, Ossètia del Sud i Adjària. Les dues primeres son les cares de la mateixa moneda, mentre que a dia d’avui Adjària està totalment controlada per Tbilissi. Actualment és molt més senzill accedir a aquestes repúbliques des de Rússia que des del territori georgià. A ulls de la major part dels països del món, son oficialment part del país transcaucàsic.


Ambdues repúbliques són reconegudes únicament per Moscou i alguns països afins, com Veneçuela, Síria, Nicaragua i Nauru, un petit país del Pacífic, així com altres estats no reconeguts com Transnístria o l’Artsakh (o Alt Karabakh). Amb aquests darrers formen part de la Comunitat per la Democràcia i els Drets de les Nacions, una organització internacional per a establir vincles entre aquests estats. Tots els membres d’aquesta comunitat han eliminat els visats entre ells i han parlat d’integrar la seva economia i de buscar entrar a la Unió Econòmica Euroasiàtica, la Unió Europea impulsada per Moscou.

Reconeixement internacional d'Abkhàzia i Ossètia del Sud. / Imatge: Àlex Bustos


Tant els ciutadans ossetes com el abkhazos saben què és una guerra contra Geòrgia, ja que hi han lluitat dues vegades. La primera va ser als anys 90, en plena desintegració soviètica. Va començar l’any 1991, i Abkhazia i Ossètia van aconseguir la seva independència de facto de Geòrgia. La tensió a partir del final del conflicte, al 1993, es va mantenir entre el tàndem Tskhinvali/Sukhumi i Tblissi. Moscou va donar suport al bàndol independentista. Després del conflicte els dos territoris rebels van patir bloquejos i aïllament internacional.

La segona guerra va tenir lloc el 2008, quan Rússia va intervenir en un conflicte que va durar només 12 dies. El govern georgià volia recuperar el control d’aquests dos territoris i va atacar durant la cerimònia dels Jocs Olímpics de Pequín. Moscou va acudir al rescat de Tskhinvali i Sukhumi, i no només militarment: també va reconèixer els dos països com a estats de ple dret i hi va establir relacions diplomàtiques el mateix mes de la guerra. Posteriorment s’hi van sumar altres països amics de Moscou, com Nicaragua, Veneçuela o Síria. Aquest darrer va fer-ho després del suport rus al dictador sirià Bashar Al-Assad durant el conflicte del país llevantí.

Rússia ha estat el gran suport necessari per a aquestes repúbliques, com ha passat amb Transnístria o l’Artsakh, però quin projecte tenen els dos estats sense reconeixement? Abkhàzia ha buscat bastir ponts amb diferents països, amb més o menys èxit, mentre que Ossètia del Sud ha reiterat que el seu futur és reunir-se amb els ossetes del nord, com a part de la república homònima de la Federació Russa.

Abkhàzia, vol lliure (tutelat)

Aquest territori, situat al que la comunitat internacional considera el nord-oest de Geòrgia, fa prop de 30 anys que no està controlat per Tbilissi. Al llarg d’aquest temps, ha intentat establir contactes diplomàtics amb diferents països per a consolidar-se com a país independent. Per aquest motiu, Abkhàzia està obert als visitants i —especialment si es compara amb Ossètia del Sud— és fàcil de visitar per als estrangers. Tot i així, la indústria turística rep principalment ciutadans russos.

Tot i la seva voluntat de cercar nexes amb més països, actualment Abhkàzia depèn en gran mesura de Moscou: un 90% de les seves exportacions i un 99% de la seva inversió estrangera venen de Rússia. Sukhumi, però, vol volar més lliurement, malgrat la negativa de Moscou. L’exemple més recent, el rebuig a rebre fons de la UE i la ONU per a Abkhàzia. Malgrat el fet que qui ha fet pública la negativa ha estat el ministre d’Exteriors abkhaz, alguns experts hi veuen la mà de Rússia al darrere, que vol restringir les activitats d’organitzacions internacionals i ONGs a la petita república caucàsica.

Viatxeslav Txirikba, exministre d’Afers Exteriors d’Abkhàzia (2011-2016), assegura a Nationalia que el seu país en els futurs 20 anys “mantindrà la seva independència” i remarca que “atès el ritme del desenvolupament de l’economia, pot convertir-se en un país acomodat, probablement en un període de deu anys”.

El suport rus a Abkhàzia va més enllà de l’aspecte militar. Explica l’exministre: “Estem molt agraïts a Rússia pel suport econòmic. Sense Rússia, seria extremadament difícil restaurar el país”. Tot i així, afirma que Sukhumi encara necessita més assistència “en la producció de productes, menjar, indústria, construcció, potser tèxtil, perquè puguem potenciar la nostra economia i desenvolupar tant el mercat intern com el nostre potencial d’exportar”.

Tot i la pressió, l’estat no reconegut entén que internacionalment està aïllat i ha dut a terme diverses iniciatives, com la de “desaïllament”, destinades a apropar-se a la Unió Europea. El bloc comunitari podria aplicar una política d’implicació sense reconeixement, similar a la que mantenen alguns països amb l’Artsakh, com ara França o els Estats Units. Txirikba explica que el seu país podria tenir bones relacions amb “qualsevol estat que ens estengui la mà de l’amistat”. Afegeix que Sukhumi podria “(tenir bones relacions), certament, amb Catalunya”. Des d’Abhkàzia es van seguir moments de la història recent catalana com l’1 d’octubre o la declaració d’independència, i fonts governamentals abkhazes van mostrar la predisposició de la república caucàsica a reconèixer la sobirania catalana.

Reunificació osseta

Ossètia del Sud, per contra, sembla des del principi més aviat destinada a reunir-se amb els seus germans de la república russa d’Ossètia del Nord. A la mateixa Ossètia del Nord és habitual veure moltes cotxes amb matrícula matrícules del veí meridional. Molts ja tenen un passaport rus amb el que poden viatjar molt més fàcilment que amb el seu propi.

Demanar la unió de les dues Ossèties és un clam habitual dels sud-ossetes. És el cas de l’Alan, que actualment viu a Ossètia del Nord, tot i haver nascut a la del Sud. Ell recorda que “de fet, a Ossètia del Sud i a la del Nord hi viu el mateix poble, històricament vivíem a la mateixa regió”. Lamenta que “desgraciadament, per culpa de guerres entre altres països, però mai entre nosaltres, ens van separar”.

“Recordo que, de nen, vam tenir un referèndum”, esmenta. Es refereix al referèndum de l’any 1992, en què es va votar tant la independència d’Ossètia del Sud com la posterior unió a Rússia. Apunta que “pràcticament el 99% dels ciutadans van votar formar part de Rússia i unir les dues parts del nostre poble”. Efectivament, en aquella votació, només 57 dels 53.441 electors que van passar per les urnes van votar en contra de la reunió osseta dins de Rússia.

Aquesta idea ha estat recorrent entre les autoritats sud-ossetes, que malgrat aquestes votacions a favor, s’han limitat a acostar-se a Moscou amb gestos simbòlics com ara oficialitzar la llengua russa o canviar el nom oficial del territori, que es va a passar a dir-se “Ossètia del Sud-Alània”, emmirallant-se en la nomenclatura dels seus germans d’Ossètia del Nord.