Notícia
Les dones “no es poden permetre el luxe de no escoltar i no actuar” al Kurdistan
El projecte kurdocatalà TitulArts reuneix activistes i refugiades sirianes a Amed · S’hi impulsen els drets de les dones i dels infants a través de l’art i el suport psicosocial · Nationalia en parla amb alguns participants
El projecte l’executen quatre organitzacions: dues de kurdes, l’Organització de l’Acadèmia de Cinema d'Orient Pròxim (OSAD) i l’Associació de Monitorització i Investigació de la Migració a Mesopotàmia (Göç-Der), i dues de catalanes, el CIEMEN i Creart.
El projecte va començar al final de 2020 amb una activitat de llançament basada en un procés de formació de formadores a Amed, vinculades al teixit associatiu cultural i artístic de la ciutat. Mitjançant una metodologia socioafectiva i artística se’ls van oferir recursos pràctics i metodològics, així com una base teòrica sobre l’aprenentatge socioemocional i el suport psicosocial.
Al principi de 2021, diversos grups de dones i infants refugiats han començat a participar en tallers artístics, cinematogràfics i orientats als drets, sota el guiatge de les esmentades formadores d’Amed, tant de l’OSAD (centrats majoritàriament en cinema i arts) com de Göç-Der (prestant atenció als drets de les dones, inclosos els seus drets a la salut).
Durant el procés s’està rodant un documentari sobre la vida de les dones refugiades sirianes que participen en el projecte. La pel·lícula es projectarà a Amed i Barcelona d’aquí a uns mesos.
L’objectiu final de les accions és transformar els processos creatius i d’acompanyament en curs en eines materials per a visibilitzar, comunicar, intercanviar i internacionalitzar la veu i les expressions artístiques de les persones participants fora de les fronteres que els imposa la seva condició de refugiades.
Es preveu que el projecte duri fins al 2022, amb la participació de més grups de dones i infants refugiats. Quan acabi, hi hauran pres part unes 200 dones i menors.
Per a entendre millor els motius pels quals alguns participants s’estan implicant en TitulArts, Nationalia ha parlat amb Camilia (no és el seu nom real), refugiada siriana kurda que pren part en el projecte, i amb els membres d’OSAD Zinar Karabaş i Metin Ewr Bulut.
El viatge de Camilia de Hesekê a Amed
La història familiar de Camilia, de 22 anys, no és diferent de la de moltes altres persones a les regions de majoria kurda de Rojava, una àrea autodeclarada autònoma al nord-est de Síria. Ella prové de Hesekê (Al-Hasakah en àrab), però els seus avantpassats són de Mêrdîn (Mardin, en turc), a uns 30 quilòmetres al nord de la frontera turcosiriana. Al llarg del segle XX, milers i milers de kurds van marxar de Turquia cap a Síria i van crear així vincles forts a banda i banda de la frontera, ja que les famílies tenien membres en ambdós costats.
“Fa 40 o 50 anys, el menjar escassejava a Mêrdîn”, relata Camilia. La seva família necessitava guanyar-se la vida i va decidir emigrar. Es van establir a Hesekê. La seva mare també va néixer a Hesekê, però alguns membres de la família estan registrats oficialment a Turquia des de fa molt de temps.
“Teníem la nostra casa, botiga i vehicle a Hesekê”, diu Camilia. “No teníem cap intenció de moure’ns. Fins al 2013, el conflicte [sirià] no va ser tan dur a la ciutat, tot i que ja es desplegava en altres llocs. No teníem previst de venir a Amed, encara que hi visquessin familiars nostres”.
Les coses van empitjorar el 2013. Els veïns de Camilia van ser atacats per un avió no tripulat, i només en van sobreviure dos. “Quan va passar això, molta gent va fugir cap al nord”. A conseqüència del pànic posterior, el seu germà d’11 anys va patir hipertensió arterial, així com una crisi. “Llavors el meu pare va decidir que no ens hi podíem quedar. Ell tenia un document d’identitat turc, així que va poder travessar de Dirbêsiyê a Kızıltepe, encara que la frontera estigués tancada. Tot i així, vam haver de córrer durant una hora”.
“Després, vam venir a Amed. I des de llavors ens estem aquí, ara ja fa vuit anys”.
Camilia parla a la seu d'OSAD a Amed, durant l'entrevista. / Imatge: Maria CampsCamilia s’havia convertit en una refugiada; tot i així, diu que no se sentia motivada a participar en activitats orientades als refugiats. “O bé tenia por o bé dubtava”, argumenta. A més, pel que fa al projecte TitulArts, “el seu lema sobre ‘refugiats’ i ‘dones’ ni tan sols em va agradar d’entrada”.
Aleshores, per què s’hi va implicar finalment? “Per mi, va acabar convertint-se en una oportunitat d’ajudar altres persones que es troben en situació de refugi. Vull dir que no vaig decidir participar-hi perquè jo sigui una dona refugiada, sinó per a actuar i ajudar altres”.
Ens demana d’explicar una història que ens ajudi a entendre-ho.
Una dona refugiada donant veu a una altra
“Fa dos mesos una dona em va venir a trobar”, comença Camilia. “Ella i la seva filla de vuit mesos eren veïnes meves a Amed, encara que només durant dues setmanes. Després van marxar cap a Mêrdîn.”
La veïna —l’anomenarem amb el nom fictici Noor— era una dona àrab d’Idlib, una ciutat de l’oest de Síria. Durant la guerra, Noor havia fugit d’Idlib al Líban. Estava casada amb un home amb qui havia tingut tres fills. “L’home li pegava sovint. Va ser empresonat. Mentrestant, ella treballava com a netejadora, per a guanyar diners per a cuidar els nens. Va deixar el marit, però després de sortir de presó, ell va aconseguir quedar-se amb els tres nens”, recorda Camilia.
Encara al Líban, Noor es va casar amb un altre home. El seu segon marit es va traslladar a Esmirna, una ciutat costanera a l’oest de Turquia. Al cap d’uns mesos, Noor va voler reunir-s’hi. “L’home li va demanar que li enviés diners per a organitzar una forma il·legal de fer el camí —juntament amb unes altres quatre dones— des del Líban a Turquia”.
“Però”, continua Camilia, “en algun lloc de trànsit, les dones van ser capturades per un grup armat, que les va mantenir captives uns tres mesos. Els van infligir qualsevol tipus de violència sexual que pugueu imaginar-vos. A més de ser violades, van ser torturades amb descàrregues elèctriques, els van arrencar els cabells... A ella, li van perforar l’orella amb un pal de shish kebab i la van deixar sorda”.
Les dones finalment van ser alliberades. “En aquell moment de la història, la meva veïna em va dir: ‘Hauria estat millor que m’haguessin matat’”.
Aleshores, Noor va trucar al seu marit i li va explicar el seu patiment. Amb una fredor emocional sorprenent, el marit li va respondre: “No és gran cosa. Això és normal, li està passant a tothom”.
Els captors, per la seva banda, van admetre cínicament davant les dones que només les deixaven en llibertat perquè, poc després, podrien segrestar un altre grup.
“Després d’haver-se retrobat amb el marit”, continua la jove kurda participant de TitulArts, “la meva veïna es va quedar embarassada. Malauradament, el seu marit també va començar a pegar-li. Per alguna raó, després que el nadó nasqués, tots tres es van traslladar a Kızıltepe”. Kızıltepe, o Qoser en kurd, és una ciutat al sud de Mêrdîn, a tocar de la frontera turcosiriana.
“Llavors la dona va voler separar-se’n, però l’home no va accedir”, diu Camilia. D’alguna manera, Noor va aconseguir amagar-se’n. “Però ell volia quedar-se amb la nena, només per a vendre-la a una altra família. Qualsevol moment que la trobava al carrer, la colpejava i intentava endur-se el nadó”.
A Qoser, l’ONG Lider Kadın Derneği, especialitzada en violència de gènere, va ajudar Noor a escapar de l’home i a arribar a Amed amb la seva filla. “Així és com va acabar vivint a prop de casa meva. Aleshores es va traslladar a Mêrdîn, ja que s’hi podien trobar més persones que parlaven àrab”.
Segons les informacions de Camilia, el segon marit de Noor s’ha instal·lat de nou a Esmirna. “De totes maneres, ella encara vol fugir de Turquia, ja que continua sentint-se amenaçada”.
“Aquesta va ser la meva motivació per a participar en el projecte TitulArts”, argumenta Camilia. “Volia ser, d’alguna manera, la seva veu. Ella és una supervivent. Una resistent. Altres s’haurien suïcidat. Ni tan sols demana caritat; només vol anar-se’n del país pel seu benestar i el del seu nadó”.
Camilia es va oferir voluntària a ser entrevistada quan Zinar Karabaş va dir a les dones que participaven en el projecte que un periodista català aniria a Amed per a aconseguir-ne testimonis i publicar-los en aquest article de Nationalia.
“Mai havia viscut tan a prop històries com aquesta”, diu Camilia. “La meva veïna em va venir a trobar perquè sé àrab; per això va decidir parlar-me. Aquesta història s’ha d’explicar. Aquesta història ha d’arribar a molta gent. Sento la responsabilitat d’explicar-la”.
El cinema com a eina per a la memòria i el canvi social
Zinar Karabaş, d’OSAD, fa mesos que treballa amb Camilia i les altres dones que participen a TitulArts. Karabaş està avesada a sentir moltes històries així, no només en aquest projecte, sinó també pel marc general de refugi i desplaçament que els kurds han patit durant dècades, tant a Turquia com en altres estats.
“És difícil, per descomptat, gestionar aquestes històries”, diu Karabaş. “Sentim emocions en evolució, contradictòries. Com a dona, després de sentir aquestes històries, sento que les dones morim abans si no les expliquem. Cada minut compta. No ens podem permetre el luxe de no escoltar i no actuar”.
Aquest és un dels objectius d’OSAD, sens dubte. L’associació pretén oferir educació cinematogràfica i productes culturals i artístics per a difondre aquestes peces artístiques en tots els segments de la societat kurda. Conscienciar sobre la injustícia social —incloent-hi les dones, els refugiats, els desplaçats i les minories— és una de les motivacions per a fer-ho, cosa que impregna la major part de la feina d’OSAD. Aquest és també el marc del documentari de TitulArts.
“El poder que té l’art —i en concret el cinema— de transformar situacions i, en algun moment, de recuperar una història, em motiva a reaccionar”, argumenta Karabaş. “Crec en el poder de les realitats canviants, i el cinema és una eina per a això. El nostre és, a més, un punt de vista femení del cinema, i jo també hi crec, en això”.
“Com a associació de cinema, les eines que tenim són rodar aquest tipus de situacions i mostrar-les”, diu Metin Ewr Bulut, d’OSAD. “Els refugiats no estan pas lluny: viuen a la nostra terra, i també els separen fronteres artificials. Els sentim com a nostres. És com si fóssim allà, en el mateix conflicte que ells”.
Quan els refugiats sirians, tant kurds com àrabs, van començar a arribar a Amed i altres ciutats kurdes de Turquia, “vam escoltar les seves històries i de seguida ens hi vam veure nosaltres mateixos, en les seves històries”, diu Bulut. “Per això a OSAD vam decidir de participar en el projecte: vols fer alguna cosa, vols actuar”.
“Com a nació, els kurds estem familiaritzats amb aquestes històries difícils”, recorda el membre d’OSAD. “Amb aquest projecte busquem ajudar a recuperar-los, per al seu benestar. Aquesta és la nostra motivació: recuperar-los la vida i la salut. Això és el que també ens dóna el poder de resistir. I, al capdavall, és la nostra responsabilitat, com a éssers humans, per la humanitat”.
Amb el suport de:
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament · Generalitat de Catalunya