Notícia

L’Alt Karabakh, un territori trossejat que cerca el seu encaix al món

La pressió azerbaidjanesa després de la derrota militar armènia de 2020 fa cada cop més precària la posició del petit país · Dependent en gran mesura de Rússia, la guerra d’Ucraïna no n’afavoreix les perspectives d’autodeterminació

Un cartell de les forces armades de l'Artsakh, el 2014.
Un cartell de les forces armades de l'Artsakh, el 2014. Autor/a: Marcin Konsek
Mentre el món aguanta la respiració amb la guerra d’Ucraïna i debat sobre les implicacions de fer la Copa del Món de futbol a Qatar, un conflicte actiu resta totalment desapercebut als marges d’Europa. La població de l’Alt Karabakh, de majoria armènia, fa més de trenta anys que viu en un conflicte permanent, i la situació només ha fet que empitjorar en els dos últims anys.


El territori, constituït de facto com a República de l’Artsakh, és reconegut internacionalment com a part de l’Azerbaidjan, una dictadura amb menys llibertat que els exemples recurrents de règims autoritaris de la regió, com ara l’Iran o l’Afganistan, però amb vincles econòmics importants amb la Unió Europea.

Fins fa dos anys era un dels conflictes congelats sorgits durant l’esfondrament de l’URSS. Les fronteres entre les repúbliques socialistes soviètiques havien deixat l’Alt Karabakh dins de l’Azerbaidjan, amb una autonomia fràgil que va causar conflictes i tensions amb les autoritats estatals. El 1988, els armenis del Karabakh van proclamar la unió amb Armènia mentre a la resta de l’Azerbaidjan hi havia pogroms i neteges ètniques d’armenis i, el 1991, van constituir un estat independent, la República de l’Artsakh, després d’un referèndum amb un 99% dels vots a favor i, tot i el boicot de la minoria àzeri, amb un 82% de participació.

L’Azerbaidjan no es va quedar de braços plegats i el 1992, ja sense l’URSS, la guerra passava a ser a gran escala, amb neteges ètniques sistemàtiques dels dos bàndols, prop d’un milió de desplaçats i uns 30.000 morts. Tot i tenir una població molt menor, Armènia va ser la gran guanyadora de l’alto el foc de 1994. La República de l’Artsakh no només controlava l’enclavament de l’Alt Karabakh, sinó també la franja històricament àzeri que la separava d’Armènia.

La guerra dels drons del 2020

De llavors ençà s’havia violat regularment un alto el foc precari, signat el 1994 amb la intervenció de Rússia. Les autoritats azerbaidjaneses provaven de recuperar el control de la zona, sense canvis significatius.

La situació va canviar radicalment el 2020. En aquest temps, l’equilibri de forces s’havia anat decantant en favor dels azerbaidjanesos, que tenen el triple de població que Armènia, un PIB quatre vegades més gran gràcies al petroli —que representa el 50% del pressupost estatal i el 70% de les exportacions—, i també any rere any quatre vegades més despesa militar (el 2021, la de l’Azerbaidjan era de 2.703,2 milions de dòlars, mentre que la d’Armènia era de 619,4).

El 27 de setembre de 2020, amb la població mundial confinada per la covid, a les portes de les eleccions dels EUA i amb les relacions entre Armènia i Rússia en hores baixes després d’una revolució democràtica que havia portat Nikol Pashinyan al poder, l’Azerbaidjan iniciava una ofensiva militar a gran escala contra la República de l’Artsakh, amb una superioritat militar aclaparadora. L’atac es feia amb un armament de tecnologia punta, acumulat per a l’ocasió, amb prop d’un miler de drons dirigits contra tancs, artilleria i sistemes de defensa antiaèria i amb el suport operatiu de Turquia.

El desequilibri era evident i el coneixement del terreny o el sacrifici armenis no van ser suficients. A més, es va actuar sense respectar les lleis de la guerra, tot cremant centenars d’hectàrees de bosc amb fòsfor blanc, bombardejos indiscriminats i execucions i tortures de soldats i civils. L’Observatori Sirià pels Drets Humans va denunciar que 2.500 mercenaris gihadistes s’havien desplaçat a l’Alt Karabakh, via Turquia, mentre que les autoritats turques i azerbaidjaneses asseguraven que el bàndol armeni comptava amb milicians kurds.

Després d’una guerra de 44 dies, els àzeris es van apoderar de gran part del territori de l’Artsakh, inclosa la ciutat estratègica de Shushi (Shusha en àzeri), i davant de la inacció del món, Armènia va haver de signar un acord que comportava retornar els territoris que no formaven part de l’històric Alt Karabakh, amb un corredor de cinc quilòmetres d’ample prop de la ciutat de Lachin que connecta el territori amb Armènia i el desplegament de 2.000 soldats russos en missió de pau. La República de l’Artsakh va perdre el 75% del territori que controlava fins llavors.

L’analista en Afers Internacionals Nareg Krouzian explica que l’Azerbaidjan feia anys que es preparava, amb milions d’euros invertits a modernitzar l’exèrcit. L’acord pacífic no era una prioritat per Ilham Alíev, perquè “els dictadors necessiten distreure la població local amb retòrica nacionalista”. La població armènia fins llavors no havia estat disposada a fer cap concessió: “L’Artsakh era un tabú entre la població i es defugia qualsevol retòrica relativa a algun tipus de compromís sobre la qüestió”. Tampoc era una prioritat per Rússia, ja que el conflicte justifica la presència de forces i li permet assegurar la “seva” frontera sud. Per tant, la guerra podia semblar previsible i l’única incertesa era quan.

En taronja, territori controlat per la República de l’Artsakh després de la guerra de 2020; en turquesa, territori conquerit per l’Azerbaidjan durant el conflicte; en verd, territoris retornats arran de l’acord. El corredor de Lachin, des de 2022, ja no passa per aquesta localitat. / Imatge: Golden @ Wikipedia

Tot i els acords que van aturar la guerra, amb una superioritat militar àzeri evident, les tensions no han acabat, ni de bon tros. El maig del 2021, soldats azerbaidjanesos van travessar la frontera de la República d’Armènia —ja controlen 50 quilòmetres quadrats de territori armeni—, hi ha hagut centenars de morts de llavors ençà i hi ha la possibilitat d’una guerra entre els dos estats, que posaria en risc la mateixa independència d’Armènia, amb el record encara present del genocidi del 1915.

A l’Alt Karabakh la situació és cada vegada més crítica i excepcional. Les ocupacions azerbaidjaneses de llogarets fora de les línies de foc establertes en l’alto el foc són freqüents, així com accions que no permeten fer una vida normal a la població local, amb talls de gas que duren dies o el bloqueig del corredor de Lachin.

Un tractat de pau?

D’ençà del final de la guerra, hi ha negociacions amb diferents mediadors per arribar a un tractat de pau, en una posició de debilitat per part d’Armènia. El principal escull és la qüestió de la República de l’Artsakh, un actor que l’Azerbaidjan es nega a tenir en compte.

En aquest temps Armènia també ha restablert les relacions diplomàtiques amb Turquia, tot i el record nefast del genocidi, amb una situació econòmica límit a causa del tancament del 84% de la frontera. En primer lloc, es van recuperar els vols entre Istanbul i Yerevan; ara, es posen en marxa vols de càrrega i l’obertura parcial de passos fronterers. L’últim pas seria el comerç directe entre els dos estats.

La professora d’Història Marine Gevorgyan, de la Universitat Estatal de Yerevan, especialitzada en les relacions entre Armènia i el Karabakh, assegura que l’ofensiva del 2020 és una amenaça per a tots els armenis: “La separació entre l’Artsakh i Armènia és artificial!”, afirma. Per ella, desprotegir l’Alt Karabakh és un pas cap a la desaparició d’Armènia i recorda que el Consell de Seguretat Nacional de la República d’Armènia fa temps que va declarar que l’única garantia de seguretat d’Armènia és la solució del conflicte del Karabakh.

Sobre les negociacions, Kourzian diu que és difícil que aviat hi hagi un acord. Troba que el format del Grup de Minsk, amb la mediació coordinada de França, Rússia i els EUA, ha fracassat, i ha estat substituït per dos processos: un dirigit per la UE i els EUA i un altre per Rússia.

L’Azerbaidjan es legitima en la inviolabilitat de les fronteres i la integritat territorial, mentre que per a Armènia, la qüestió de l’Alt Karabakh, més que una disputa territorial, rau en el dret dels habitants històrics de decidir el seu futur d’acord amb el principi d’autodeterminació. Una reivindicació en hores baixes en les institucions internacionals.

L’Azerbaidjan és un soci preferent per a la Unió Europea: un acord recent ha duplicat el gas que el país de la mar Càspia hi envia. Alhora, el govern azerbaidjanès és conegut per portar a terme l’anomenada diplomàcia del caviar, una política basada en suborns i regals a polítics estrangers.

L’exigència de l’Azerbaidjan és ara crear un corredor que divideixi Armènia perquè hi hagi una connexió directa entre el país, el seu l’enclavament de Nakhtxivan i Turquia, amb una retòrica de fer servir aviat novament la força.

La supervivència qüestionada

La República de l’Artsakh resta ara en una situació encara més incerta que fins ara, quan només era reconeguda per Abkhàzia, Ossètia del Sud i Transnístria, estats no reconeguts i estretament vinculats a Rússia. Tot i que al Karabakh hi ha un debat sobre si s’ha d’anar cap a la unió amb Armènia o mantenir un estat independent —que durant moltes dècades ha estat més democràtic que l’armeni—, els 120.000 armenis que ara hi resten s’oposen de totes totes a formar part de l’Azerbaidjan, ni tan sols amb concessions d’autogovern. El contrari passa entre els àzeris, que no contemplen cap alternativa que no passi per la integració total de l’Alt Karabakh.

Tant Krouzian com Gevorgyan coincideixen a dir que la seguretat dels armenis ara com ara depèn totalment de les forces de pau russes. Tanmateix, Armènia sí que ofereix suport socioeconòmic per garantir la viabilitat i funcionament del territori i enguany s’hi han transferit 300 milions de dòlars, la quantitat més gran de la història.

Hi ha més discrepàncies sobre els escenaris de futur. Gevorgyan assegura, com a historiadora, que “mai Occident ha prestat cap mena d’ajuda als problemes armenis”. Sobre això, l’OTAN es va mantenir neutral durant la guerra del 2020, amb crides a la negociació i, de la Unió Europea, només França es va implicar i va donar suport a Armènia. Així que reconeix que, per tant, es manté una dependència militar —i econòmica— d’un soci no gaire fiable (i amb molts altres problemes). El fet que l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (l’aliança militar al voltant de Rússia, de la qual Armènia és membre) s’hagi desentès del contenciós i no hi hagi intervingut ha consentit les accions azerbaidjaneses. No obstant això, a Rússia tampoc li interessa que el conflicte es descontroli gaire i que pugui portar a la intervenció de potències occidentals o un allunyament irreversible d’Armènia.

Per Krouzian, és molt poc probable que veiem un Artsakh independent i sobirà en un futur previsible, però sí que contempla dos escenaris en què això podria passar. Un seria la democratització de l’Azerbaidjan, en què els drets fonamentals fossin protegits i garantits. Un fet que, ara com ara, no sembla pròxim. L’altre seria un reconeixement de la independència a l’estil de Kosovo. Perquè això passi, diu, s’han d’alinear diversos interessos geopolítics i Rússia s’hauria de retirar del sud del Caucas: “L’actual guerra d’Ucraïna ha remodelat l’arquitectura geopolítica d’Euràsia. Amb l’afebliment gradual de Rússia, hi ha un buit al Caucas meridional que està sent ocupat per altres actors regionals com ara la Unió Europea, Iran i Turquia”. En aquest cas, faria falta reconeixement i el desplegament de forces de pau internacionals.

Així que la qüestió no resta ni molt menys tancada: roman en una situació extremadament fràgil, i en qualsevol moment es pot encendre una flama que torni a reactivar el conflicte.

Mots clau: Alt Karabakh, Armènia, autodeterminació, Azerbaidjan, ee22, Rússia, Unió Europea