Notícia
Els esforços i les dificultats del poble rapanui per salvar una llengua en risc d’extinció
Rapa Nui, ubicada al vèrtex oriental de l’anomenat Triangle de la Polinèsia, es troba enmig de l’oceà Pacífic, a Oceania, tot i que administrativament pertany a Xile. Entre la capital de l’Estat i Hanga Roa, l’única localitat de l’illa i on viuen la majoria dels illencs, hi ha quasi 3.800 quilòmetres. Dels 8.000 habitants que hi viuen, segons l’últim cens oficial de 2017, el 60% són xilens continentals i el 40% restant són rapanuis.
“El nostre idioma es parla només aquí i avui està en risc de supervivència, en una situació bastant fràgil perquè no es transmet a les generacions més joves”, explica María Virginia Haoa, una de les fundadores, el 2004, de l’Acadèmia de la Llengua Rapanui. L’espai públic i les botigues, negocis, bancs i institucions els ocupa pràcticament tots el castellà (en una variant xilena).
Segons els últims estudis de la UNESCO, fets el 2017, només el 10% dels menors de 18 anys parlen i entenen aquesta llengua, mentre que fa 40 anys aquest percentatge arribava al 76%. “A finals dels anys 60 s’instal·len a l’illa les institucions de l’Estat xilè (registre civil, ministeris, governació, ajuntament, etc.), arriba un contingent molt gran de persones procedents del continent i s’estableix un procés de mestissatge molt fort”, apunta l’historiador i expert en aquest territori indígena, Cristián Moreno Pakarati.
Els moais són, probablement, el símbol de la cultura rapanui més conegut arreu del món. / Imatge: Meritxell Freixas.L’arribada dels xilens va accelerar una espècie de “colonització lingüística”. Segons ell, “per a la gent del continent no hi ha necessitat d’aprendre l’idioma local perquè els rapanuis són bilingües i es poden comunicar perfectament en espanyol; fins i tot, encara que la majoria d’integrants d’un grup parli el rapanui, acaben utilitzant l’idioma que tots entenen, tot i que sigui el de la minoria, per una qüestió de diplomàcia”.
Educació i immersió lingüística
A Hanga Roa hi ha quatre escoles —dues de públiques i dues de concertades— i diverses llars d’infants. Només un dels col·legis municipals ofereix un programa d’immersió lingüística per a l’alumnat de quatre als nou anys, la resta de cursos són bilingües i el rapanui s’estudia quatre hores a la setmana (distribuïdes en dos dies diferents). Per als més petits, dels dos als cinc anys, només hi ha un centre, Hōŋa'a Re'o Rapa Nui —“Niu de Llengua Rapanui”—, creat i gestionat per l’ONG Hōŋa'a Re'o Rapa Nui.
“Tenim grups d’infants que han acabat preescolar i han continuat a l’escola el programa d’immersió”, diu Samuel Atán Tuki, l’actual director del niu. Només aquests infants utilitzen la llengua local de forma quotidiana: “Entre ells es relacionen en rapanui, però quan estan amb nens d’altres programes, canvien a l’espanyol”, afegeix.
La convivència permanent entre les dues llengües amb un domini clar del castellà preocupa activistes per la llengua, acadèmics i experts. Cristián Moreno es planteja “què passarà quan aquests nens i nenes que ara parlen l’idioma de forma fluida entrin a l’escola i es trobin amb companys que no parlen rapanui. ¿Què en quedarà, d’aquí a 10 o 15 anys, de tot això, si no es parla de forma permanent?”.
Entre el professorat, també hi ha preocupació per la falta de personal i la poca preparació per a la docència: “Hi ha poques persones que sàpiguen ensenyar l’idioma i l’Estat hauria d’invertir més esforços en pedagogia i didàctica de la llengua”, opina Moreno. Per a María Virginia Haoa, que també és professora de llengua rapanui tant per a infants com per a docents, hi ha un problema afegit: “El sou dels mestres no s’ajusta al cost de vida elevat de l’illa i els joves es decanten per professions més rendibles, per exemple les vinculades al turisme”.
Haoa posa com a exemple l’escola que ofereix el programa d’immersió lingüística: “Té 40 professors i només cinc imparteixen classes totalment en rapanui als alumnes que hi participen; uns altres quatre l’ensenyen unes hores a la setmana als estudiants que no són part del programa i la resta són hispanoparlants”. La falta de professionals que dominin la llengua afecta també la burocràcia: “Falten traductors dels documents oficials per assegurar la presència de la llengua en totes les institucions”, afegeix la professora.
Obstacles
L’alcalde de Rapa Nui, Pedro Edmunds Paoa, fa quatre anys va declarar l’idioma local com a oficial de l’illa a través d’una ordenança municipal. Tot i el simbolisme de la iniciativa, la norma té limitacions jurídiques i econòmiques per aconseguir-ne un ús vehicular o social. Segons ell, l’Ajuntament ha fet “molts esforços” per promoure polítiques lingüístiques en diversos àmbits: mitjans de comunicació, doblatge, escoles i llars d’infants, entre altres. Calcula que la inversió supera els 3,5 milions de dòlars l’any: “Malgrat això, no hem aconseguit que l’idioma sigui resguardat i estimat per la comunitat”, lamenta.
Edmunds —que regenta el territori des de 2012, però en total ha governat en set legislatures, amb l’ajuda tant del centreesquerra com del centredreta—, lamenta que en tots aquests anys l’Estat xilè només hagi col·laborat de forma “molt superficial” i no hagi declarat el rapanui com a idioma oficial de l’illa “ni a través d’accions ni en inversió”. Critica que les iniciatives de foment i protecció de la llengua es gestionin a través de convocatòries a programes i projectes del Ministeri d’Educació, als quals els illencs s’han de presentar cada any.
Samuel Atán Tuki coincideix que “falten molts recursos per poder sostenir els projectes d’immersió lingüística” perquè, en estar exclosos del sistema educatiu formal, no hi ha entitats públiques que els financin. “Hem mantingut relacions amb el Ministeri per implementar diversos programes, però tenim una cosmovisió pròpia que no encaixa amb el currículum escolar que se’ns proposa; per això encara no hem entrat al marc oficial”, comenta el professor.
Una pintada sobiranista a Rapanui. Imatge: Meritxell Freixas.Tradició vs. modernitat
Un altre factor que complica la supervivència d’aquesta llengua té a veure amb el procés d’adaptació a la realitat actual: “És molt difícil comunicar en rapanui avui perquè és un idioma que era funcional al món en què vivia aquest poble abans, però és difícil descriure els objectes de la modernitat”, explica Cristián Moreno. Segons ell, hi ha certs límits “imposats per una tradició imaginada” que vol conservar “el caràcter autèntic” de l’idioma i dificulten la incorporació de paraules noves que substitueixin mots del castellà, l’anglès, el francès o altres préstecs lingüístics. “És una tensió permanent entre tradició i modernitat que, com a solució, utilitza les paraules d’altres idiomes pronunciades amb la fonètica pròpia”, afegeix l’historiador.
Per a Haoa, que va presidir l’Acadèmia de la Llengua durant set anys i actualment continua essent-ne membre, “si s’entén el significat dels conceptes antics, no està malament que s’utilitzin”, però considera que la comunitat ha d’obrir-se a l’adaptació de paraules i neologismes “sense perdre l’essència i arrel polinèsies”, perquè —diu— “la llengua va mutant en el temps”.
A part de l’Acadèmia, en l’àmbit institucional també hi ha una Comissió per a l’Estructuració de la Llengua Rapanui que intenta divulgar la norma gramatical i ortogràfica, però, segons Cristián Moreno, s’ha optat per una transliteració “poc pràctica” perquè s’utilitzen símbols complicats i que sovint no es troben en els teclats dels dispositius comuns i corrents: “S’acaba convertint en un impediment més”, recalca.
Experiències compartides
Activistes i defensors del rapanui que treballen per enfortir-lo i revitalitzar-lo han demanat consell i ajuda en diverses ocasions a pobles veïns, com els maoris de Nova Zelanda o els hawaians, que fa dècades que ofereixen l’educació en els seus propis idiomes originaris: “Hem compartit estratègies sobre com socialitzar les nostres llengües respectives, treballar a les escoles, elaborar didàctiques i metodologies, etc.”, relata Haoa. “D’ells hem imitat la idea dels nius de llengua”, precisa, en referència a les llars d’infants adaptades al model d’immersió lingüística.
L’alcalde Edmunds té la convicció que la cultura rapanui “està viva” i que “els desitjos de promoure-la i preservar-la hi són”, a la comunitat, però també creu que “falten implicació i responsabilitat” de l’Estat xilè per aconseguir-ho. Tal com fan la resta de pobles originaris del país sud-americà, reclama que “els programes educatius haurien de preveure tant l’idioma oficial, que avui és el castellà, com el rapanui, que també hauria d’oficialitzar-se”. D’avenços i passos com aquest dependrà que el niu de Hōŋa'a Re'o continuï creixent i en sorgeixin molts més.