Al cap de divuit mesos sense govern, després de les eleccions generals del 13 de juny de 2010, finalment l'Estat belga n'ha trobat un, fruit d'una combinació de partits tan diferents que ningú no pot preveure com i fins quan aguantaran la coalició. El nou govern està presidit per Elio di Rupo, un socialista való (per primera vegada després de trenta-tres anys), d'origen emigrat, federalista de la corda fluixa. N'han quedat exclosos, entre altres, els independentistes dits moderats flamencs, el primer partit en vots i representativitat de Flandes. Malgrat la segurament provisionalitat del nou govern, sobretot el valons n'han celebrat la formació com un triomf que, als seus ulls, els anuncia estabilitat. Almenys perquè en el seu programa no s'hi troben elements de reforma institucional que puguin fer pensar que l'statu quo de la fràgil unitat belga serà posat en dubte.

El nou govern ha arrencat i, des de fa uns dies, ja ha pres la velocitat de creuer. Ha dit que farà millores, especialment per a adaptar Bèlgica a les noves lleis del mercat internacional i per a atrapar els retards de caràcter estructural i econòmic acumulats els últims temps, en particular durant el llarg període de manca de govern. És, en definitiva, un govern marcat per la crisi que abasta pràcticament el conjunt de la Unió Europea.

Tots aquests fets que pinten de color negre, aclareixen, paradoxalment, el panorama polític. En particular, pel costat dels partits de l'oposició. Els veuen també com una prova més de la inviabilitat de l'Estat belga. És en aquesta perspectiva que es llegeixen els resultats de les últimes enquestes sobre la intenció de vot. El principal partit flamenc independentista, l'N-VA (Nova Aliança Flamenca), que va guanyar les eleccions a Flandes amb un 27,8%, arriba ara al 39,8% d'intenció de vot: més que els tres partits flamencs junts que actualment formen part del govern estatal. En altres paraules, més electors flamencs que abans (60% dels habitants de l'Estat belga) no veuen bé que altres flamencs es posin al servei d'un govern de majoria valona per a salvar una Bèlgica, al seu entendre, sense futur. De fet, els partits flamencs que han donat aquest pas baixen en nombre de vots, segons les citades enquestes. En canvi, si suméssim tots els partits flamencs independentistes que s'oposen al nou govern, el resultat arribaria gairebé a la majoria absoluta (49,9%).

En aquest context, tot fa pensar que les reivindicacions dels independentistes flamencs prendran força. Especialment quan s'acostin les eleccions municipals del proper octubre, importants pels poders que tenen els ajuntaments a Bèlgica.

Mentrestant, apareixen comentaris contradictoris sobre les enquestes. Del costat való, en particular, la por de l'avenç dels independentistes flamencs fa dir coses tan estridents com que la majoria de flamencs no voten amb criteris polítics sinó enduts per una il·lusió fantàstica i fantasiosa, fins al punt que "ens volen fer caure en un vesper". Alguns interpreten que s'ha entrat en un procés que ha de portar a convertir Brussel·les en la capital exclusiva d'Europa (i ja no de Bèlgica), Valònia en un apèndix de la República Francesa i Flandes en un altre apèndix, en aquest cas del Regne dels Països Baixos. Bèlgica té la vocació de desaparèixer o, potser, de reaparèixer amb altres formes més adaptades a la diferència d'identitats, reflex del que ha de ser un dia la Unió Europea, espai de convivència entre pobles que busquen unir-se, no seguint criteris de tipus estatal sinó d'un altre tipus per a reorganitzar més justament la societat.

En un breu termini, després de l'èxit en les eleccions municipals, els independentistes flamencs no forçaran la convocatòria d'unes eleccions generals anticipades... de manera que la "seva" independència ja pugui trucar les portes? El temps dirà.