Opinió

Onada d'immolacions per a l'alliberament del Tibet

OPINIÓ. Són ja més d'una trentena les persones que s'han cremat vives durant els darrers mesos per demanar canvis polítics al Tibet. De moment, l'onada d'immolacions -una de les més grans de la història- no ha tingut gaires efectes polítics. El president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí, explica les raons i el context d'aquesta forma de protesta.

Últimament sembla que la "cursa" d'immolacions de monjos i laics tibetans s'hagi accelerat. Tothom pot saber el per què d'aquests gestos, mentre moltes persones es pregunten si no existeixen altres mitjans de contestació, fins i tot més eficaços, que el de cremar-se per a una causa, per més noble que aquesta causa sigui; en concret per a aconseguir l'alliberament del Tibet.

L'última immolació coneguda data del 26 de març. Va produir-se a Nova Delhi, capital de l'Índia: fou la d'un jove tibetà exiliat que havia participat en una manifestació organitzada per a protestar contra la propera visita oficial del primer ministre de Xina. Aquesta immolació pel foc, que va acabar amb la mort del jove a l'hospital, el dia 28, se sumava a la de tantes altres, sobretot de monjos, que s'han anat succeint els darrers anys. Si comptem només el 2011 sumen uns trenta tibetans els que van seguir el mateix exemple. Uns fets que han esdevingut gairebé sempre notícia en els mitjans de comunicació d'arreu del món, fora de Xina, on, sistemàticament, són silenciats o negats per la premsa, la ràdio i la televisió.

Normalment, les immolacions augmenten durant el mes de març, a redós de les dates que marquen l'aniversari de l'exili del dalai-lama. No són actes aïllats. Acostumen a donar-se com a coronament d'alguna manifestació popular al Tibet històric, molt més gran del territori que té avui una aparent autonomia, contra la presència d'una immigració massiva, forçada, sobretot de l'ètnia han, majoritària a Xina; "invasió" protegida per un exèrcit omnipresent, que ja ha aconseguit minoritzar el poble tibetà. Un poble que és constantment temptat per l'oferta de pastanagues (urbanització accelerada i reformes salvatges de les infraestructures, increment de les ofertes per potenciar el consumisme...) i que, a la vegada, rep garrotades (marginació i prohibicions lingüístiques i culturals, limitacions a la llibertat religiosa, conculcació de drets humans elementals, marginació social, "reeducació patriòtica", penes de presó als favorables al dalai-lama...).

Els observadors internacionals del que està passant avui al Tibet, concorden en dir que la contestació i les reivindicacions d'independència s'estenen com una taca d'oli. Aquest increment es deu, en part, gràcies a la presa de consciència del poble tibetà sobre la seva situació real posada també en relleu, com si fossin altaveus potents, pels monjos i seglars que s'immolen.

Al Tibet, la immolació té unes arrels semireligioses que exalcen el valor del sacrifici total, no tacat per cap mena d'egoisme, a fi d'obtenir l'alliberament de les limitacions personals i, per extensió, d'un poble esclavitzat, en aquest cas del poble tibetà. Als ulls dels qui s'immolen, es tracta d'un gest constructiu, com si fos la sembra d'una llavor destinada a morir consumida per elements externs, condició per a poder donar fruit un dia, d'acord amb l'energia i els ingredients que conté la mateixa llavor. Amb tot, la immolació per motius polítics, en sentit estricte de la paraula, és una novetat, té menys de vint-i-cinc anys.

Al principi el cap religiós dels tibetans, el dalai-lama, s'havia declarat, en diverses ocasions, contrari a aquest tipus de protesta. Ara no deixa de preferir que els contestataris segueixin altres tradicions i mètodes pacifistes, més lligats a la no-violència. Tanmateix, darrerament, es manté en silenci quan es dóna una immolació o es limita a deplorar-la, tot comprenent-ne les causes i opinant, a la vegada, que es tracta d'un gest menys eficaç del que es voldria.

El cert és que les immolacions esdevenen davant el govern central xinès una força de pressió, vehiculada pels mitjans de comunicació internacionals que en parlen i defineixen com una "vergonya" per al règim comunista i imperialista. Servirà tot això perquè els responsables polítics xinesos es plantegin, un dia, escoltar el clam dels immolats i dels qui se senten interpel·lats? En definitiva, es decidirà asseure's al voltant d'una taula de negociació per a atendre les reivindicacions justes dels tibetans? De moment el tema no està en l'agenda de les reformes que aquests dies van prometent els dirigents del país, a propòsit dels propers nomenaments a la cúpula del partit comunista i de l'estat.