Opinió
Arnaldo Otegi no surt encara de la presó
El títol de l'article pot semblar una mentida amb totes les lletres. Perquè és de domini públic que avui Arnaldo Otegi surt de la presó després de més de sis anys d'haver-hi entrat. Si he escollit aquest títol és per una raó molt senzilla: Arnaldo Otegi ha estat i és un home lliure, abans i ara. I no tan sols això. És, continua sent, un militant de pedra picada per a llibertat, per a l'alliberament del seu poble, el poble basc. Ho és tant que se l'ha volgut privar de la mateixa llibertat per a la qual ha lluitat. Una llibertat, sens dubte, que no coincideix amb la que aquells que el detingueren, jutjaren, condemnaren i ficaren a la garjola, proclamen defensar.
Les frases que acabo d'escriure m'han vingut a la ment mentre penso amb el que deuen viure avui Arnaldo Otegi, els seus amics i companys, i amb el que potser encara experimenten els qui, adversaris o enemics, el voldrien sempre ben tancat a la masmorra perquè s'hi podreixi.
Em compto entre les seves persones properes. Des de fa anys el conec, hi he parlat, hi he dialogat, hi he discutit. De forma distesa i oberta. Sempre sobre com posar cada dia més i millor a la pràctica, fins al màxim, un principi sobre el qual estàvem completament d'acord: només lluitant pels drets, construïm la pau. En un país, el seu, el meu i en els països de tants d'altres (les nacions prohibides) que no paren de cercar camins per a emancipar-se.
L'Arnaldo sabia que jo havia optat, des de sempre, per les vies de la paraula, del compromís, expressat en les urnes, en treball de conscienciació de la societat civil. Més encara, en la meva última conversa amb ell, ara fa uns deu anys, li vaig dir que, al meu entendre, era urgent superar qualsevol forma de violència armada. Aquesta violència ens perjudicava a tots. Crec que ell havia arribat a la mateixa conclusió. M'explicà que, amb persones afins, estava elaborant un pla per a construir una plataforma civicopolítica capaç de superar els esculls de la violència i el joc constant de descentralització i recentralització de l'Estat en què s'havia convertit l'autonomia. Calia portar endavant una organització que visualitzés la necessitat d'iniciar una nova etapa en el procés de recuperació de les llibertats del poble basc; una organització estrictament política a la qual els bascos se sentissin convidats a participar-hi perquè volia ser un projecte nacional comú i assumible per tothom. A aquesta plataforma s'haurien de sentir cridats, en primer lloc, els qui estaven lluitant activament per la llibertat. Per a aconseguir-ho, sense cap mena d'exclusió, era necessari que la reconciliació figurés en l'agenda; la reconciliació volguda des de totes totes les bandes i tots els nivells relacionats amb el conflicte basc. Recordo que en aquella última conversa li vaig dir i repetir que em prestava a ser mediador, si aquest oferiment podia servir a la causa. Ell estava al corrent, perquè n'havia estat un del principals impulsors, que jo ja formava part d'un grup de mediadors en què hi havien representants del Parlament Europeu i d'entitats de la societat civil amb projecció internacional, com el CIEMEN del qual aleshores jo n'era el secretari general.
Sens dubte, la crida de l'Arnaldo tingué, o almenys ajudà a tenir, efecte. La plataforma política va veure la llum i el procés cap a la desaparició de la violència etarra està donant els últims passos. En canvi, hi ha encara la ben escandalosa assignatura pendent de la reconciliació que hauria de procedir dels cercles dominats pels poders establerts. Pels poders que van des dels polítics fins als mediàtics, molt influents en la formació de l'opinió pública espanyola i francesa, avui molt poc i mal assabentada sobre la situació específica del País Basc.
Les presons no han deixat de ser la resposta a les mancances institucionals d'una reconciliació absolutament imprescindible per a resoldre la problemàtica basca i d'altres pobles del seu entorn. Arnaldo Otegi n'ha estat una de tantes víctimes. La presó ha esdevingut en el seu cas el càstig d'una violència que s'hauria d'haver acabat fa molt de temps o, millor dit, que no hauria d'haver existit mai. Arnaldo Otegi s'havia fet partidari dels qui afirmen que l'acabament de la violència és un via per a fer triomfar el respecte als drets d'un poble, a la dignitat dels qui en formen part, la pau justa, sense vencedors ni vençuts.
D'aquesta violència, Arnaldo Otegi n'és un testimoni evident i de primera línia com bé han assenyalat el seus anys de presó. Arnaldo Ortegi, però, no ha sortit encara de la presó pròpiament dita: en sortirà quan la mateixa llibertat sigui un bé compartit per tothom.
M'uneixo als qui acullen avui l'Arnaldo, als qui esperen d'ell la prossecució d'un projecte que li falta força per a aconseguir plenament els seus objectius. Benvingut, Arnaldo, a casa teva i a la casa que s'està construint de la qual tu n'ets un arquitecte indispensable. Una abraçada.
Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN.