Opinió
Per una Europa altra
Si fem una lectura de les sempre més nombroses crisis polítiques, econòmiques, socials, culturals... que els europeus estem experimentant, aquesta prova sembla irrefutable. Només ens faltava, per a acabar-la de confirmar, la vergonyosa política comunitària envers els milers i milers d'estrangers perseguits que cerquen refugi en un indret del món, a la UE, on es troben poders que es vanten de ser els capdavanters en la defensa dels drets humans, de la democràcia, de l'acolliment dels desvalguts, mentre protagonitzen espectacles humiliants i horrorosos de rebuig cada hora que passa.
Tot i així, és innegable que la UE pot presentar balanços que ens fan veure les seva part positiva. Paradoxalment, aquesta part és sobretot la que la manté més fidel als principis que van donar peu, l'endemà de la Segona Guerra Mundial, a la construcció de les Comunitats Europees esdevingudes amb el temps la UE. Són els principis invocats per a superar les causes que històricament havien dividit i destrossat els europeus i havien empès a retornar la supremacia dels poders a les persones i als pobles en tant que subjectes dels seus respectius drets individuals i col·lectius.
Traduïts a la pràctica, els principis fonamentals de la nova Europa preconitzada pels seus promotors havia de comportar l'acabament, en l'espai europeu, de la preponderància dels estats constituïts. Havien d'impedir que els conductors d'aquests estats tornessin a caure a la temptació d'eixamplar els seus dominis, de defensar les seves conquestes tot aixecant fronteres inexpugnables entre ells, de posar límits polítics i legals als drets humans individuals i col·lectius, de sostenir els interessos d'uns pocs en detriment de les necessitats socials de la majoria de ciutadans. Per a aconseguir aquests objectius, calia que en la nova Europa els Estats s'anessin buidant de competències i decantant les seves prerrogatives cap a unes institucions europees representatives de al voluntat popular.
És ben sabut que som lluny encara de la UE ideal. Els estats constituïts de la UE continuen resistint-se a complir el que, per mitjà d'una sèrie de tractats, s'havien compromès a dur a terme. Actualment, més que mai, molts d'aquests estats es deixen endur per les seduccions del passat. Un dia mostrant-se partidaris de refer les fronteres internes de la UE, un altre dia limitant per llei els drets de lliure circulació de les persones, el dia següent aferrant-se als propis sistemes econòmics en detriment de l'economia comunitària...Observem un retrocés progressiu alarmant.
En front d'aquestes realitats, els catalans estem en procés de construir un estat nou dins la UE. Val la pena? En tot cas, com el concebem? Em poso al costat dels qui creuen que no és per a aquesta Europa dels estats que tants catalans, entre altres, hem lluitat i lluitem Davant de l'evident regressió vehiculada pels estats constituïts, reclamem una UE que sigui una Europa altra, és a dir una UE que no repeteixi els errors d'altres temps, que sempre han acabat en destruccions. I, en positiu, treballem per a una Europa que no es desviï del camí de pau i convivència emprès fa anys, que torni a prioritzar el respecte als drets humans individuals i col·lectius, fonament de la democràcia. És, crec, només a partir d'aquestes premisses, que el projecte català de construir un Estat propi dintre de la UE tindrà èxit. O sigui, el procés iniciat per a realitzar el nostre projecte diguem-ne estatal ens posa al mateix nivell dels qui defensen els principis que conformaren la idea de la UE. En parlar d'un nou estat per nosaltres no parlem tant de voler col·locar el nostre estat en l'òrbita dels altres estats membres com de ser capaços, en les circumstàncies actuals, de prendre's el nostre estat com el trampolí per a poder fer el salt vers una Europa que sigui altra: una UE en què la seva ciutadania decideixi una vegada per totes de treure's del damunt el llast d'uns estats obsolets que obstaculitzen l'alliberament dels pobles i situar al lloc que els correspon les institucions europees.
Sens dubte, pels qui volem construir una Europa altra, ens ajuda la crítica serena i rigorosa als responsables estatals de mantenir un ordre establert que s'oposa a l'exercici dels drets a l'autodeterminació, a la sobirania, a les llibertats nacionals, a la independència de tots els pobles sense excepció. Igualment, els qui pensem en una Europa altra ens sentim encoratjats per aquells que creuen que la identitat europea no existeix si no és com a exponent de la unió dels europeus que assumeixen, com a valors propis, les diverses identitats lingüístiques, culturals, nacionals... Ens és també reconfortant la conclusió a què han arribat aquells que, per a desentendre's dels presumptes problemes identitaris europeus, havien optat per a proclamar-se ciutadans del món, o cosmopolites en estat pur, i ara s'han adonat de la insubstancialitat d'una actitud que pretén substituir els concrets de què estem fets els humans per un concepte genèric inexistent al carrer. Ens resulta alliçonador que els qui després de parlar tant de com la globalització que ens ha envaït esborra les diferències, porta al triomf de l'universalisme i, en últim terme, ens converteix en apàtrides, ara baixin del burro i ens expliquin raonadament que allò que està passant de veritat és que cada dia són més els habitants del nostre planeta decidits a defensar en quins termes volen ser cosmopolites, universals, per a ser ells mateixos. Celebrem, en fi, la lucidesa que tenen aquells que assenyalen com els veritables causants de les fractures, dels odis, de les guerres psicològiques, polítiques i jurídiques, presents encara en algun estat de la UE, no els qui advoquen per la convivència, l'entesa, la pau justa, sinó els qui per a continuar manant opten per l'exclusió dels dissidents.
* Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN