Opinió
Un cantó inquiet: l'ascens de la Lliga del Ticino
No obstant això, els darrers anys, Suïssa està apareixent als mitjans de comunicació internacionals com un bastió del nacionalisme conservador, sovint amb connotacions xenòfobes, a causa de la creixent popularitat i poder polític del Partit Popular Suís (més conegut per les seves sigles SVP), que ara té més escons al Consell Nacional que qualsevol altra organització política. A part de les seves polítiques controvertides, l'SVP és conegut pel seu ús intensiu de la propaganda, sovint amb connotacions xenòfobes, una estratègia que ha aconseguit un gran èxit entre el seu electorat i un ampli suport als cantons de parla alemanya de Suïssa. Els vots a l'SVP s'han convertit en un termòmetre força exacte de les polítiques antiimmigratòries del país, com demostra la distribució per cantons de la consulta sobre la immigració de febrer de 2014 [1].
Destaca, però, una excepció important: el cantó del Ticino, on l'SVP (conegut com a UDC a les regions de llengua francesa i italiana) obté una part marginal dels escons a l'Assemblea Cantonal. En el seu lloc, el cantó ha produït el seu propi moviment: la Lliga dels Tessinesos (Lega dei Ticinesi). Compartint molts valors fonamentals amb l'SVP, i afegint-hi un regust regionalista, la Lliga ha aconseguit dominar l'escena política de cantó italianòfon des de la seva creació -un ascens extraordinari, que va sorprendre fins i tot els analistes polítics més escèptics.
El Ticino en si mateix és una raresa dins de Suïssa. Per tal de comprendre la seva complexa política regional i l'aïllacionisme ferm promogut per la Lliga, és important d'entendre la història del cantó i la complexa relació que ha mantingut amb els seus veïns del sud i del nord. No va ser fins al final del segle XVIII que les regions de parla italiana de Suïssa van ser capaces de tenir el seu propi govern, lliure dels senyors germanòfons que havien governat aquestes terres des que se les van annexionar de Milà durant els segles XV i XVI. Els primers intents d'obtenció d'una major autonomia van topar amb una resistència severa, sent el cas més famós el de l'alçament de la Val Leventina de 1755, que va ser esclafat per l'exèrcit del cantó d'Uri (assistit per tropes d'altres cantons de parla alemanya que, plegats, eren els encarregats de les anomenades batllies senyorials). Els líders de l'alçament van acabar executats, i les poques institucions autònomes existents van ser desmantellades.
Durant l'època, de curta durada, de l'estat centralista establert per Napoleó, les antigues batllies senyorials van ser elevades a l'estatus de cantons. Se'n van instituir dos: Bellinzona i Lugano, que aviat es van unificar com a Ticino. Des de llavors, el Ticino no ha provat de separar-se de la Confederació, i, a causa del seu govern liberal, va oposar-se fermament als cantons rebels en la Guerra del Sonderbund, quan algunes regions catòliques conservadores van intentar trencar amb l'administració central a causa de la seva oposició a la introducció d'una Constitució federal fortament influïda pels liberals. La Guerra del Sonderbund va acabar amb la declaració d'un estat federal, amb tots els cantons gaudint del mateix estatus: un model que encara existeix en l'actualitat.
No obstant això, el Ticino ha conservat una identitat i una autopercepció diferenciades, a causa d'aquesta relació problemàtica. Tot i que el cantó va estar dominat durant dècades pel Partit Democràtic Lliure (FDP, també anomenat a la Suïssa italiana, com a Partit Liberal Radical, o PLR), és a dir el mateix partit que va arribar a ser el veritable motor polític de la postguerra a Berna, l'ascens de la Lliga durant la dècada de 1990 va demostrar que les posicions nacionalistes i cada vegada més aïllacionistes que van anar guanyant terreny a la Suïssa de parla alemanya amb el creixement d'un SVP més conservador i militant, dirigit per Cristoph Blocher, coincidien amb la forma de pensar de molts votants al cantó de parla italiana [2]. Hom pot preguntar-se, per tant, per què aquestes idees van arribar a ser representades al Ticino per un nou partit -la Lliga- i no per l'SVP, com havia succeït a la resta del país. Seria impossible de formular una resposta plausible a aquesta pregunta sense abans intentar comprendre la mentalitat del fundador ja difunt de la Lliga i president vitalici: Giuliano Bignasca.
Bignasca va ser una de les figures més polaritzadores de la política suïssa, més radical encara que Cristoph Blocher. Va barrejar el nacionalisme de l'SVP amb l'exclusivisme i fins i tot el simbolisme d'un altre líder, amb el qual és comparat sovint: Umberto Bossi [3] . Bignasca era nascut i criat a Lugano, el cor econòmic i cultural del Ticino, i era empresari de professió, com el seu germà Attilio, també involucrat en política i que, després de la mort de Giuliano, va esdevenir president de la Lliga. Giuliano Bignasca podia presentar-se com a veritable representant del poble del Ticino: un home la lleialtat del qual era exclusiva per als tessinesos, a qui el govern central no seria capaç de controlar o comprar. Conegut mercès al seu setmanari de dretes Il Mattino della Domenica, Bignasca va entrar oficialment en política el 1991, quan va fundar la Lliga dels Tessinesos, un partit polític que es va comprometre a respectar les idees presentades pel diari [4]. De bon començament, Bignasca es va ocupar de prendre el control total de la direcció del partit no hi havi cap dubte sobre qui manava, tot i que ell personalment només va ser al Parlament suís durant un període breu de temps i mai no va arribar a entrar al Consell d'Estat -màxim òrgan de govern del Ticino- donat que va preferir postular altres candidats d'entre les files de la Lliga.
El seu lideratge va resultar un èxit: en les primeres eleccions, la Lliga va aconseguir el 12% dels vots i, en el transcurs de dues dècades, es va situar com una de les organitzacions polítiques dominants del cantó. Això va suposar, per primera vegada en molts anys, un desafiament a l'hegemonia del PLR [5]. En l'última contesa electoral, el partit de Bignasca va guanyar 22 escons dels 90 que té el Gran Consell del Ticino, ocupant la segona posició amb només dos seients menys que el PLR [6]. Al Consell d'Estat, integrat per cinc membres, és l'únic partit que té dos representants.
Quina és la fórmula màgica per a aquest ascens meteòric? D'una banda, explotar el menyspreu cap a un govern central suís -al qual Bignasca anomenava despectivament "batlles senyorials"- que, del seu punt de vista, ni coneix ni té cap interès a saber quins són els problemes del cantó de parla italiana. És un discurs que no estaria fora de lloc a la Val Leventina del segle XVIII. De l'altra, la promoció d'una idea d'exclusivitat tessinesa, basada en circumstàncies històriques i actuals, la més notable d'aquestes darreres l'afluència actual de treballadors migrants d'Itàlia. Durant les últimes eleccions, la crisi de refugiats i la percepció de la "islamització" de Suïssa han alimentat sentiments xenòfobs, i, mentre que a la resta del país això ha jugat a favor de l'SVP, al Ticino la Lliga s'ha convertit en la seva plataforma natural [6].
Una cosa que diferencia la Lliga de la seva homòloga i homònima italiana, però, és el desig de continuar formant part de Suïssa. La naturalesa confederativa del país fa possible que els cantons exerceixin un major grau d'autonomia que no pas a Itàlia -o a qualsevol altre país d'Europa- i, per tant, les demandes d'independència hi són pràcticament absents. Alhora, però, un dels principals projectes d'integració de la Lliga implica la Insúbria [7], una regió de definició controvertida però vinculada històricament que comprèn la Llombardia, el Ticino i d'altres zones del nord d'Itàlia, que ha estat el focus d'atenció de bona part de la la cooperació entre les dues Lligues. Pot semblar controvertit que el mateix partit que blasma els treballadors migrants italians i, en moltes ocasions, el mateix Estat italià, s'hagi consagrat a aquest projecte [8]. També és objecte de controvèrsia la retòrica agressiva contra Berna, si es té en compte que a les concentracions del partit es fa un ús ostensiu de les banderes suïsses.
Per molt confusa i esvalotada que pugui semblar, però, la Lliga no és res més que un producte del passat i del present del cantó, l'extrem radical d'un conflicte ideològic entre una integració més estreta amb Europa -que, en opinió dels votants del partit, posa en risc la mateixa identitat del Ticino- i la potenciació de l'aïllacionisme tradicional suís, que cerca de preservar la singularitat de Ticino, tot i perdre els beneficis que podria comportar una proximitat més gran envers la resta del continent.
Al final, el major avantatge de la Lliga és el mateix que per a la majoria dels partits populistes europeus: ser percebut com un partit que dóna veu a la gent corrent davant la classe política governant. Ara més que mai, és important que el govern suís comenci a escoltar les queixes i demandes dels tessinesos i que treballi conjuntament amb les autoritats cantonals per a trobar una solució que dugui els millors resultats possibles als seus habitants. No aconseguir-ho no farà sinó que reforçar la Lliga -i, probablement, empènyer-la encara més cap a la dreta. Els anys vinents, allò que estarà en joc serà alguna cosa més que simplement l'habitual política de partits: serà una oportunitat per a derrotar el radicalisme i per a restaurar la confiança del poble del Ticino.
Notes:
1. Office fédéral de la statistique: Initiative populaire «Contre l'immigration de masse», par canton, Berne, 9 febrer 2014
2. L. D’Agostino, swissinfo.ch: Il “Sonderfall” Ticino, swissinfo.ch, 3 març 2002
3. Morto Bignasca, il leader della Lega dei Ticinesi, Corriere.it, 7 març 2013
4. Gerhard Lob, swissinfo.ch: I due decenni della Lega dei ticinesi, swissinfo.ch, 17 gener 2011
5. Gerhard Lob, op. cit.
6. Tremila firme contro il burqa, Cdt.ch, 18 juny 2010
7. Bignasca disegna l’Insubria, infoinsubria.com, 3 novembre 2011
8. A. Madron, Il Fatto Quotidiano: Svizzera, nuovo attacco della Lega ticinese: “Un muro ci separi dall’Italia”, ilfattoquotidiano.it, 27 setembre 2012