Opinió
‘Carrabusu’, la marxa dels escarabats sobiranistes a Sardenya
Fa ben bé una desena anys, quan m’avorria en els trajectes en cotxe, em dedicava a comptar quants vehicles portaven el “guarà” català. En aquell temps —la “prehistòria” del procés d’independència que vivim— aquest animal va convertir-se en una mena de símbol contra el rapte de l’Estatut i els improperis que començaven a arribar-nos des d’alguns mitjans espanyols. A les albors de la meva consciència política, mesurar la proliferació de rucs a la carretera em permetia fer-me una idea imprecisa de com cada cop més gent s'acostava a l'independentisme. A Sardenya, des de fa unes setmanes, s'està produint un fenomen semblant que he pogut observar a les xarxes: l'escarabat piloter, inclòs al perfil de molts dels meus contactes, s'està convertint en un símbol de complicitat entorn a un nou projecte polític sobiranista...
A principis de 2014 vaig publicar un article en què mirava de traçar una genealogia dels partits sardistes per entendre quines opcions tenien de cara a les eleccions que s'havien de celebrar al febrer d'aquell any. Vist el conjunt, vaig posar el focus en una coalició sobiranista tot just formada, Sardegna Possibile, que –pensava– era la millor posicionada per donar la sorpresa. Però malgrat l’embranzida que li donà Michela Murgia, una escriptora mediàtica que aixeca passions a Sardenya d’ençà de l’Accabadora (2009), la coalició obtingué uns resultats insuficients per superar el llindar de vots necessaris per entrar al parlament. Si ho hagués aconseguit, el president Pigliaru hauria trobat una força d’oposició a la seva apàtica tasca de govern. Malauradament, però, en els quatre anys que han passat des de llavors, les qüestions que apuntàvem que calia resoldre no han fet més que agreujar-se davant de l’ensopiment quasi general de la societat sarda.
D’aquella campanya electoral recordo l’original espot de Sardegna Possibile, que —sigui dit de pas— tenia versió en alguerès. S’hi veia una cursa on hi participaven quatre personatges: tres corrien a batzegades, fent tota mena de trampes i importunant-se entre ells per guanyar, mentre el quart corria al darrere amb pas sostingut i sense aturar-se. Tot i la seva serenor, el corredor honest no guanyava la cursa, sinó que després de creuar la meta seguia corrent, passant per cadascun dels racons de l’illa. "Anava lent perquè anava lluny", diríem aquí. Tot plegat és una bona metàfora del que ha passat amb Sardegna Possibile, que tot i quedar fora del parlament ha seguit treballant aquests anys per plantejar un futur millor per Sardenya
Des de fa un temps, sembla que el relleu d'aquell corredor l’ha agafat Anthony Muroni, l’ex-director del diari l’Unione Sarda. Nascut a Austràlia (1972) en el sí d'una família sarda, la seva sòlida trajectòria com a periodista l’ha dut a conèixer bé les diverses problemàtiques que afecten Sardenya des d’una visió global. Muroni defensa un canvi cultural que serveixi de base per exercir l’autodeterminació en tots els àmbits. Bon comunicador i amb una presència cuidada a les xarxes socials, ha aconseguit agregar entorn a la plataforma Sardos alguns dels principals moviments polítics sardistes i figures d’un cert prestigi que aporten l’experiència de llurs àmbits de treball. Tot plegat es concreta en Progetto Autodeterminatzione, una coalició formada per Sardegna Possibile, Sardigna Natzione, IRS, Rossomori, Liberu, Comunidades, Gentes i Sardos que comparteix l’horitzó d’una Sardenya que prengui consciència sobre sí mateixa per poder decidir com governar-se. No cal dir que per a aquest projecte, que tot just s'ha presentat en societat, Catalunya i Còrsega són referents estimats i seguits amb atenció.
L’escarabat piloter, en sard "carrabusu", és el curiós logo d’aquesta gran coalició sobiranista. Tot i ser un animal més aviat lletjot, ha estat escollit per la seva funció de regeneració constant, que neteja la terra i dona nova vida. Una funció que els antics egipcis ja havien apreciat, fins al punt d’incloure’l al seu panteó i convertir-lo en amulet, l’escarabeu. Com en el cas del "guarà" català, la primera impressió en veure un escarabat com a logo d’un partit fou d’estranyesa, però com a símbol és fàcil de recordar, tothom en parla iha acabat resultant simpàtic fins al punt que als partidaris del projecte se'ls coneix com a "carrabusu". Primer èxit, al meu parer, de la campanya comunicativa de Progetto Autodeterminatzione.
Així doncs, els “escarabats” sobiranistes es posen en marxa i esperen anar sumant adhesions i agafant rodatge en una ruta que —ara per ara— té tres grans etapes: 1) les eleccions generals italianes del 4 de març; 2) les eleccions municipals d'abril-juny 2018; i 3) les eleccions regionals de 2019. El seu principal rival és el Movimento 5 Stelle, un jove partit catch-all —sense una ideologia definida i de caràcter euroescèptic— que a Sardenya ha trobat un graner de vots en presentar-se com alternativa regeneradora als partits de sempre; des d’enfocaments diversos, el moviment ciutadà i el sardisme apel·len al mateix electorat.
A banda de la coalició Progetto Autodeterminatzione, altres partits sardistes han revisat les seves aliances i estratègies per concórrer a les eleccions italianes del 4 de març. El Partito dei Sardi, que havia anat de bracet del Partit Demòcrata a les regionals de 2014, reclama l'abstenció. Pel que fa a ProgRes (Progetu Repùblica), el nucli de l'antiga Sardegna Possibile, després de molts debats ha optat per demanar el vot per la candidatura dels escarabats però sense participar en la coalició. Finalment, l'històric Partit Sard d’Acció (Psd'Az), que ja va presentar-se a les darreres eleccions regionals amb la berlusconiana Forza Italia, segueix girant sense rumb i ha acabat aliant-se circumstancialment amb la Lega Nord, partit ultradretà, euroescèptic i xenòfob italià, davant l'estupor i el rebuig de la resta de formacions sardistes.
La campanya electoral està demostrant fins a quin punt els plantejaments de Progetto Autodeterminatzione generen interès i els "escarabats" tenen capil·laritat al territori, omplint sales en pobles i ciutats i organitzant voluntaris per anar a buscar vots carrer per carrer. Tot plegat, és una noticia esperançadora que cada cop més sards surtin de l'apatia i es comprometin amb el futur polític de l'illa. En aquest sentit, els resultats que s'obtinguin el 4 de març —primera fase de desplegament del projecte— ajudaran més o menys a obtenir un altaveu des del qual defensar Sardenya i eixamplar la base social entorn al sobiranisme sard.
(Aquest article va ser publicat en primer lloc al blog Esguard Històric.)