Opinió
Drets col·lectius, drets de les dones i conflictes armats: la qüestió kurda a Turquia
La qüestió kurda o la qüestió dels Estats nació uniformitzadors, militaritzats i patriarcals?
La qüestió kurda a Turquia fa referència al conflicte històric entre l’Estat turc i la població kurda del país al voltant de l’estatus i drets d’aquesta minoria ètnica, quart grup ètnic a l’Orient Pròxim i amb major presència a Turquia. La qüestió kurda està estretament vinculada al procés de construcció de l’Estat nació turc des d’inicis del segle XX i a les polítiques d’Estat de negació de l’existència kurda (“els turcs de les muntanyes”) i d’assimilació i no reconeixement (o reconeixement limitat) dels seus drets, com a elements predominants al llarg de les etapes del(s) canviant(s) nacionalisme(s) turc(s) fins al segle XXI (Yegen 2007; McDowall 2004), influïdes al seu torn per factors locals i internacionals. A través de les diferents articulacions de la qüestió kurda al llarg dels segles XX i XXI, amplis sectors de població kurda han fet front a les polítiques de turquització, tot i l’assimilació forçada o voluntària de molts altres kurds/es a Turquia (Yegen 2007).
La República turca va establir des dels inicis un vincle estret entre ciutadania, identitats de gènere i estat-nació militar. S’educava i socialitzava els homes al voltant d’una masculinitat hegemònica, militarista i turquitzadora (“tot turc neix soldat”), mentre a les dones se les vinculava a la nació des de rols com el de mares i esposes
Al mateix temps, el procés de construcció nacional de Turquia no va ser aliè a la dimensió de gènere. La República turca va establir des dels seus inicis un vincle estret entre ciutadania, identitats de gènere i estat-nació militar. Així, s’educava i socialitzava els homes al voltant d’una masculinitat hegemònica, militarista i turquitzadora (“tot turc neix soldat”), mentre a les dones se les vinculava a la nació militar principalment des de rols com el de mares i esposes (Altinay 2004). A més, si bé el projecte de construcció d’Estat nació impulsat pel fundador i primer president de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk, va incorporar certs drets reclamats per mobilitzacions de dones, a la vegada va tractar de monopolitzar la qüestió dels drets de les dones i va impedir l’establiment d’organitzacions i veus autònomes (Yüksel 2006, Altinay 2004, Adak 2008). Des del tancament de les organitzacions específiques de dones en els primers anys de la república —incloent-hi algunes iniciatives de dones kurdes i armènies— fins a finals dels anys setanta del segle passat no hi hauria més organitzacions de dones (Altinay 2004). En paral·lel, algunes autores han assenyalat els vincles entre el feminisme turc i el nacionalisme turc, i la interiorització de la ideologia kemalista per moltes dones turques (Berkaty 1998, a Altinay 2004; Berktay 1996, a Yüksel 2006), la qual cosa ha influït en aproximacions posteriors a la qüestió kurda. En el cas de les dones kurdes, sobre aquesta ambivalència en la relació entre kemalisme i els drets de les dones, es va imposar l’omnipresència de les polítiques nacionalistes d’exclusió de la població kurda —que denegaven a les dones kurdes els seus drets o els exigien renegar de la seva identitat kurda per a exercir-los—, incloent a través de la militarització.El conflicte armat entre Turquia i el PKK, impactes col·lectius i de gènere
El conflicte armat etnopolític entre Turquia i el PKK, iniciat el 1984 i última manifestació de la qüestió kurda, té en la seva base els drets col·lectius de la població kurda. Al llarg de les més de tres dècades de guerra, aquesta demanda ha estat articulada de diverses maneres pel PKK i altres actors polítics i socials kurds, des de demandes inicials d’un estat independent kurd fins a l’”autonomia democràtica” i el “confederalisme democràtic” actualsi, en contraposició amb la defensa d’unitat nacional i centralisme de Turquia —vetllats durant dècades pel paper predominant de l’Exèrcit—, tot i certs passos fluctuants en matèria de reconeixement limitat en determinades etapes des dels anys noranta. Aquesta dimensió de drets col·lectius interacciona amb altres factors i s’hi veu influïda per, ja siguin factors locals —d’àmbit polític, econòmic, social o militar, incloent-hi el conflicte entre l’AKP i el seu antic aliat moviment Gülen, al qual s’atribueix el fallit cop militar de 2016, o la deriva política autoritàriaii— o vinculats a la dimensió regional de la qüestió kurda i la forta càrrega geoestratègica del context internacional en què aquesta transcorre —entre ells, els esdeveniments i factors al voltant de l’autogovern kurd iraquià, amb el KDP com a soci de Turquia, així com l’autogovern de facto al nord de Síria, sota hegemonia de les SDF/YPG/YPJ i el PYD, vinculades al PKKiii.
A més a més, el conflicte armat està travessat de manera crucial per la dimensió de gènere, en els seus orígens llunyans i antecedents immediats (especialment el cop d’Estat de 1980), actors, dinàmiques i impactes, i espais de mobilització i agència. Tot això en un context, Turquia i també específicament la regió kurda, assenyalat com patriarcal i restrictiu cap a les dones, amb un pes elevat dels rols tradicionals de gènere, així com de control dels cossos, comportaments i sexualitat de les dones pels homes (Sahin-Mencutek 2016, Caglayan 2008), però també de representacions estereotipades sobre les dones kurdes als imaginaris populars, socials i polítics de Turquia (Çağlayan 2008).
Des dels seus inicis i fins a l’actualitat, el conflicte armat entre l’Estat i el PKK ha acumulat un llegat d’impactes col·lectius i individuals profunds, especialment entre la població kurda: unes 40.000 víctimes mortals —al voltant de la meitat, combatents del PKK; una quarta part, forces de seguretat de Turquia, i un altre quart, civils—; al voltant de 17.000 assassinats no aclarits i diversos milers de desapareguts, incloent-hi activistes civils kurds; entre un i tres milions de persones desplaçades i impactes de gènere associats —com la feminització de la pobresa—; destrucció de milers de petites localitats rurals kurdes del sud-est de Turquia i, amb això, de llars, mitjans de vida i vincles comunitaris; violència sexual i de gènere contra homes i dones kurds, incloent-hi violacions sexuals, mutilacions genitals contra combatents, tortura sexual sota detenció; empresonament de nens i nenes kurds; tancament de mitjans de comunicació, partits polítics i associacions kurds; empresonament de càrrecs electes i activistes civils, i obstacles d’Estat als processos de dol familiar i comunitari per la mort de familiars combatents, entre molts d’altres. Els defensors dels drets humans han plantejat aquest cúmul d’impactes en termes de trauma col·lectiu entre la població kurda, associat a la violència d’Estat. La violència del PKK i de grups o milícies armades associats al PKK ha comportat també nombrosos impactes sobre poblacions de diversos orígens, de negació del dret a la vida a través d’atemptats i accions violentes —incloent-hi contra objectius civils (o en circumstàncies de risc per a la població i infraestructura civil—, de militarització i pràctiques de control de l’espai comunitari i social, culte al martiri i violacions del dret humanitariiv, entre d’altres.
Les violències i impactes més extrems de la guerra, molt associats als anys vuitanta i noranta, han reemergit amb el reinici de la guerra des de mitjan del 2015, molt connectada amb la crisi a Síria així com amb factors locals. En aquesta nova etapa de guerra, organitzacions de drets humans locals i internacionals com Amnistia Internacional, la Fundació de Drets Humans de Turquia (TIHV) i l’Associació de Drets Humans (IHD) entre altres, així com partits d’oposició, com l’HDP i el CHP, han denunciat l’ús desproporcionat de la força estatal i impactes associats. L’ACNUDH ha documentat en el sud-est de Turquia nombrosos casos d’ús excessiu de la força per l’Estat, assassinats, desaparicions forçades, tortura, destrucció de cases i patrimoni cultural, incitació a l’odi, prevenció d’accés a assistència mèdica d’emergència, a alimentació, aigua i a mitjans de vida, violència contra les dones, greu restricció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, i a la participació política, i de nou, desplaçament forçatv (OHCHR 2017). A l’empara de la legislació d’emergència derivada del cop fallit militar de 2016vi i la legislació antiterrorista, es va agreujar en extrem la pressió sobre les esferes polítiques i socials del moviment kurd (intervenció d’ajuntaments kurds, detencions massives de civils, suspensió de professors i professores, tancament d’associacions, entre altres) (Escola de Cultura de Pau 2017).
L’estratègia de guerra urbana del PKK, el seu rearmament i militarització de l’espai comunitari i quotidià, i l’increment d’atemptats en entorns urbans i civils des del reinici de la guerra van augmentar també la pressió sobre la població civil, homes i dones, tant d’àrees densament poblades del sud-est —en el context de l’ús desproporcionat de la força per l’Estat assenyalat — com en ciutats de l’oest del país.
Les polítiques estatals identitàries de greus restriccions als drets humans de la població kurda es reforcen mútuament i generen situacions de desigualtat i violència específica contra les dones
D’aquesta manera, l’omnipresència de la violència associada a la qüestió kurda, incloent-hi la violència estructural, directa i simbòlica contra els drets col·lectius, interacciona amb la dimensió de gènere del conflicte i les vulneracions dels drets de les dones associats, cosa que es materialitza en impactes indiscriminats i específics. Se suma, a més a més, a les dinàmiques pròpies dels règims locals de gènere, de manera que les polítiques estatals identitàries de greus restriccions als drets humans de la població kurda —incloent-hi els drets lingüístics, llibertat d’expressió, pensament i organització, i de militarització, per una banda, i l’estructura social patriarcal, per una altra— es reforcen mútuament i generen situacions de desigualtat i violència específica contra les dones (Çağlayan 2008; Goc-Der 2001, a Çağlayan 2008). No obstant això, davant d’aquesta situació, les dones kurdes han generat múltiples vies d’agència i mobilització en defensa dels seus drets.Agències i resistències de dones, confluència dels drets col·lectius i de les dones
Lluny de la victimització, les dones kurdes s’han mobilitzat en massa amb demandes en què conflueixen els drets de les dones i els drets polítics, lingüístics i culturals que garanteixin l’exercici de la identitat kurda. Des de diverses àrees de mobilització, han denunciat les violències múltiples —incloent-hi les violències associades a les polítiques estatals d’identitat així com les del context patriarcal local—, han construït xarxes de solidaritat locals i internacionals, i múltiples referències d’agència.
Lluny de la victimització, les dones kurdes s’han mobilitzat en massa amb demandes en què conflueixen els drets de les dones i els drets polítics, lingüístics i culturals que garanteixin l’exercici de la identitat kurda
La seva mobilització inicial a partir dels anys vuitanta i noranta es va veure motivada pel context de recrudescència de la violència d’Estat contra la població kurda —incloent-hi la violència contra dones kurdes per part d’actors estatals (Kurdish Human Rights Project 2009, a Sahin-Mencutek 2016)—, així com per les estratègies de propaganda ideològica i de mobilització per a la “guerra popular” de llarga durada del PKK, que requeria del suport actiu de les dones (Çağlayan 2012). A més a més, processos de solidaritat mútua, resistència i conscienciació per les dones kurdes enfront dels intents de turquització amb biaix de gènere mitjançant la violència en general i la violència sexual a la presó van influir en el desenvolupament posterior massiu del moviment de dones kurdes a partir dels norantavii. Així, la incorporació a les guerrilles del PKK per part de moltes dones als anys noranta, amb motivacions diverses, va anar acompanyada de la mobilització en massa de dones en altres esferes del moviment kurd, com l’àmbit polític i l’activisme. Al seu torn, la participació massiva de dones a les múltiples esferes del moviment kurd va influir en el conjunt del moviment, generant canvis d’organització i transformacions de tipus divers en l’agenda i discurs de gènere del moviment (Çağlayan 2008, 2012), amb èmfasi en la seva agència i la creació d’organitzacions específiques de dones.Des d’aquests inicis, la mobilització de dones kurdes s’ha donat en diversos espais i àmbits, en gran mesura en organitzacions i espais vinculats al moviment kurdviii, actor predominant a la regió kurda, si bé també en altres espais feministes autònomsix. Això ha inclòs la militància en partits polítics prokurds, l’activisme de drets humans i de pau —també des de rols tradicionals, com el de mares, a través per exemple de les Mares dels Dissabtes i les Mares per la Pau— i feminista —incloent-hi les organitzacions de suport mutu autònomes— o periodisme de dones, entre d’altres. En el marc del moviment kurd, també moltes dones kurdes s’han sumat a les files del PKK i de la seva guerrilla de dones, les Unitats de Dones Lliures (YJA Star), o a les més recents Unitats Femenines de Protecció (YPJ) a Síria.
Dins el moviment kurd, les dones han situat en un pla central l’exercici de la seva participació i veu en el moviment, amb creació de mecanismes per a la participació efectiva i no merament simbòlica
Dins el moviment kurd, les dones han situat en un pla central l’exercici de la seva participació i veu en el moviment, amb creació de mecanismes per a la participació efectiva i no merament simbòlica (ex. sistema dual, a través de la seva participació en els espais i organitzacions mixtes del moviment kurd i a través de les seves pròpies organitzacions de dones, vinculades al moviment i des de les quals hi influeixen; mesures de discriminació positiva i de colideratge en l’àmbit polític, entre altres). Algunes d’aquestes mesures, com la quota de gènere — adoptada pel partit prokurd HADEP el 1999 i ampliada des de llavors—, han tingut repercussió també en el conjunt de Turquia (Sahin-Mencutek 2016). A través d’aquesta participació massiva i efectiva han posat èmfasi en els drets humans de les dones, incloent-hi la lluita contra la violència patriarcal contra les dones, així com la integració de la mirada interseccional, amb atenció a la diversitat de gènere i sexual, i a la realitat multiètnica i religiosa de la regió kurda i de tot Turquia.Així mateix, el moviment de dones kurdes ha articulat les seves demandes de drets col·lectius i, específicament, la dimensió de descentralització i autogovern també en clau de gènere, argumentant la necessitat de majors competències per als governs locals com a via per a una participació activa de les dones, per representar-se per si mateixes i decidir sobre els aspectes que els afecten com a dones (Villellas 2015).
La confluència de demandes de drets de les dones i drets col·lectius s’ha fet evident en altres àmbits de mobilització, com l’activisme feminista en defensa d’una sortida dialogada al conflicte
La confluència de demandes de drets de les dones i drets col·lectius s’ha fet evident en altres àmbits de mobilització, com l’activisme feminista en defensa d’una sortida dialogada al conflicte. Així, durant el darrer procés de pau entre Turquia i el PKK, la plataforma Iniciativa de Dones per la Pau, que inclou dones de diferents orígens i trajectòries, va reclamar garanties per a l’educació en llengua materna i per a l’ús del kurd en el sector públic, polítiques socials amb dimensió de gènere i garanties constitucionals per a la igualtat de gènere en tots els àmbits, entre altres. Així mateix, plantejaven l’exclusió d’amnisties a qui hagi comès violència sexual en la guerra, presons o sota custòdia, i demandes d’investigació i enjudiciament per als perpetradors; creació de condicions per al retorn de la població desplaçada als llocs d’origen, i investigació i enjudiciament dels responsables de desaparicions forçades i assassinats no aclarits, i identificació de fosses comunes. Les demandes també incloïen mesures que posin fi a les pressions psicològiques contra les dones que suposen les pràctiques i polítiques de denigració, trivialització i infravaloració de les pèrdues sofertes per les dones; reforma del sector de seguretat amb perspectiva de gènere i infància; formació de gènere per al personal de l’administració civil; derogació de les forces paramilitars guàrdies rurals; desminatge; la fi de les polítiques de construcció de nous llocs i bases militars; mesures de construcció de confiança, i alliberament de preses polítiques, entre molts d’altres (Women for Peace Initiative 2013)x.Dones kurdes de diverses trajectòries han fet front també a altres dificultats i obstacles. Entre aquests, les resistències inicials dins del moviment kurd a la participació igualitària de les dones o a la incorporació efectiva de certes mesures i temes
D’altra banda, més enllà de les violències associades a l’Estat, al llarg del conflicte armat, dones kurdes de diverses trajectòries han fet front també a altres dificultats i obstacles. Entre aquests, les resistències inicials dins del propi moviment kurd a la participació igualitària de les dones —també, inicialment, dins de les guerrilles— o a la incorporació efectiva de certes mesures i temes. S’han assenyalat, entre altres, els ressentiments cap a l’adopció de quotes (Sahin-Mencutek 2016) i el fet que qüestions concretes sobre drets de les dones com la “violència domèstica” només es va incorporar a l’agenda del moviment kurd a partir de 1999, quan es va donar pas a l’alto el foc, i únicament gràcies a l’activisme de les dones i els seus esforços per a incorporar aquest tema (Çağlayan 2008, 2012). No obstant això, s’ha destacat en termes generals el paper crucial del moviment kurd com a actor que ha afavorit la participació massiva de dones i que s’ha vist influït i transformat per aquesta participació i per les demandes feministes del moviment de dones kurdes.D’altra banda, s’han assenyalat també les dificultats a les quals han hagut de fer front organitzacions feministes autònomes en la regió kurda en el context de militarització, polarització i hegemonia dels actors armats: Estat i PKKxi. Tot i això, malgrat el complex context militaritzat, es donen certs espais d’interacció i diàleg entre el moviment de dones kurdes i feministes autònomes kurdes. Altres obstacles inclouen les resistències des dels feminismes turcs cap als plantejaments de les dones kurdes de denúncia de les opressions i violències experimentades com a kurdes —i no només com a dones—, així com a les seves demandes de drets col·lectius. Tot i així, algunes activistes kurdes han assenyalat un cert acostament des dels feminismes turcs en l’última etapa, en part en el context de la violència extrema contra la població civil a Síria, incloent-hi les violències dirigides contra grups de població específics com la població kurda i les dones kurdes.
Conclusions
Una aproximació a la qüestió kurda a Turquia i al conflicte armat etnopolític actiu entre l’Estat i el PKK posa de manifest les relacions entre les esferes de drets col·lectius i drets de les dones, i les complexes interaccions al seu voltant en contextos de militarització i guerra. La virulència de la nova etapa de conflicte armat i els seus complexos elements de regionalització i internacionalització, la crisi general de drets humans que viu Turquia i la deriva política, que han agreujat la situació de les dones en les àrees kurdes del país, fan encara més necessària una resolució dialogada del conflicte que faci partícip i protagonista la polifonia d’experiències, demandes i veus, i que situï en el centre les reflexions al voltant dels drets col·lectius, drets de les dones i seguretat humana.
NOTES
i Per a més informació sobre l’evolució de les demandes del PKK, vegeu entre d’altres Çandar, Cengiz. (2012), ‘Leaving the mountain’: How may the PKK lay down arms? Istanbul: TESEV, 2012. Uzun, Adem. “Living Freedom” The Evolution of the Kurdish Conflict in Turkey and the efforts to Resolve It. Berlin: Berghof Foundation, 2014. (Berghof Transitions Series, 11). Jongerden, Joost; Akkaya, Ahmed Hamdi. “Democratic confederalism as a Kurdish Spring: the PKK and the quest for radical democracy”. A: Ahmed Mohammed M.A.; Gunter, Michael M. (ed.) The Kurdish Spring: Geopolitical changes and the Kurds. Costa Mesa, California: Mazda Publishers, 2013.
ii Per a més informació sobre les interaccions entre la nova situació política i la qüestió kurda, vegeu entre altres, Bayramoğlu, Ali. Turkey’s new political paradigm and the Kurdish question. Londres: Democratic Progress Institute, 2017.
iii Per a un anàlisi sobre la dimensió regional actual, vegeu, entre d’altres: International Crisis Group. The PKK’s Fateful Choice in Northern Syria. Middle East Report n. 176 [en línia]. (4 maig 2017) https://goo.gl/6BDF1V [Consulta: 6 setembre 2017].
iv Per a avanços i reptes sobre dret humanitari i el conflicte a Turquia, vegeu entre d’altres la pàgina web de Geneva Call https://genevacall.org/ [Consulta: 6 setembre 2017].
v L’ACNUDH xifra en entre 355.000 i 500.000 les persones desplaçades internes al sud-est de Turquia entre juliol de 2015 i desembre de 2016, la majoria d’origen kurd, encara que no desagrega per sexe (OHCHR, 2017).
vi Per a informació sobre mesures adoptades sota la legislació d’emergència després del fallit cop d’Estat, vegeu els informes del Consell d’Europa a https://goo.gl/vUbRGS [Consulta: 6 setembre 2017]
vii Sarikaya, Berivan. “El discurs de la identitat i el cas de les preses polítiques kurdes a Diyarbakir”. Seminari Feminismes, identitats i drets col·lectius. Lleida, 30 de maig - 1 de juny de 2017. [ponència]
viii Per a informació sobre el sistema d’organització del moviment de dones kurdes explicat pel propi moviment, vegeu: “El Moviment feminista kurd” A: La revolució ignorada. Feminisme, democràcia directa i pluralisme radical a l’Orient Mitjà. Barcelona: Descontrol-KurdisCat, 2015.
ix Per a informació sobre organitzacions de dones autònomes, vegeu per exemple l’estudi sobre KAMER fet per Arat, Yesim; Altinay, Ayse Gül. “KAMER, a women’s center and an experiment in cultivating Cosmopolitan norms”. Women’s Studies International Forum. Vol. 49 (2015), p. 12-19.
x Per a informació més extensa sobre la dimensió de gènere del procés de pau d’Imrali, incloent demandes de participació, vegeu Villellas, Ana. “El Diàleg de pau a Turquia i la dimensió de gènere”. Quaderns de Construcció de Pau (juny 2015), núm. 25.
xi Entrevistes a activistes kurdes autònomes, Istanbul, i entrevistes electròniques 2010, 2011, 2015.
(L'elaboració d'aquest article i de tot el dossier compta amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.)