Opinió

Txuvaixos: els últims oghurs i una llengua que llangueix a la Federació Russa

Una àvia i una néta es preparen per a una fira de vestits típics dels txuvaixos.
Una àvia i una néta es preparen per a una fira de vestits típics dels txuvaixos. Autor/a: Quique Badia
A la Federació Russa es parlen més de 100 llengües en l’actualitat, de les quals 35 són oficials a escala subestatal i només una —el rus— ho és arreu. D’aquests 35 idiomes, el del poble txuvaix n’és un. Més sòlida en l’àmbit rural, la llengua pateix dificultats enormes per preservar-se a les ciutats, on viu la majoria de la població de la República de Txuvàixia. Les actituds socials i les polítiques oficials són dos dels factors que expliquen el retrocés continuat d’aquest idioma, d’interès especial per als lingüistes atès que és el darrer exponent de la branca oghur de les llengües turqueses. En aquest article analitzem la situació del txuvaix, un exemple del que ocorre amb altres llengües de la Federació Russa malgrat el seu estatus d’oficialitat.

A mitjans del segle XX, l’última parlant de la llengua kamassiana, Klàvdia Plótnikova, va ser descoberta per una expedició de la Universitat dels Urals a la vila d’Abalákovo, al territori de Krasnoiarsk. Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, Plótnikova no va tenir l’oportunitat de parlar en la seva llengua materna: el rus va esdevenir la seva única parla. Malgrat tot, el fet que disposés d’un coneixement nadiu del kamassià va ser de molta utilitat per als filòlegs. Aquesta llengua va pertànyer al subgrup del sud dels idiomes samoiedes, de la família uràlica, i es va extingir el 1989, l’any de la mort de Klàvdia Plótnikova.

Començant l’article amb la història de Plótnikova provarem d’analitzar com li va a la llengua del poble txuvaix, que s’erigeix com l’últim vestigi del grup oghur de les llengües turqueses. Però abans de centrar-nos en la parla de la República de Txuvàixia, hom ha de preguntar-se per la política lingüística russa.

Entre la revolució de 1917 i l’any 1930 la Unió Soviètica, amb Lenin al capdavant, va caracteritzar la seva política lingüística per la tolerància vers les llengües diferents del rus, en una època en què l’estat encara s’havia de definir. Però l’Holodomor ucraïnès —la fam fruit de la política agrícola d’Stalin— va ser utilitzat de pretext per canviar-la per una de més restrictiva: les autoritats socialistes van utilitzar l’inversemblant argument que el nacionalisme ucraïnès va ser el responsable de la catàstrofe, d’acord amb l’historiador Terry Martin.

De la revisió de diverses fonts com els treballs de Marc Leprêtre o Lawrence H. Schiffman es pot inferir que la política lingüística soviètica en el període de la postguerra està dividida en dues etapes: la primera, caracteritzada per l’estabilitat de l’URSS, respon a un procés de centralització de l’estat en què el rus esdevé preeminent. La segona, de 1989 a 1991, està caracteritzada per la fi de l’estabilitat política i la desintegració de l’estat, cosa que va conduir a una crisi econòmica, a una desafecció ideològica envers el comunisme i al creixement dels nacionalismes no estatals.

Es va introduir un tipus de bilingüisme força unidireccional: els no russos van aprendre rus, però els ètnicament russos van romandre monolingües

Al paraigua del procés impulsat per Mikhaïl Gorbatxov, denominat glasnost, des de 1987 les qüestions lingüístiques s’han discutit públicament. La resposta a això va ser un intent d’introducció del bilingüisme per les autoritats d’algunes repúbliques federades de Rússia, sense aconseguir-ho del tot perquè era un tipus de bilingüisme força unidireccional: els no russos van aprendre rus, però els ètnicament russos van romandre monolingües. Aquesta va ser una política fallida atès que no implicava les dues parts: els russoparlants no se sentien compromesos amb la parla de la seva república.

En un marc polític en què per primera vegada en molts anys s’introdueix el dret de discutir sobre els problemes lingüístics i altres qüestions de caràcter nacionalitari comencen una sèrie de moviments públics, com l’enfortiment de les tendències nacional-patriòtiques i liberal-democràtiques (la formació d'’organitzacions que representen un model d’una societat democràtica, els activistes van portar centenars de persones a manifestacions en defensa de la reorganització de la societat, l’aparició de cercles polítics (Perestroika, la Comunitat...) que acaben desembocant en conflictes ètnics que existien en letargia quan les autoritats de les repúbliques individuals de l’URSS intenten introduir una nova política. Exemples d’això són els conflictes on l’etnicitat és clau, com els que van esclatar entre Geòrgia i Ossètia del Sud i Abkhàzia, el de l’Alt Karabakh, el de Transnístria o el de Txetxènia.

Molts parlants però poc relleu

D’acord amb els resultats del cens rus de 2002, els txuvaixos representen l’1,05% de la població de la Federació Russa. Aquest col·lectiu es troba entre les set nacionalitats que excedeixen el milió, en cinquè lloc rere els russos (80,9%), els tàtars (3,87%), els ucraïnesos (1,41%) i els baixkirs (1,15%). La seva llengua és el txuvaix, que pertany a la família turquesa i és l’últim vestigi de la branca oghur d’aquest agrupament lingüístic. És idioma cooficial a la república homònima, amb el rus. El fet que aquest territori es trobi a la riba del riu Volga i les platges del riu Surà és un avantatge pel desenvolupament del turisme ecològic, però no necessàriament per a la protecció de la llengua.

Si observem el desplaçament lingüístic, ens adonem que és un procés prou complex en el qual convergeixen un bon nombre de factors. El primer de tots, la xifra de parlants. La població de Txuvàixia és de 1.251.619, d’acord amb les estadístiques de 2010, de les quals 814.715 són ètnicament txuvaixes: un 67% de la població total del territori. Segons xifres també de 2010, 656.872 parlen la llengua txuvaixa, cosa que representa el 80,8% de la població ètnicament txuvaixa. És una xifra prou alta, si comparem el txuvaix amb altres llengües que tenen un nombre molt menor de parlants. La creença habitual és que, com més parlants, menors són les possibilitats d’extinció d’una llengua, i viceversa. Però això no sempre és així.

Per què els lingüistes estan tan preocupats pel txuvaix i per què apareix com una llengua en perill a l’Atles de la UNESCO? Cal tenir en consideració el factor de l’ecosistema lingüístic del txuvaix.

Amb la llei de 25 de novembre de 2003 sobre les llengües de la República de Txuvàixia s’estableix que l’estatus del txuvaix i el rus no ha d’infringir els drets d’altres pobles que resideixin al territori en l’ús i el desenvolupament dels seus propis idiomes. La preservació i el desenvolupament del txuvaix s’expressa en la consolidació legislativa del seu estatus, la creació de condicions pel seu ús actiu en la vida estatal i pública, el manteniment del seu prestigi i la presa de mesures per garantir-ne la normalització i el desenvolupament.

Així, i sobre el paper, sembla que existeixen condicions per a la preservació i el desenvolupament de la llengua, però a l’Atles de les Llengües del Món en Perill de la UNESCO el txuvaix forma part de la categoria “vulnerable”. D’acord amb aquesta obra, 136 llengües de la Federació Russa es troben en perill. Cal recordar que els txuvaixos són la cinquena minoria en termes poblacionals. Però per què passa això? És el destí del txuvaix el mateix que el de la llengua kamassiana?

Segons el Ministeri d’Educació de la República, el txuvaix s’ensenya a més del 60% de les escoles. Però només una de cada nou classes s’imparteixen en aquesta llengua

Primer de tot, cal fer notar que hi ha problemes seriosos per a l’ensenyament de la llengua txuvaixa, malgrat que es pot estudiar en totes les institucions educatives de la república des de mitjan anys 90. Disposem d’aquesta informació gràcies als resultats de les investigacions de la Fundació Humanitària per a la Ciència de Rússia sobre les relacions interètniques i l’educació etnocultural als territoris de Rússia. Segons el Ministeri d’Educació de la República, el txuvaix s’ensenya a més del 60% de les escoles. Però a la pràctica, no tots els professors utilitzen llibres de text en l’idioma d'ensenyament: ho fan en rus, i són excepcionals les lliçons en la llengua nativa dels txuvaixos. La demanda de llibres de text no és massa alta. La situació actual és que una de cada nou classes s’imparteixen en la llengua cooficial a la república, i s’estudia la cultura i la literatura txuvaixes entre el desè i l’onzè curs. I els estudiants de primer any de les universitats fan una classe de llengua txuvaixa.

En segon lloc, hi ha la falta de voluntat per part de la majoria dels pares i mares d’ensenyar als seus fills la llengua, i són habituals les peticions d’aquests pares i mares de reduir les hores de txuvaix a les escoles per reforçar-hi el rus. Tampoc no existeix un ambient propici per a l’estudi de l’idioma: ni els pares els parlen als fills en txuvaix ni els menuts l’empren entre ells. A la capital, amb tot, hi ha dues organitzacions i empreses que ofereixen ensenyament en txuvaix per a menors i adults amb metodologies modernes: Haval i Language For Success.

La no transmissió a les criatures és l’amenaça més gran, atès que hi ha un gran parèntesi entre la generació de joves actual i la dels seus avis

La no transmissió a les criatures és l’amenaça més gran, atès que hi ha un gran parèntesi entre la generació de joves actual i la dels seus avis, cosa que s’agreuja amb la divisió urbà-rural. Els menuts de ciutat, generalment, no parlen el txuvaix, i alguns cops —excepcionalment però passa— no tenen l’oportunitat de comunicar-se amb els avis del poble perquè aquests no han après mai a parlar rus. Qui escriu aquestes línies ha viscut en primera persona com, generació rere generació, la llengua es va perdent. Una jove de 26 anys es comunicava amb la seva besàvia només en txuvaix quan ella era més petita, ja que, en l’àmbit rural, gairebé no es parla el rus en un nombre substancial de llars. Amb l’àvia, es compaginava el rus amb el txuvaix. Però la generació dels pares ja van refusar de parlar la seva llengua materna, i molts joves que ara freguen la vintena gairebé no el parlen, tot i que l’entenen. Als seus germans petits, els deures els hi ha de fer l’àvia perquè no tenen un ambient en què parlar el txuvaix. En una mateixa família, així, els efectes de la desaparició gradual de la llengua són clarament palesos.

En tercer lloc, hi ha l’obsessió familiar de pares i mestres pel que fa a la preparació de l’Examen Estatal Unificat (EGE, per les seves sigles en rus, una prova d’accés a la universitat equivalent a la selectivitat). Un article d’Andrei Sidenko compara l’examen d’accés a les universitats russes amb les seves homòlogues als Estats Units (el SAT), al Regne Unit (Nivell A) i a la Xina (Gaokao). L’opinió segons la qual és necessari que l’ensenyament se centri en allò que apareix en aquests exàmens porta molts pares a no voler que el txuvaix s’ensenyi a les escoles —aquesta llengua no és matèria de l’EGE— i a reclamar que les hores que queden lliures es dediquin a altres matèries considerades més útils per aprovar l’examen. Hi té un paper el fet que les universitats tenen en compte els resultats d’aquests exàmens. L’estudi sobre educació intercultural esmentat anteriorment mostra que tant per a l’administració com per a les institucions i els pares l’EGE és el més important. Segons alguns experts, que no es valori el coneixement de la riquesa cultural i lingüística dels alumnes, sinó els coneixements de rus, és un factor determinant per explicar aquestes actituds.

Quart, el reduït rol dels mitjans de comunicació. La manca, a la pràctica, de programes de ràdio i televisió en txuvaix juga un paper en la no creació d’un medi comunicatiu que fomenti i faciliti l’estudi i la preservació de la llengua. Només hi ha una empresa pública nacional de ràdio i televisió en txuvaix a la república, propietària de tres mitjans: la Televisió Nacional de Txuvàixia, la Ràdio Nacional de Txuvàixia i Ràdio Nativa, les emissions de les quals són bilingües txuvaix-rus. Per exemple, al programa d’onze hores d’emissions de la ràdio nacional, cinc hores es destinen a programes russos. I ara per ara, els continguts del web de la Companyia Nacional de Ràdio i Televisió de Txuvàixia són només en rus —cosa que, per cert, també passa al portal oficial del govern.

En cinquè lloc, si analitzem el tipus d’activitat econòmica dels territoris on el txuvaix ha arrelat, veurem que la ramaderia i l’agricultura hi dominen. Aquesta activitat econòmica pot contribuir a la preservació dels costums i la llengua al medi rural. Però en desplaçar-se la població a les ciutats, on resideix el 62% dels habitants de la república, el txuvaix es perd per la falta d’ecosistema per al seu ús. El dia a dia de les ciutats és predominantment en rus i la pèrdua de generació en generació esmentada anteriorment s’hi fa més palesa. Els supermercats, les botigues, els restaurants... estan retolats en rus. Els joves s’hi socialitzen en aquest idioma. També té un paper important el fet que la gestió oficial dels documents a la república sigui en rus.

El jovent txuvaix, des que es troba en un ambient russòfon —es casi amb persones de la seva ètnia o no—, deixa de transferir la seva llengua als fills, especialment si un dels progenitors és rus. Però també hi ha casos en què famílies ètnicament txuvaixes per les dues parts no parlen als fills en la seva llengua a causa de l’ecosistema lingüístic en què viuen, així com pel prestigi que té la llengua russa en comparació amb la txuvaixa. Aquest últim factor és clau per comprendre el desplaçament d’una llengua per una altra i la pèrdua d’estatus de la que té una comunitat més petita de parlants.

La política lingüística oficial és caracteritzada per un suport deficient envers el txuvaix, que pateix manca de prestigi social

Però, en setè lloc, el factor més important és, potser, la política lingüística de l’estat, caracteritzada per un suport estatal deficient envers el txuvaix, en un context de competició entre llengües veïnes i amb l’actitud pública vers el bilingüisme que hem comentat fins ara. Mentre que a la feina i als espais formatius l’ambient lingüístic sigui predominantment rus, el prestigi del txuvaix romandrà baix. I és així que, avui dia, el txuvaix és una llengua relegada sobretot a l’àmbit domèstic.

Després d’analitzar tots aquests factors pel desplaçament de la llengua, es podria afirmar que hi ha un rebuig voluntari dels parlants cap a una llengua parlada per uns pocs en favor de la llengua dominant, a més d’una concepció del bilingüisme com una cosa perniciosa. I malgrat tot, diverses associacions a la república contribueixen a la preservació de la identitat lingüística txuvaixa. És el cas de la iniciativa Haval, que ofereix lliçons a través de la televisió i campus d’estiu per a parlants de l’idioma, o la Societat Txuvaixa del Reinaixement Nacional Ireklekh, els objectius de la qual són desenvolupar i popularitzar la llengua i cultura txuvaixes, revifar la seva història i protegir els drets, els interessos i les llibertats dels txuvaixos i altres pobles. A banda d’aquestes dues, existeix el Congrés Nacional Txuvaix —molt més subordinat a les autoritats governamentals de la república— l’activitat del qual també és la promoció de la llengua i tradicions del poble txuvaix, però mitjançant esdeveniments culturals de caràcter folklòric. El seu president, Valeri Kleméntiev, diu que refusa qualsevol activitat que pugui ser considerada política.

La preservació d’una llengua depèn, entre altres factors, de l’elaboració d’estratègies, planificació i finançament. En definitiva, de voluntat política. Malgrat el fet de disposar d’un alt grau de sobirania durant l’etapa de Boris Ieltsin, la República de Txuvàixia no va aprofitar el moment per establir una política que garantís tot això, com sí que van fer repúbliques veïnes com el Tatarstan. En període electoral, en aquest territori —el que té més autonomia de Rússia— els cartells dels partits estan escrits en txuvaix a les zones habitades per aquestes comunitats, on són una minoria. I en canvi, això no passa a l’altra banda de la frontera, a Txuvàixia, on en teoria és llengua oficial.

Són, en definitiva, els riscos del fet de no desplegar polítiques per a la preservació de la llengua, juntament amb la implicació social insuficient dels que la parlen. Sense un esforç col·lectiu, una expedició universitària podria estar documentant d’aquí no tants anys l’última persona que parla l’idioma, com va passar amb Klàvdia Plótnikova.