Opinió

Eleccions municipals a Turquia: vot de confiança al règim de palau o oportunitat d’esperança del front d’oposició a l’AKP

Un acte electoral de l'HDP, durant la campanya de les municipals.
Un acte electoral de l'HDP, durant la campanya de les municipals. Autor/a: HDP
Turquia celebra aquest 31 de març les setzenes eleccions municipals de la seva democràcia pluralista. Molt condicionada per la repressió, l’esquerra kurda presenta candidatures per recuperar el govern dels municipis de majoria kurda —des de 2016 sota tutela judicial— i fa una crida al “vot estratègic” contra l’AKP a la resta de Turquia, on pràcticament no presenta llistes. S’hi disputaran la victòria dues coalicions: la formada per l’islamista AKP del president Erdogan i l’extrema dreta de l’MHP, d’una banda, i la constituïda pel socialdemòcrata CHP i el dretà İYİ, de l’altra. I per sota d’aquesta batalla, es va conformant un moviment d’assemblees de ciutats i barris, crític amb tots els partits.


Després d’un període de violència i repressió ininterrompudes iniciat poc abans de les generals de 7 de juny de 2015, a Turquia s’han celebrat les eleccions generals d’1 de novembre de 2015, les supereleccions de 24 de juny de 2018 i el referèndum per canviar la Constitució de 16 d’abril de 2017. En aquest mateix període s’ha produït el cop d’Estat fallit del 15 de juliol de 2016 i, conseqüentment, tot el país ha estat sotmès a les condicions d’estat d’emergència iniciat el 21 de juliol de 2016 (que es va ampliar sis cops més) —el qual s’havia iniciat just un any abans, a l’agost 2015, a molts municipis del territori kurd conjuntament amb les operacions de seguretat. En aquestes circumstàncies especialment serioses, les eleccions municipals del 31 de març converteixen en una possibilitat el vot de confiança per reforçar el règim del palau del president Recep Tayyip Erdoğan i, al mateix moment, una oportunitat per recuperar l’esperança del front d'oposició a aquest règim.

Les classes populars tornen a passar per unes eleccions en què la seva capacitat real d’oposició està significativament condicionada

Les condicions d’aquestes eleccions per al front d’oposició —i especialment per als sectors d’esquerra— són bastant complicades. D’una banda, l'oposició d’esquerres des de fa tres anys està forçada a fer política en una agenda d’eleccions constants que ni li dóna temps suficient per a construir aliances reals i sòlides ni li permet crear i sumar sinergies pel que fa a les bases populars. De l’altra, tenint present la repressió contínua del règim del palau d’Erdoğan, el discurs que criminalitza tot tipus d’oposició, les pràctiques antidemocràtiques en contra de la llibertat d’expressió i del dret a la informació, i el fet que els líders i molts militants de base del partit de l’esquerra kurda el Partit Democràtic dels Pobles (HDP) romanen empresonats, podem dir que les classes populars tornen a passar per unes eleccions en què la seva capacitat real d’oposició està significativament condicionada.

Tres grans coalicions per governar els municipis

D’acord amb aquestes condicions, els principals actors d’aquestes eleccions tampoc varien. L’Aliança Popular formada per l’AKP (el partit d’Erdoğan, islamisme conservador) i els ultranacionalistes turcs d’extrema dreta de l’MHP mantenen la coalició que, a la pràctica, es va formar durant el període anterior a les eleccions de 7 de juny de 2015 per impedir l’entrada de l’HDP al Parlament. Però contràriament a l'èxit de la coalició durant els darrers quatre anys, per primera vegada hi ha una manca d’influència dels líders sobre els seus votants. Especialment, s’observa desànim i desconfiança entre les bases de l’MHP als municipis on el partit ha decidit de no presentar cap candidat a l’alcaldia i on fa campanya electoral a favor del candidat de l’AKP. Entre aquests municipis hi ha grans metròpolis com Ankara, Esmirna i Istanbul, on es preveu que els dos partits es complauran mútuament en l’atribució dels escons dels consells municipals. De fet, segons les últimes enquestes, la decisió final de molts votants de l’MHP que actualment estan indecisos i desconfiats hi determinaran els resultats. D’altra banda, algunes enquestes confirmen que les eleccions del 31 de març donaran pitjors resultats a l’AKP. L’estratègia de campanya de l’AKP sembla que té més la finalitat de mantenir les províncies on governa que no pas de guanyar-ne de noves. Un dels indicadors més comentats als mitjans d’aquesta baixa d’expectatives és el fet que el govern ha muntat a molts municipis unes parades de venta d’aliments a preus més baixos —conegudes en turc com a tanzim satışları— amb la finalitat d’obtenir més vots. En suma, la situació mostra que després de les municipals, tant l’Aliança Popular en si com els dos partits polítics que la formen poden veure’s forçats a una necessitat de reorganització i canvi de discursos.

L’Aliança de la Nació (CHP i İYİ) disputa la victòria a la coalició del partit d’Erdogan amb l'extrema dreta a les principals ciutats del país

L’Aliança de la Nació és l’altra coalició que concorre, entre dos partits del statu quo: el CHP —socialdemòcrata i nacionalista turc— i l’İYİ, el partit de dretes fundat a finals de 2017 per l’exmilitant de l’MHP i exministra de l’Interior Meral Akşener. El CHP va ser el segon partit més votat a les eleccions municipals del 2014 després de l’AKP, que va sortir com a principal guanyador amb el 43,16% dels vots al conjunt del país. Malgrat aquests resultats, el CHP només va aconseguir governar a vuit ciutats, la majoria de les quals a l’oest de Turquia. El CHP va perdre ciutats molt importants com ara Ankara, Antalya i Artvin, per pocs vots. Ara, els partits de l’Aliança de la Nació es presenten amb un acord a 23 metròpolis i 50 municipis. En 13 d’aquestes metròpolis, entre elles Esmirna, Ankara i Istanbul, l’İYİ no presentarà candidatura a l’alcaldia i, gràcies a això, el CHP aspira a recuperar Ankara, que és una de les ciutats clau per al partit. A canvi, el CHP donarà suport a la candidatura de l’İYİ en 10 metròpolis. Contràriament a la desconfiança de les bases del MHP quant a l’Aliança Popular, sembla que els votants de l’İYİ —que van arribar al 10% dels votants a les supereleccions de 2018—no mostren una incomoditat similar envers el CHP.

D’acord amb les enquestes, l’Aliança de la Nació guanyarà a ciutats com Ankara i Bursa. Aquesta anticipació dels resultats òbviament està condicionada pel fet de que l’HDP hagi optat per l'estratègia de presentar candidatures per guanyar al territori kurd i fer perdre les eleccions a l’Aliança Popular de l’AKP i al MHP a la resta del país, on el partit de l’esquerra kurda no presenta candidatures —excepte en algunes ciutats i a Çankaya, un dels districtes més grans d’Ankara.

És a la capital del país on s’ha donat la carrera electoral més tensa. Mansur Yavaş, candidat a l’alcaldia de l’Aliança de la Nació, ha estat el candidat més atacat per Erdoğan i a qui s’ha intentat silenciar més als mitjans de comunicació mainstream, després dels líders de l’HDP. Yavaş és un advocat, polític i exmilitant de l’MHP que ja ha estat candidat a l’alcaldia d’Ankara dues vegades: el 2009 per l’MHP i el 2014 pel CHP). Tot i que Yavaş no és el candidat que els sectors d’esquerres votarien d’una manera convençuda —especialment els votants de l’HDP després de saber-se que Yavaş els considera persones que cal rehabilitar per a la seva inserció a la societat—, sembla que hi ha força possibilitats que guanyi l’alcaldia pel fet d’haver-se convertit en el rival més perseguit per l’AKP.

La coalició de l’HDP convida els seus votants fora del territori kurd a optar per un vot estratègic per fer perdre a l’Aliança Popular i vol recuperar els municipis que li van ser arrabassats amb el cop judicial de 2016

L’HDP, que convida els seus votants fora del territori kurd a optar per un vot estratègic per fer perdre a l’Aliança Popular, es presenta en un bloc de coalició que es podria definir com a “aliança kurda”. Entre les sis formacions prokurdes amb què l’HDP ha format la coalició hi ha Azadî (islamista), el Partit Comunista del Kurdistan (Partîya Komunîsta Kurdistan, KKP) i el Partit de les Regions Democràtiques (Demokratik Bölgeler Partisi, DBP). Malgrat les condicions altament complexes i injustes en què l’HDP fa campanya electoral, és força probable que torni a ser primer partit al territori kurd i que recuperi tots aquells ajuntaments on el govern turc, amb l’argument de la “lluita contra el terrorisme”, va implementar les tuteles judicials després de la destitució dels governs municipals encapçalats pel DBP de setembre de 2016. En aquest procés de destitució dels càrrecs electes es van detenir 84 alcaldes i alcaldesses kurdes. 40 romanen a presó: és el cas l’alcaldessa de Diyarbakir Gültan Kışanak i la colíder del DBP Sebahat Tuncel, amb sentències de presó de 15 anys.

Tot i que l’HDP es presenta a les eleccions en aquestes circumstàncies amb la tàctica arriscada de demanar vots estratègics fora del territori kurd, sembla que la gran majoria dels votants tenen una convicció màxima a favor d’aquest partit. Malgrat que no hagi agradat gens la seva demanda del vot estratègic en unes condicions en què l’alternativa de l’AKP és igual d’hostil amb el poble kurd i amb les seves formacions polítiques, no hi ha gaire dubte que el poble kurd vol fer fora les tuteles judicials assignades pel govern estatal, encara que sigui només per un dia. Aquest objectiu —que ara gairebé ha esdevingut un lema del poble kurd— en realitat és una resposta contundent a les declaracions de Recep Tayyip Erdoğan, les quals es basen en l’amenaça de continuar governant en aquests municipis mitjançant tuteles judicials si el poble torna a votar els candidats “que treballen per a Qandil”, en referència als suposats vincles entre l’HDP i el PKK, l’organització politicomilitar kurda il·legalitzada per Turquia.

El rebuig dels poders estatals contra els partits de l’esquerra kurda s’ha manifestat de nou durant aquest procés electoral. El governador de la província de Diyarbakir no va convidar l’HDP —que va obtenir el 65,54% dels vots a les supereleccions a la mateixa ciutat— a la reunió de coordinació sobre seguretat electoral. Malgrat aquest rebuig sistemàtic a escala estatal, Selahattin Demirtaş, el líder empresonat de l’HDP, s’ha afegit a la crida del seu partit des de la presó demanant que els ciutadans vagin a votar perquè el seu vot significa un “no” rotund al feixisme i pot proporcionar una possibilitat per a la democràcia i la pau.

Les assemblees de ciutats, un nou actor polític

En darrer lloc, cal escriure unes línies sobre les pràctiques polítiques de les assemblees de ciutats, districtes i barris, ja que són propostes molt engrescadores que sobresurten enmig d’aquest procés electoral que no ofereix una oportunitat real per a un canvi en l’ordre de les coses. Les organitzacions de base comunitària van aflorar durant la revolta de Gezi que va tenir lloc durant la primavera-estiu de 2013. Més endavant, abans del referèndum constitucional del 16 d’abril de 2017, les assemblees de diversos districtes i barris de moltes ciutats de Turquia es van organitzar per debatre col·lectivament sobre aquest procés. Algunes van reorganitzar-se en forma de Consells de No al Canvi a la Constitució durant aquest període i posteriorment van continuar la seva lluita en plataformes de democràcia i assemblees de ciutadania i de veïnat.

Les assemblees de districtes i ciutats són nous actors polítics que duen a terme un activisme transgressor

El posicionament de la majoria d’aquestes formacions quant a la participació a les eleccions municipals és bastant precís. D’una banda afirmen que debatre conjuntament i crear cooperació també durant el procés electoral és clau perquè les municipals són importants en la lluita democràtica. De l’altra, són extremadament conscients i crítiques amb la gestió municipal de tots els partits, fins i tot amb les pràctiques dels governs destituïts del partit de l’esquerra kurda DBP. Les polítiques municipals que interroguen críticament es relacionen amb la urbanització capitalista i la gentrificació, l’acumulació capitalista que promociona l’activitat immobiliària, la no creació d’estratègies per lluitar conta la inseguretat de la renta dels sectors més empobrits de les ciutats, el fet de no promoure l’economia social i solidària i les cooperatives de producció i també del consum, i finalment, l’aposta per no convertir els ajuntament en institucions transparentes i obrir els canals per millorar la participació ciutadana. En poques paraules: les assemblees de districtes i ciutats són nous actors polítics que duen a terme un activisme transgressor en aquest procés electoral tot enfocant qüestions de màxima rellevància per a la ciutadania.

Mots clau: AKP, BDP, CHP, eleccions, HDP, IYI, Kurdistan, MHP, Recep Tayyip Erdogan, Turquia