Opinió

Israel es juga el seu futur democràtic

Un home jueu mira la Cúpula de la Roca, temple islàmic, a Jerusalem.
Un home jueu mira la Cúpula de la Roca, temple islàmic, a Jerusalem. Autor/a: neufal54 @Pixabay
Les eleccions d’aquest 9 d’abril són crucials per al futur de l’Estat d’Israel. A diferència d’anys anteriors, on el debat se centrava principalment al voltant de la retirada o permanència de l’Exèrcit israelià als territoris ocupats, en aquesta ocasió Israel es juga, a més, la seva essència com a Estat jueu i democràtic. 


Després d’una dècada al govern, el primer ministre dretà Benjamin Netanyahu ha aconseguit convertir les paraules “esquerrà” i “àrab” en adjectius despectius. No importa que l’esquerra sionista tingui en la seva reputació històrica la creació del país i la seva defensa en tres guerres de supervivència (1948, 1967 i 1973) o que els àrabs representin més del 20% de la població d’Israel. Segons gran part de la societat israeliana, l’esquerra és l’origen de les tragèdies del passat i els àrabs, per la seva banda, són vistos com una cinquena columna pel simple fet que se solidaritzen amb els seus germans palestins de Gaza i Cisjordània.

Amb l’esdevenir dels anys, Israel ha passat de ser un país amb bases socialistes i laiques, creat i mantingut per joves revolucionaris que escapaven de l’antisemitisme europeu, a ser una startup nation capitalista amb tints cada vegada més religiosos. L’esquerra israeliana ha anat minvant com a conseqüència dels fracassos reiterats en el procés de pau, que va tenir com a punt àlgid l’esclat de la Segona Intifada l’any 2000. Aquest desprestigi de l’esquerra ha quedat palès en la campanya electoral present. Benny Gantz i Yair Lapid, líders d’una coalició centrista, l’única capaç de guanyar-li a Benjamin Netanyahu, s’intenten de totes les maneres treure l’etiqueta d’esquerrans. Saben que declarar-se públicament d’esquerres és la manera més ràpida de baixar a les enquestes. Netanyahu, per la seva part, els titlla d’esquerrans cada vegada que té l’oportunitat perquè li surt electoralment rendible.

Les enquestes no són en absolut encoratjadores per als partits d’esquerres. Els laboristes, líders inqüestionables de tots els governs d’Israel fins a l’any 1977, obtindrien menys del 10% dels vots. La majoria dels seus votants tradicionals els estan abandonant en benefici dels partits de centre. Juntament amb el pacifista Meretz, el marxista Hadash i els partits àrabs, segons dades de l’última enquesta feta pel Canal 12 israelià, obtindrien únicament 24 escons (de 120).

Aquest panorama desolador s’ha vist agreujat en les últimes setmanes amb l’aliança de tres partits polítics d’extrema dreta, promoguda per Benjamin Netanyahu, per presentar-se a les eleccions en coalició i així poder superar la barrera electoral, que actualment es troba en el 3,25%. Un d’aquests partits, Poder Jueu (Otzma Yehudit), és hereu del partit Kach fundat pel rabí Meir Kahane i il·legalitzat el 1988 a causa de les seves propostes racistes i antidemocràtiques. Es tracta exactament dels mateixos sectors ideològics que van inspirar la massacre a la mesquita d’Hebron el 1994 i l’assassinat de Yitzhak Rabin el 1995. Després de les eleccions del 9 d’abril, els kahanistes (seguidors del rabí Kahane) no solament podrien tornar a la Knesset, sinó també ocupar algun càrrec ministerial en el futur govern, que ja es visualitza com el més dretà, nacionalista i religiós de la història d’Israel.

En un context en què l’única amenaça existencial que travessa l’Estat d’Israel és interna, i mancant iniciatives polítiques per solucionar el conflicte amb Palestina, els sectors més progressistes de la societat civil israeliana s’han començat a organitzar pel seu compte per reclamar la represa de les converses de pau entre israelians i palestins. L’organització no governamental Woman Wage Peace, fundada l’any 2014, pretén assolir aquest objectiu. Sense definir-se políticament i sense proposar cap pla de pau específic, aquest grup de dones vingudes de tot l’espectre polític i social es proposa pressionar el govern d’Israel que sorgirà de les urnes del 9 d’abril per evitar una propera guerra.

En el mateix sentit, una organització sense ànim de lucre anomenada New Israel Fund (NIF) fa anys que proporciona ajuda financera a desenes d’organitzacions israelianes i palestines que promouen la pau, els drets humans, la convivència entre jueus i àrabs, els drets de les minories a Israel i la comunitat LGBT, l’empoderament de les dones i la protecció del medi ambient. Mickey Gitzin, actual director del NIF, ha estat durament criticat pel primer ministre Benjamin Netanyahu per haver donat suport a les manifestacions de les comunitats àrab i drusa en contra de l’aprovació d’una llei parlamentària que defineix Israel com Estat nació del poble jueu exclusivament. La missió declarada del NIF, que té la seu a Nova York, és la promoció de la democràcia liberal i la llibertat d’expressió i la lluita contra les desigualtats, les injustícies i els extremismes que debiliten a Israel.

Però Netanyahu, influenciat per l’ala més radical del seu govern, no ataca solament ciutadans privats que promouen des de la societat civil idees d’avantguarda, com Mickey Gitzin. També incita a l’odi contra comunitats senceres. Durant la jornada electoral del 2015, el primer ministre israelià va ser durament criticat per l’esquerra després d’afirmar que “els votants àrabs, transportats per organitzacions d’esquerra, estan acudint en massa a les urnes”. En la seva línia, fa unes setmanes Netanyahu va assegurar que “Israel és només l’Estat dels jueus”. Aquesta propaganda populista de la dreta no posa en perill únicament els àrabs. Netanyahu posa en perill tots els jueus de la diàspora quan afirma, en plena campanya electoral, que “Israel no és l’estat de tots els seus ciutadans”. Perquè la democràcia israeliana també sustenta, com postula el nord-americà Peter Beinart en el seu llibre The Crisis of Zionism, l’existència del judaisme en la diàspora. I la seva abolició potencial a Israel, declarant ciutadans de segona els que no són jueus, podria validar polítiques semblants envers els jueus residents en altres països.

En la mateixa retòrica en contra dels àrabs es troba el partit Zehut (Identitat), liderat per Moshe Feiglin. La seva plataforma política inclou la cancel·lació definitiva dels Acords d’Oslo i l’annexió total israeliana dels territoris ocupats per, posteriorment, convidar els palestins que hi resideixen a abandonar les seves cases voluntàriament. En les seves aspiracions messiàniques, Moshe Feiglin dóna suport també a la reconstrucció del Temple jueu de Jerusalem a l’Esplanada de les Mesquites. Segons les últimes enquestes, Zehut aconseguiria sobrepassar el 3,25% del vot necessari i convertir-se així en una de les sorpreses d’aquestes eleccions. Un dels motius de l’ascens sobtat d’aquest partit és que el seu programa electoral inclou la defensa de la legalització de la marihuana, així com altres idees llibertàries. Feiglin representa una extravagant i atípica combinació entre, d’una banda, mesures liberals en l’àmbit polític o social i, de l’altra, un fort i apassionat nacionalisme jueu.

Si les enquestes finalment es compleixen —quelcom totalment imprevisible en un país amb tanta agitació política com Israel— el pròxim Parlament tindrà tres partits d’extrema dreta. Junts sumarien 15 escons i tindrien un paper protagonista en la formació de la coalició governamental. El bloc de la dreta encapçalat pel Likud de Benjamin Netanyahu arribaria als 64 escons gràcies al suport dels partits d’extrema dreta i els ultraortodoxos, davant els 56 que obtindria el bloc compost per la coalició centrista (Gantz i Lapid), l’esquerra (Meretz, els laboristes i Hadash) i els partits àrabs.

La preocupant deriva dretana d’Israel dels últims anys està allunyant el país de l’esperit de la Declaració d’Independència (1948) que garantia drets democràtics per a tots els seus habitants sense distinció de credo, raça o sexe i promovia principis de llibertat, justícia i pau. Un poble que ha sofert tant i durant tant de temps per assolir la seva llibertat nacional no hauria mai de ser hostil al dret d’autodeterminació d’altres nacions ni discriminar les minories que viuen al seu país.

A llarg termini, si Israel continua avançant cap a la dreta més extrema, l’Estat deixaria de ser jueu, sionista i democràtic. Com deia l’escriptor israelià Amos Oz, una de les últimes i més compromeses veus contra el fanatisme, la solució de dos Estats “no només és possible sinó inevitable”, perquè els dos pobles són aquí per quedar-se. En aquestes eleccions els israelians han d’escollir entre, d’una banda, la via de la democràcia, el pluralisme cultural i el sionisme moderat que proposa la solució de dos Estats o, de l’altra, la via del nacionalisme exacerbat, el colonialisme i la marginació de part de la seva societat. Israel es juga el seu futur democràtic.

No està perduda encara l’esperança.

Mots clau: Benjamin Netanyahu, Benny Gantz, Hadash, Israel, Likud, Palestina, Poder Jueu