Opinió

El Brexit anglès i el futur de la unió

Autor/a: Maret Hosemann / Pixabay
Almenys durant els últims cinc anys, el debat polític al Regne Unit ha estat notablement monopolitzat pel Brexit. El 2016, el país va decidir abandonar la Unió Europea per un marge estret (51,89% de vots a favor). Les darreres eleccions al Parlament de Westminster han donat una majoria aclaparadora a un govern conservador que ha promès implementar aquesta decisió al final de gener de 2020. Juntament amb altres temes rellevants, com l’economia o la política migratòria, el debat sobre el Brexit ha girat també al voltant de l’estat de la unió. La qüestió plantejada per molts analistes ha estat si el Regne Unit mantindrà o no la seva integritat territorial després d’abandonar la UE, ja que el 2016 Escòcia i Irlanda del Nord van votar a favor de quedar-se al bloc europeu.


En relació amb això, alguns acadèmics han afirmat de manera provocativa que “el Brexit es va fer a Anglaterra”, la nació amb la major proporció de brexiteers (53%). Més enllà d’aquest fet, també podem trobar algunes correlacions entre les actituds envers el Brexit i la identitat nacional anglesa. Segons el CSI Brexit panel de 2018, el 50% dels que tenen una identitat anglesa exclusiva van votar a favor d’abandonar la UE, és a dir del leave (L), mentre que només el 24% van triar de quedar-s’hi (remain, R). Trobem xifres oposades entre les persones que tenen una identitat escocesa única (32% L - 45% R) o irlandesa (26% L - 33% R). Els gal·lesos es troben en un punt intermedi (36% L - 31% R), així com els que tenen una identitat britànica exclusiva o mixta (34% L - 36% R).

La percepció segons la qual el Brexit és un projecte d’Anglaterra també ha estat alimentada pels nacionalistes d’Escòcia i Irlanda del Nord, enfortint els seus arguments per a la secessió o reunificació. Ser “arrossegats fora de la UE contra la nostra voluntat” ha esdevingut el seu mantra polític davant la sortida imminent del Regne Unit de la UE. “L’argument democràtic” per a un altre referèndum d’independència a Escòcia, així com la incertesa al voltant de la situació política a Irlanda del Nord, són les dues qüestions principals que poden fer perillar l’estat actual de la unió. Però, fins a quin punt està en risc la integritat territorial del Regne Unit?

Indyref2 a Escòcia: què passarà ara?

El notable resultat de l'SNP a les passades eleccions generals ha reforçat la demanda dels nacionalistes escocesos perquè es convoqui un nou referèndum

Els escocesos van votar a favor de quedar-se al Regne Unit (55% dels vots) el 2014: aquell referèndum es va presentar llavors com un esdeveniment que tindria lloc un sol cop en una generació. No obstant això, el partit independentista al govern escocès, l’SNP, afirma ara que el Brexit ha modificat dràsticament les circumstàncies materials sobre les quals es va prendre la decisió el 2014, cosa que, des del seu punt de vista, aplana el camí per a un nou referèndum sobre la secessió. El notable resultat de l'SNP a les passades eleccions generals —en què van aconseguir el 45% dels vots i 48 dels 59 escons en joc a Escòcia— ha reforçat la demanda dels nacionalistes escocesos perquè es convoqui un nou referèndum.

Després d'aquesta victòria, el govern escocès va publicar al desembre un document titulat El dret d’Escòcia a triar: posant el futur d’Escòcia a les mans d’Escòcia (Scotland’s right to choose: putting Scotland’s future in Scotland’s hands). L’informe advoca per una segona votació basada en el caràcter distintiu de la nació escocesa i la seva voluntat de decidir democràticament (de nou) el seu futur. Per demanar de manera efectiva una votació sobre els assumptes constitucionals, la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon va enviar una carta a Boris Johnson sol·licitant l’activació de la secció 30 de la Llei d’Escòcia (Scotland Act), que permet a Holyrood proposar lleis en matèries normalment reservades a Westminster.

El primer ministre britànic ha rebutjat la petició, argumentant: “Vostè [Sturgeon] i el seu predecessor [Alex Salmond] van fer una promesa personal que el referèndum d’independència de 2014 era una votació que es faria un sol cop en una generació”. Com a resposta, i tot i que no ha deixat clar quins seran els passos següents, Sturgeon ha assegurat que el govern escocès continuarà pressionant perquè es convoqui una altra consulta sobre la secessió, defensant “el dret de el poble d’Escòcia a decidir el seu propi futur”. Atrapat en una situació relativament similar a la de Catalunya al voltant de 2012-2014, amb Boris Johnson imitant Rajoy en lloc de Cameron, l’SNP ha de triar ara entre una estratègia pragmàtica i una d’unilateral cap a l’autodeterminació.

És molt improbable que els escocesos segueixin l’enfocament català: no hi ha “cap drecera o camí fàcil cap a la independència”, ha dit Sturgeon

En aquest sentit, és molt improbable que els escocesos segueixin l’enfocament català en aquest tema. Tot i l’existència d’algunes disputes entre fonamentalistes i gradualistes en l’última conferència de l'SNP, les tesis pragmàtiques de la direcció actual del partit van ser àmpliament assumides. Sturgeon ja va deixar clar durant la campanya electoral que no hi havia “cap drecera o camí fàcil cap a la independència” i que caldrà “demostrar el suport majoritari a la independència en un procés que sigui legal i legítim”. El portaveu de l’SNP a Westminster, Ian Blackford, també ha rebutjat explícitament la via unilateral, en subratllar la importància de seguir les disposicions constitucionals com a forma d’incrementar les possibilitats que Escòcia sigui reconeguda internacionalment com una nació independent.

En aquest context, els líders de l’SNP han dit que estan preparats per a defensar el seu cas als tribunals, tot i que prioritzen una estratègia política a mig i llarg termini. D’una banda, Escòcia té eleccions al seu Parlament l’any que ve. La votació, probablement, es presentarà com una oportunitat per renovar el mandat per a un segon referèndum. De l’altra, les circumstàncies a Westminster podrien canviar cap al 2023, amb l’esperança que un eventual govern laborista permeti una nova consulta sobre la independència. I mentrestant, l’SNP s’adreça als votants que van optar per mantenir la unitat amb el Regne Unit el 2014 però que alhora rebutgen tant el Brexit com un govern tory a Londres. Com intenta fer ERC a Catalunya, els nacionalistes defensen “ampliar la base” del seu moviment. Però el repte és doble: ni tots els votants de l’SNP són remainers, ni tots els remainers —fins i tot els que podrien votar l’SNP— són entusiastes de la independència. Les enquestes continuen mostrant una situació d’empat entre unionistes i secessionistes a Escòcia.

Una situació incerta a Irlanda del Nord

Irlanda de Nord és una regió profundament dividida entre lleialistes unionistes — protestants i partidaris del Regne Unit— i nacionalistes republicans —catòlics i defensors de la reunificació d’Irlanda, i marcada per una sagnant història de violència. La pertinença a la UE va ser percebuda com una oportunitat per construir un marc de col·laboració entre el Regne Unit i Irlanda i per garantir un clima de pau a la regió. El 1998 es va assolir el famós Acord de Divendres Sant, que va establir un pacte per compartir el poder i va crear noves institucions per a la cooperació entre Irlanda i el Regne Unit. La sortida del Regne Unit de la UE es vista com un risc per a aquest acord fràgil, en particular pel que fa a la qüestió de la frontera entre Irlanda de Nord i la resta del territori irlandès.

A l’octubre, el primer ministre britànic va arribar a una solució parcial, en proposar una frontera duanera al mar d’Irlanda, cosa que significa que els controls de mercaderies es faran entre Irlanda de Nord i la resta del Regne Unit i, per tant, es descarta la temuda frontera dura dins mateix del territori de l’illa d’Irlanda. A més, recentment s’ha abordat la situació interna de la regió, amb un pla per posar de nou en funcionament el govern nord-irlandès després de tres anys d’un blocatge provocat pels desacords entre els dos principals partits del territori. Però malgrat tot, la situació no està definitivament en calma en absolut.

Els sondejos mostren un suport creixent a l’opció de la reunificació, però sembla que un unionisme traduït en un acord d’autonomia per a Irlanda de Nord continua sent l’opció constitucional preferida per la majoria

En primer lloc, l’acord post-Brexit està encara lluny de ser clar. Els unionistes més vehements ja l’han criticat perquè consideren que, a la pràctica, el pacte separa Irlanda de el Nord de la resta del Regne Unit. En segon lloc, els sondejos d’opinió mostren un suport creixent a l’opció de la reunificació. Per primera vegada, els nacionalistes irlandesos han obtingut més escons que els unionistes en les últimes eleccions generals, tot i que el DUP continua sent el partit més votat de la regió i que el Partit de l’Aliança, intercomunitari, ha experimentat un gran creixement. Tot i que el Brexit ha fet augmentar l’atractiu de la reunificació irlandesa, sembla que un unionisme traduït en un acord d’autonomia per a Irlanda de Nord continua sent l’opció constitucional preferida per la majoria dels seus ciutadans.

Atesa la posició singular d’Irlanda de Nord, la dinàmica post-Brexit serà molt més important —i impredictible— en aquesta regió que a Escòcia

A més, la pressió per a un referèndum immediat ha disminuït a causa del fet que s’hagi evitat un Brexit dur. El principal partit nacionalista irlandès, el Sinn Féin, s’ha donat un termini d’una dècada per a aconseguir una consulta sobre l’afer constitucional, tot esperant que la demografia i les conseqüències econòmiques de Brexit vagin a favor seu —i tenint en compte el que passi a Escòcia. L’espai polític del Partit de l’Aliança, que vol superar les tradicionals fissures entre unionistes i nacionalistes, és clau per a la viabilitat del referèndum i el seu resultat. Tot i que el partit va sorgir als anys 70 com a representant de l’unionisme no sectari, els seus líders no s’oposen pas de forma agressiva a un eventual referèndum sobre la reunificació, i el seu electorat podria oscil·lar entre les diferents opcions constitucionals. Atesa la posició singular d’Irlanda de Nord, la dinàmica post-Brexit serà molt més important —i impredictible— en aquesta regió que a Escòcia, especialment pel que fa a aquests votants no alineats.

Dividit, però no trencat

El Brexit ha creat més problemes dels que ha resolt, com a mínim pel que fa a l’estat de la unió. Els nacionalistes dels territoris remainers —Escòcia i Irlanda del Nord— han utilitzat el Brexit per a reforçar els seus arguments a favor de la secessió o reunificació. No obstant això, i segons les enquestes, les preferències constitucionals dels seus ciutadans no són senzilles. El Regne Unit està dividit, però Escòcia i Irlanda del Nord també ho estan en qüestions constitucionals. El futur del Regne Unit estarà marcat per la forma en què els nacionalistes minoritaris aprofitin l’oportunitat oberta per Brexit, però també dependrà de la intel·ligència política mostrada pel govern de Londres —que ja hi està treballant. Només el temps ho dirà.

Amb el suport del  
Departament de Treball,  
Afers Socials i Famílies  
Generalitat de Catalunya  


Mots clau: Anglaterra, Boris Johnson, Brexit, ee20, Escòcia, Gal·les, Irlanda, Irlanda del Nord, Nicola Sturgeon, Partit de lAliança, referèndum dindependència, Sinn Féin, SNP, Unió Europea