El Sahel és una regió que ha fet el seu debut a l'escena internacional no precisament amb els millors auspicis, una regió que encara entre els "consumidors" dels mass media àrabs i occidentals la terra de tots els perills, visió que omet conscientment la presència i l'existència d'unes poblacions autòctones que no s'imaginen a si mateixes vivint sinó enmig de la immensitat de la natura.

El poble tuareg, a Mali, ha crear un precedent en la història dels pobles amazics en declarar la independència del conjunt del seu territori com a república amb nom arabitzat: l'Azawad -que ve del tamaixek "Azawagh"- el passat 6 d'abril.

No obstant, es pot cantar victòria? En termes geopolítics del Sahel, el nou Estat tuareg és l'encarnació d'un mosaic de problemes.

El fenomen del terrorisme internacional, sota la forma de diferents dissidències d'Al Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) que estan actives al territori -algerià, libi, maurità, nigerià, malià i nigerí- han forçat una certa unió entre aquests països per tal d'afrontar "junts" aquest fenomen.

No obstant, la primera potència militar de l'Àfrica del Nord, Algèria, entén la seva participació en aquesta lluita com un mitjà extra per a l'expansió de la seva influència internacional i per a reduir en la mesura del possible l'abast i les conseqüències de la declaració d'un estat islamista dirigit pels acòlits d'AQMI a les seves fronteres, un estat islamista que -tal com ha provat Le Canard Enchaîné- Qatar i d'altres països no identificats està finançant.

Tot això està passant davant d'una manca premeditada de mitjans i de protecció -i de no assistència- a les persones en perill per l'absència no explicada de les Nacions Unides i de les seves diferents institucions que haurien d'assistir els refugiats i els desplaçats pel conflicte. No hi ha hagut cap condemna, cap iniciativa sobre el terreny ni cap reacció pública internacional quan el Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad (MNLA, per les seves sigles en francès) s'ha adherit oficialment a la Carta de les Nacions Unides, ni tampoc hi ha hagut cap reacció internacional quan l'MNLA ha afirmat voler una república laica i respectuosa amb les característiques i personalitat dels pobles autòctons d'aquest immens territori. Les reivindicacions del poble tuareg no es diferencien gaire de les dels moviments socials a Europa i arreu, indignats per les seves sorts.

Algèria té molt a perdre si l'Azawad es confirma com a realitat política. Els jaciments de gas, que són una de les fonts de riquesa d'Algèria, es troben en territori tuareg -i cal recordar que aquest poble es troba dispers entre sis estats, com a conseqüència directa dels colonialisme, que va dibuixar i imposar fronteres que no reflecteixen la realitat de les poblacions que hi vivien des de la nit dels temps. A això cal afegir que l'Algèria s'arrisca a veure com el seu territori es redueix notablement si els altres pobles amazics demanen la independència al seu torn!

La situació de l'Azawad i del Sahel és el llenguatge en codi de les lluites de poder entre diversos estats, entre els quals França, els Estats Units, la Xina i diversos països àrabs del Pròxim Orient per acaparar les riqueses del subsòl del territori tuareg, davant de l'espectacle de les rivalitats habituals dels estats de l'Àfrica occidental, que mantenen discursos i postures jacobines, massa acomplexats per assumir les seves identitats veritables i diverses. Mali n'és l'exemple perfecte: un estat creat artificialment després de 1960 i un dels membres de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (CEDEAO), que engloba 15 estats, que es precipiten a proposar solucions militars amb el suport "logístic" de França, però que són pobres en contingut diplomàtic.

Evidentment, les motivacions reals dels membres de la CEDEAO obeeixen a la por, por del contagi i del desbordament de la situació cap a dins dels seus territoris, vulnerables per la fragilitat dels seus mateixos estats. Els darrers cops d'estat, repetitius a la regió, en són el millor exemple.

Ideològicament, l'Azawad representa un terreny "neutre" per a la reinvenció dels fonaments d'això que es denomina "el primer món": una Unió Europea que s'ha passat massa anys considerant-se el centre del món, l'herència de la darrera potència de la Guerra Freda -que ha sobreestimat les seves capacitats-, i els canvis polítics radicals i profunds dels pobles de l'Àfrica del Nord i del Pròxim Orient empenyen diversos estats a reinventar-se, i ràpid, en diversos aspectes.

És ben conegut que cal crear guerres i inventar conflictes per permetre a la indústria militar de continuar i de prosperar, per reanimar el capitalisme i per recuperar la sobirania mundial a partir del continent africà, que és l'únic que ha conegut un creixement positiu enguany.

Els excolonialistes d'Àfrica no han canviat ni de política ni de rostre. No són pas salvadors de ningú a través de les armes de l'OTAN. Són els mateixos fantasmes que turmenten els nostres passats col·lectius.