Opinió

L’Alt Karabakh: del conflicte ‘congelat’ a la plena ebullició

Dues setmanes després que esclatessin durs combats a l’Alt Karabakh, el conflicte no ha fet sinó intensificar-se. L’Azerbaidjan, envalentit pel suport explícit turc, està decidit a guanyar terreny davant una Armènia que se sent sola a l’hora d’encarar la crisi. Stepanakert, capital de l’Alt Karabakh, ha estat bombardejada amb coets, drons i bombes de dispersió durant els últims quinze dies, i es calcula que unes 75.000 persones —aproximadament la meitat de la població— ha fugit cap a Armènia. D’altra banda, l’exèrcit de l’Alt Karabakh ha bombardejat també ciutats àzeris com Terter, Horadiz i Ganja. Aquesta nova guerra al Caucas del Sud ha causat centenars de víctimes mortals entre soldats i civils.


Conflicte congelat

El passat 27 de setembre l’Azerbaidjan va llançar una ofensiva per a canviar l’status quo en què es trobaven l’Alt Karabakh i els territoris adjacents des de la fi de la guerra de 1994. Recordem que Armènia i l’Azerbaidjan, després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, es van enfrontar per aquest enclavament de majoria armènia situat dins de l’Azerbaidjan en un conflicte sagnant que va causar almenys 25.000 morts. Armènia va guanyar la guerra i a part d’obtenir el domini sobre l’Alt Karabakh, també es va apoderar de set districtes àzeris adjacents a l’enclavament. Aproximadament 600.000 àzeris van haver de fugir d’aquestes regions i, a dia d’avui, molts d’ells continuen malvivint com a desplaçats interns a l’Azerbaidjan.

L’Alt Karabakh es va autoproclamar un Estat independent, amb el nom de República de l’Artsakh, i els set districtes conquerits van passar a garantir la seva supervivència. Quatre d’aquests districtes uneixen directament l’autoproclamada República de l’Artsakh amb Armènia. I els altres tres (Fizuli, Jabrail i Aghdam), força més despoblats, actuen com a zona d’esmortiment per a protegir l’Alt Karabakh d’una eventual ofensiva àzeri.

En el mapa següent podeu veure l’Alt Karabakh estricte, marcat de color grana fosc i groguenc, i els set districtes, en color rosat. L’ofensiva azerbaidjanesa s’està concentrant sobretot — tot i que no només— a la zona meridional d’aquest territori:




En els últims 35 anys, la confrontació armada entre l’Azerbaidjan i Armènia pel territori del Karabakh ha estat generalment congelada, amb períodes llargs de calma tensa interromputs per brots puntuals de violència que han causat víctimes en ambdós bàndols. I durant aquest temps, s’han dut negociacions poc fructíferes en el marc del Grup de Minsk, en què a banda de les dues parts bel·ligerants participen Rússia, França i els EUA.

Per què ara?

Ilham Alíev, president de l’Azerbaidjan, ha decidit actuar ara per a modificar l’status quo empès possiblement per diversos factors, tant externs com interns al país.

Alíev pot haver iniciat l'operació militar amb l’objectiu d’aglutinar la població en contra l’enemic extern, enmig d'una situació interna delicada i aprofitant un entorn internacional favorable

D’una banda, pot haver-hi contribuït la delicada situació interna del país: des del 2019, el malestar de la població ha anat en augment a causa d’una crisi econòmica greu provocada per la caiguda dels preus del petroli i del gas (els principals béns que exporta), la pandèmia del coronavirus, així com per una atmosfera cada vegada més opressiva en què els dissidents són empresonats pel règim personalista i autoritari d’Alíev. En aquest sentit, Alíev podria haver iniciat una operació militar contra l’Alt Karabakh amb l’objectiu d’aglutinar la població en contra l’enemic extern, obtenir noves conquestes dels districtes que ells anomenen “ocupats”, i tot amanit amb una retòrica agressiva i nacionalista, mobilitzar la població a favor seu i del seu discurs patriòtic.

D’altra banda, la revolució armènia de 2018 i la pujada al poder de Nikol Pashinian com a primer ministre van fer creure que potser hi hauria un acostament entre els dos països en la resolució del conflicte de l’Alt Karabakh. Però aquest miratge es va trencar l’agost del 2019, quan Pashinian va fer un discurs emotiu a Stepanakert que va concloure amb la cita “L'Artsakh és Armènia, i ja està”. Aquesta declaració va inflamar els ànims a Bakú, que la van percebre com una provocació.

També, Alíev pot haver aprofitat un entorn internacional favorable. En primer lloc, ha acceptat l’ajut de Turquia, element clau que ha trencat l’equilibri de forces que ha mantingut el conflicte latent en els últims 30 anys. Al mateix temps, l’ofensiva s’ha dut a terme en un període en què tant els EUA com la UE estan ocupats en altres assumptes urgents. L’administració nord-americana està immersa en campanya electoral, mentre que la UE està intentant gestionar una de les pitjors crisis que ha patit els últims anys, la causada per la covid-19.

Els papers de Turquia i Rússia

La decisió d’Ankara de donar suport de forma inequívoca a Bakú en aquesta escalada és fonamental. Li pot servir per guanyar força davant Rússia, pensant en altres escenaris. Per Armènia, representa una amenaça existencial

Com hem esmentat abans, la decisió d’Ankara de donar suport de forma inequívoca a Bakú en aquesta nova escalada és fonamental. Alguns analistes assenyalen que és probable que Turquia hi hagi intervingut per a tenir un element de força al Caucas del Sud i guanyar influència en aquesta regió per tal d’augmentar el seu poder a l’hora de negociar amb tercers actors, com ara Rússia, en altres escenaris, com Líbia o Síria. Així, segons l’analista Laurence Broers, “el conflicte armenoàzeri es pot convertir en un mosaic de diferents escenaris en els quals Rússia i Turquia hi estan involucrats militarment. En conjunt, aquest mosaic constitueix un continuum a través del qual Moscou i Ankara poden negociar, arribar a compromisos i regular les seves relacions”.

Per Erevan, l’entrada de Turquia en el bàndol enemic representa una amenaça existencial i dispara totes les alarmes, ja que el poble armeni té ben present el genocidi que va patir a mans de l’Imperi otomà el 1915, i el tracte que des d’aleshores han rebut d’aquest país veí, que mai ha reconegut haver comès el genocidi.

Quant a Moscou, s’ha mostrat molt cautelós durant aquests quinze dies. El Kremlin té bona relació tant amb Erevan com amb Bakú, i el seu desig és que això no canviï. Fins ara s’ha mantingut neutral, ha negociat un alto el foc humanitari fràgil, i ha fet crides a ambdues parts a no fer proclames incendiàries en pro de la guerra. Tot i que Rússia és part, igual que Armènia, del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), el Kremlin ha deixat clar que el Karabakh en queda al marge, i que Moscou no intervindrà tret que Bakú ataqui directament territori reconegut internacionalment com a armeni.

El Kremlin ha deixat clar que el Karabakh queda al marge del tractat de defensa que manté amb Armènia. Però ha marcat una línia vermella: la presència de combatents gihadistes

D’altra banda, el Kremlin sí que ha manifestat el seu rebuig ferm davant l’aparició de militants arribats de l’Orient Pròxim a l’Azerbaidjan, suposadament reclutats per Turquia, per a lluitar contra els armenis. Per Moscou, això representa una línia vermella davant la qual reaccionarà amb contundència, si li cal. Els últims anys ha fet esforços per tal d’eliminar els gihadistes que, des del Caucas del Nord, havien perpetrat atacs terroristes arreu del país. Amb diferents estratègies, Rússia ha aconseguit desarticular el grup gihadista Emirat del Caucas, i ara no permetrà la presència de combatents de l’Orient Pròxim a l’Azerbaidjan, que limita directament amb zones que abans havien estat punts calents de reclutament al Caucas del Nord, com ara el Daguestan o la Vall del Pankisi a Geòrgia.

I ara, què pot passar?

Així, depenent dels avanços de l’exèrcit azerbaidjanès sobre el terreny (més difícil a mesura que vagi entrant l’hivern enmig del terreny muntanyós del Karabakh), les hostilitats podrien acabar en una tornada a la taula de negociacions. El president azerbaidjanès Alíev ara mateix aposta per objectius maximalistes, com conquerir tot l’Alt Karabakh, però en realitat aquest intent li podria suposar un cost de pèrdues humanes massa elevat que la població no voldria assumir. Per tant, és possible que l’opció més realista sigui tornar al diàleg dins el Grup de Minsk, en què Bakú hauria aconseguit una posició de força pel fet d’haver guanyat territori mitjançant les armes. Una possible solució seria que alguns districtes adjacents a l’Alt Karabakh que ara pràcticament estan despoblats tornessin a l’Azerbaidjan mentre que els més poblats i necessaris per l’abastiment de l’Alt Karabakh des d’Armènia, com el districte de Lachin, poguessin continuar en mans armènies.

Alíev aposta per objectius maximalistes, però una opció més realista pot ser tornar al diàleg del Grup de Minsk, on l'Azerbaidjan ara tindria una posició de més força

L’altre desenllaç destacable de la guerra actual podria ser que Turquia incrementi la seva influència al Caucas del Sud i que, en conseqüència, Ankara i Moscou esdevinguin dues potències regionals amb interessos cada vegada més interrelacionats que hauran de negociar enmig d’un calidoscopi de conflictes i de poder més ampli i complex.

Mots clau: Alt Karabakh, Armènia, Artsakh, Azerbaidjan, conflicte, conflictes armats, conflictes violents, desplaçament i refugi, ee20, geopolítica, Turquia