Opinió

El poble uigur, entre el Gran Salt a l’Oest, la repressió de l’Estat i el terrorisme islamista

Una escena de carrer de Kashgar, al Turquestan Oriental.
Una escena de carrer de Kashgar, al Turquestan Oriental. Autor/a: Conder Kong @ Flickr
Moltes mirades s’han posat en els darrers anys sobre el poble uigur, nadiu del Turquestan Oriental o Xinjiang, un vast territori situat al nord-oest de la Xina. La repressió estatal, la modernització impulsada pel govern i el fet de trobar-se en mig de la disputa entre Pequín i Washington complica les condicions de vida d’aquest poble. N’analitzem aquestes qüestions, i altres, en aquest article.


Els uigurs són un poble d’origen turquès compost per uns 12 milions de persones. Parlen una llengua de la família turquesa que escriuen amb una variant de l’alfabet àrab i practiquen majoritàriament una variant de l’islam sunnita. Són una de les 55 minories ètniques reconegudes oficialment a la Xina.

La majoria dels uigurs viuen a la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang, a l’extrem occidental de la Xina, fronterera amb l’Àsia Central i amb països com l’Afganistan o l’Índia. El territori té una gran importància estratègica pels recursos naturals que s’hi poden trobar i per la seva producció agrícola, de la qual destaca el cotó. Així mateix, és la principal zona de pas de la Nova Ruta de la Seda terrestre, una iniciativa xinesa que pretén impulsar el desenvolupament de les infraestructures i la integració econòmica dels països que formaven part de la Ruta de la Seda. D’altra banda, el territori també és clau en la disputa fronterera entre la Xina i l’Índia: inclou l’indret d’Aksai Chin, reclamat per Pequín i Nova Delhi.

Des que és territori xinès, els uigurs han protagonitzat diversos intents secessionistes d’aquest territori que ells anomenen Turquestan Oriental. Els més reeixits van ser les dues Repúbliques del Turquestan Oriental, que van constituir tot aprofitant la inestabilitat política a la Xina, entre el 1933 i el 1934 i entre el 1945 i el 1949. Ambdós intents, però, van fracassar quan el govern central xinès va poder reconquerir-ne el territori.

En aquest article ens centrarem en la situació del poble uigur des de finals de la dècada de 1990, quan va començar l’arribada massiva de xinesos d’ètnia han —la majoritària a la Xina, de molt— a la zona, de la qual parlarem tot seguit.

El Gran Salt a l’Oest i les tensions al Turquestan Oriental

Un dels eixos de la política de desenvolupament de la Xina ha estat la modernització i la lluita contra la pobresa a l’extrem oest del país. Per aquesta raó, el Partit Comunista de la Xina va endegar un programa econòmic ambiciós, el Gran Salt a l’Oest, l’any 1999. Impulsant-hi unes condicions de vida més favorables per a la gent, el govern diu que pretén millorar l’encaix de les minories ètniques en el país. La campanya ha estat vital per al desenvolupament econòmic del Xinjiang: segons dades oficials, els ingressos per càpita disponibles a les llars del territori han passat dels 13.669 iuans el 2013 als 23.103 el 2019. La població urbana ha passat del 43,54% el 2011 al 51,87% el 2019.

Tanmateix, aquesta política ha provocat el desplaçament massiu de xinesos d’ètnia han cap al Xinjiang. La migració ha coincidit amb la imposició de restriccions en l’ús de la llengua uigur en l’àmbit escolar, en consonància amb el reforçament de l’ensenyament en xinès a zones habitades per minories ètniques. Així mateix, el govern ha intentat secularitzar el territori amb mesures com la prohibició que estudiants, professors o funcionaris practiquin el dejuni durant el Ramadà, tot provocant malestar en part de la població. Per la seva banda, el govern compara aquesta nova política amb d’altres dutes a terme a països com França o Dinamarca.

Arran del Gran Salt a l’Oest, la conflictivitat hi ha augmentat considerablement. El moment àlgid va ser la revolta d’Ürümqi de 2009, on una manifestació de protesta per un accident laboral va iniciar una espiral de violència a la capital. L’objectiu principal de les protestes va ser la població han. Des d’aleshores, el Xinjiang viu entre l’amenaça del terrorisme i l’augment de la repressió per part del govern xinès.

El Moviment Islàmic del Turquestan Oriental i la seva connexió amb Síria

Una conseqüència del malestar dels uigurs envers el govern central ha estat el terrorisme de caràcter islamista. Tanmateix, el Govern del Turquestan Oriental a l’Exili en nega l’existència: segons aquesta organització uigur amb seu als Estats Units, el terrorisme és un pretext utilitzat pel govern xinès per a reprimir-hi la dissidència. Sí que és cert, però, és que existeix una organització terrorista islamista, el Moviment Islàmic del Turquestan Oriental (Eastern Turkestan Islamic Movement, ETIM), hereva del moviment gihadista ETIP, fundat el 1980. El grup té connexions provades amb organitzacions com Al-Qaeda o els talibans afganesos, els quals han expressat el seu suport a la gihad contra la Xina en més d’una ocasió. De fet, l’Afganistan ha estat una de les seves principals bases a l’estranger.

Tot i que no hi ha xifres sobre la mida d’aquesta organització, l’Oficina d’Informació del Consell d’Estat de la República Popular afirma que, entre el 2014 i el 2019, les autoritats del Xinjiang haurien detingut 12.995 suposats terroristes i haurien castigat 30.645 persones per “activitats religioses il·legals”. La xifra equival a un 0,3% de la població total uigur, estimada en 12,8 milions de persones. Segons el govern xinès, alguns haurien assolit càrrecs importants dins de la policia o el govern del Xinjiang. D’altra banda, la cadena estatal CGTN ha publicat una sèrie de documentals en anglès on repassa la seva trajectòria dins la Xina.

L’ETIM ha perpetrat diversos atacs en territori xinès, dins i fora del Xinjiang. En destaquen l’atemptat amb ganivets i explosius en una estació de ferrocarril d’Ürümqi, el 2014, i l’atac contra una mina de carbó, el 2015. La seva última acció coneguda en territori xinès va ser un atac a ganivetades al comtat de Pishan, al sud del Xinjiang, el 2017. Fora del Turquestan Oriental, el darrer va ser l’atac a l’estació del ferrocarril de Kunming, capital de la província de Yunnan.

Tanmateix, l’activitat principal del grup s’ha traslladat a Síria des de 2015, segons el think tank nord-americà Newlines Institute (abans, Center for Global Policy). Segons l’ambaixador sirià a Pequín, Imad Moustapha, el 2017 hi hauria hagut fins a 5.000 combatents uigurs concentrats principalment a la província d’Idlib. Tanmateix, alguns investigadors afirmen que Turquia hauria enviat al nord de Síria més de 20.000 uigurs, comptant-hi combatents i les seves famílies, i els hauria assentat en ciutats kurdes per a provocar-hi un canvi demogràfic. A més, els combatents uigurs hi han teixit complicitats amb grups com Al-Qaeda o Estat Islàmic. Per aquesta raó, han pogut mantenir la seva influència al nord-oest de Síria fins l’actualitat.

L’existència de combatents uigurs a Síria representa una amenaça per al govern xinès. Més encara si es confirma que Turquia els ha ajudat a establir-s’hi. Per aquesta raó, al govern de Xi Jinping li interessa que Bashar al-Assad, amb qui manté una cooperació creixent i un intercanvi fluït d’intel·ligència, guanyi la guerra civil siriana.

La repressió contra els uigurs i els camps de reeducació

Des que Chen Quanguo va esdevenir secretari del Partit Comunista al Xinjiang, el 2016, les autoritats regionals han intensificat els esforços per a evitar un auge de l’islamisme radical. L’eix principal de la lluita antiterrorista al Turquestan Oriental ha estat l’aprovació d’una llei de prevenció de l’extremisme, que especificava què era i com se l’havia de combatre. Val a dir, però, que la campanya és part d’un canvi en l’abordatge de la qüestió de les minories nacionals: l’arribada al poder de Xi ha comportat una centralització creixent que ha afectat també el Tibet, Hong Kong i la Mongòlia Interior.

Una de les mesures més polèmiques ha estat l’ús de les noves tecnologies per a donar suport a tasques de control i vigilància. En aquest sentit, Human Rights Watch ha denunciat l’existència d’una aplicació que monitora el comportament de la ciutadania i n’envia les dades a la policia, qui les fa servir per a analitzar quins ciutadans han de ser subjectes a una vigilància més estricta. L’aplicació també fa servir sistemes de reconeixement facial, molt estesos arreu de la Xina.

D’altra banda, un dels aspectes més polèmics és la xarxa de “centres d’educació i formació vocacional”. Segons estimacions difoses per alguns mitjans occidentals, fins a un milió i mig de persones estarien tancades en aquestes instal·lacions, que alguns assimilen a camps de concentració. De ser certa aquesta afirmació, més d’un 10% de la població musulmana del Xinjiang hauria estat internada en un camp de reeducació.

En aquest sentit, cal destacar la revelació, publicada pel New York Times el novembre de 2019, de la filtració de 400 pàgines de documents oficials del govern xinès a l’International Consortium on Investigative Journalism (ICIJ). Aquesta documentació “mostra una visió des de dins de la repressió contínua al Xinjiang”, segons el diari nord-americà. Tanmateix, l’afer presenta algunes inconsistències per la impossibilitat de consultar tots els documents filtrats. A més, es desconeix l’autoria de les filtracions, tot i que una dona uigur, resident a Països Baixos, afirma ser-ne la font.

La Xina, en canvi, afirma que són centres destinats a prevenir l’extremisme i dotar els interns de coneixements i competències que els proporcionin una bona inserció laboral. Per això, segons la narrativa governamental, els interns hi aprenen lleis, llengua xinesa i, en funció de les seves habilitats, un ofici. De fet, el govern xinès insisteix en l’encaix d’aquestes institucions dins la llei. Tot i així, rebutja proporcionar cap dada sobre la xarxa de “centres d’educació i formació professional” o sobre el nombre de persones que n’han format part. Mitjans oficials xinesos el comparen amb d’altres en funcionament a països com el Regne Unit o França.

Algunes organitzacions en suport dels uigurs qualifiquen la situació de “genocidi”. També parlaments com el dels Països Baixos, el Regne Unit o Canadà han aprovat resolucions no vinculants que avalen aquesta qualificació, tot i que cap compta amb el suport del govern respectiu. Tampoc el Tribunal Penal Internacional considera que n’hi hagi prou proves. Tanmateix, el TPI no pot investigar crims comesos a la Xina perquè el país no en reconeix la jurisdicció. Per la seva banda, els advocats del Departament d’Estat dels EUA afirmen que no hi ha prou proves que demostrin les acusacions de genocidi, però sí que categoritzen els fets de “crims contra la humanitat”.

Paral·lelament, l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, Michelle Bachelet, ha mostrat la seva preocupació per les vulneracions de drets humans dels uigurs. Al mateix temps, ha exigit una avaluació independent de la situació al Xinjiang. Per la seva banda, el govern de Xi Jinping ha convidat Bachelet a visitar el territori i afirma que les dues parts han mantingut una comunicació “constant” al respecte.

L’articulació de l’exili uigur

Segons el Govern del Turquestan Oriental a l’exili, un òrgan elegit democràticament que diu representar el Turquestan Oriental, “centenars de milers” d’uigurs s’haurien exiliat després que el territori quedés definitivament annexat a la República Popular de la Xina. La majoria s’hauria establert a les repúbliques d’Àsia Central i Turquia, tot i que es desconeixen més dades sobre la diàspora uigur.

La principal institució dels uigurs a l’exili, però, és el Congrés Mundial Uigur (World Uyghur Congress) constituït el 2004 a Munic. El seu objectiu principal és “promoure la democràcia, els drets humans i la llibertat” per al poble uigur. Tot i que existeixen d’altres grups defensors dels drets dels uigurs, com l’Uyghur Human Rights Project, aquest ens es considera “l’única organització legítima del poble uigur tant a dins com a fora del Turquestan Oriental”.

Ambdós grups exerceixen pressió sobre parlaments com l’europeu, el britànic o el dels EUA. Fins i tot, han aconseguit que el govern dels EUA o el parlament del Canadà hagin adoptat el seu discurs en parlar de les vulneracions de drets que pateix el poble uigur en territori xinès.

La “qüestió uigur” en el conflicte entre la Xina i els EUA

Les informacions sobre vulneracions de drets humans dels uigurs han servit per justificar les represàlies que el govern de Trump va prendre contra Pequín en l’última etapa del seu mandat. Per exemple, és la raó que va esgrimir per eliminar l’ETIM de la seva llista d’organitzacions terroristes i imposar sancions contra companyies com el Xinjiang Production and Construction Corps o boicots contra el cotó produït al territori, al·legant que s’hauria obtingut mitjançant el “treball forçat” dels uigurs, segons recull un informe de 2020 del Newlines Institute. El nou president dels EUA, Joe Biden, ha continuat amb aquesta via.

Tanmateix, les notícies sobre el Xinjiang són difícils de verificar. En primer lloc, per l’opacitat del govern xinès: només hi permet l’accés de diplomàtics, experts i mitjans sota la seva supervisió. D’altra banda, per l’expert que en proporciona més dades, incloent-hi l’informe esmentat en el paràgraf anterior: Adrian Zenz, un antropòleg alemany i senior fellow en Estudis Xinesos a la Fundació Memorial de Víctimes del Comunisme. Zenz reconeix que algunes de les seves conclusions —com l’estimació d’un milió i mig d’interns als camps— estan basades en “especulacions”, per bé que l’investigador especifica que els seus càlculs reposen “sobre l’estudi d’imatges de satèl·lit, dades de despesa pública en centres de detenció i en testimonis sobre instal·lacions congestionades i persones desaparegudes”. Aquestes explicacions de Zenz no obstant, diverses empreses del Xinjiang l’han denunciat per difamació: el consideren responsable de les sancions imposades pels EUA.

Els altres vehicles principals d’informació sobre el Turquestan Oriental són Voice of America i Radio Free Asia, mitjans de comunicació que reben finançament per part del govern dels EUA.

D’altra banda, Amnistia Internacional ha entrevistat desenes d’uigurs residents a l’estranger. Els testimonis recollits per l’organització relaten amenaces i maltractaments patits a mans del govern xinès i de funcionaris de les ambaixades d’aquest país als seus llocs de residència actual.

Finalment, cal situar la rellevància mediàtica actual del conflicte en el context de les tensions entre la Xina i els EUA. Aquesta és la raó per la qual la situació al Xinjiang ha cobrat tanta volada, més que no pas un interès genuí dels governs occidentals per la vulneració dels drets humans del poble uigur. Així, és previsible que la situació dels uigurs perdi atenció quan deixi de ser útil com a arma contra la Xina.

---

Si heu arribat fins aquí, potser podeu ajudar-nos! Nationalia vol conèixer la vostra opinió sobre el diari i els continguts que publiquem i sobre quins temes i pobles us interessen més. Per aquest motiu, periòdicament fa enquestes de valoració amb el seu públic lector.

Si teniu cinc minuts per a contestar l’enquesta (totalment anònima) d’aquest 2021, ens ajudareu a millorar i a oferir-vos continguts rellevants:

https://forms.gle/93RBaXT248K94Q9m8

Moltes gràcies per seguir-nos!

Mots clau: ee21, Estats Units, ETIM, geopolítica, poble uigur, Turquestan Oriental, Xi Jinping, Xina