Opinió

Quan el món és una escala sense veïns

Autor/a: wal_172619 @ Pixabay
La pandèmia és l’espiga que trenca l’esquena del reporterisme internacional, però el sector ja agonitzava des de molt abans de l’arribada del virus. Aquesta n’és la crònica de les últimes hores


Una cobertura de premsa internacional el març del 2020, on fos, ja era un viatge a allò desconegut: hom no sabia ni si arribaria a destinació ni quan ni per on tornaria, perquè el món es preparava per a improvisar, ja fos cancel·lant rutes aèries o obligant a la població —o a tot aquell que aterrava en el moment i lloc equivocats— a tancar-se. I si allò es convertia en una gimcana endimoniada per al reporter que es desplaça pel món, no cal dir per als que fugien de la guerra i/o la misèria intentant entrar a Europa.

El març de 2020, milers de persones s’estavellaven contra la tanca de la frontera grecoturca després que el president turc Erdogan anunciés que estava oberta. Era mentida. Grècia la va tancar amb pany i clau, molt pocs la van aconseguir travessar i Edirne, la capital de la Tràcia turca, es va convertir en el lloc on gent que arribava des de Bangla Desh fins al Sàhara ocupat descobria que havien estat usats com a mers peons de carn i os per a pressionar Europa. Allò era un cul de sac des el qual ni tan sols es podia retrocedir, perquè ja hem dit que es van cancel·lar vols i es van tancar fronteres. Els que volien oblidar-se’n i tornar a casa seva buscaven feina en cafetins d’Istanbul que aviat van abaixar la persiana davant l’arribada de la covid. Com tantes i tantes vegades, només quedava pidolar o delinquir.

El virus era pertot arreu i calia recordar-ho fins a la sacietat. Les redaccions s’havien reorganitzat per a fer espai a una nova secció: la de la covid. Per això es va retallar del que menys clics dóna: d’Internacional

La dels escopits de la Tràcia va ser una història que amb prou feines es va poder explicar perquè en aquest costat de la tanca es reorganitzaven les redaccions i els pressupostos davant la nova conjuntura. El virus era pertot arreu i calia explicar-ho i recordar-ho fins a la sacietat. “Ho sento, Karlos, però no tinc pressupost” era una resposta tipus de molts mitjans, tant nacionals com internacionals, amb els quals mantenia una relació fluida des de feia anys. Els editors no mentien, perquè les redaccions s’havien reorganitzat per a fer espai a una nova secció: la de la covid. Per això es va retallar pressupost i personal del que menys clics dóna: d’Internacional, és clar. El primer que vam aprendre els reporters és que els nostres temes només tenien opcions d’encaixar si portàvem la bestiola al titular. La resta era història, encara que ningú no arribés mai a sentir-la.

Hi va haver col·legues que van aprofitar la seva experiència arribant a llocs impossibles per a intentar treballar en residències de gent gran, funeràries o hospitals a l’Estat espanyol. Podia ser cert que l’accés hi estigués més restringit que en qualsevol dels indrets que poguessin haver visitat abans a l’Orient Pròxim? Sí, però no insistiré en el relat de la pandèmia a casa perquè avui es tracta d’explicar com la visió de tub que teníem del món abans de la covid s’ha reduït a la d’un espiell en una escala que gairebé no té veïns.

En aquells dies en què es feien programes de televisió sencers per Skype, hom podia trucar aquí i allà, a Síria, a Abkhàzia o al Balutxistan per a veure com ho portaven. L’excusa per a no signar peces des d’un lloc exòtic era inapel·lable i el teletreball també es va convertir en un dels conceptes clau per al periodista acostumat a trepitjar terreny. O no s’hi podia arribar, o potser sí però només a través d’una connexió surrealista o d’una quarantena igualment inassumible per temps i diners. Certament, narrar el món des de casa no era el mateix, però amb una mica de traça i una bona xarxa de fonts i contactes hom podia acostar la seva audiència a com es vivien aquells dies als confins del món.

Algú va dir que el virus podia servir per a concedir una treva en tants i tants conflictes, però va ser al revés. El fet que no hi hagués mitjans internacionals sobre el terreny va aplanar el camí als tirans. Hi restaven els periodistes locals, però mai no els fem cas

Vam aprendre a entaforar “covid” als titulars per a poder continuar explicant coses. Algú va dir que el virus podia servir per a concedir una treva en tants i tants conflictes, però va ser justament al revés. El fet que no hi hagués mitjans internacionals sobre el terreny, que faltessin testimonis incòmodes, va aplanar el camí a tirans com Erdogan en la seva campanya d’extermini dels kurds, a Haftar a la Tripolitània, al Punjab al desert balutxi o a la gerontocràcia algeriana al centre d’Alger. Només hi restaven els periodistes locals per a explicar-ho, però mai no els fem cas.

Apagada

Amb pandèmia o sense, el món seguia el seu curs natural i inexorable cap a l’infern, cosa que quedava palesa en el nombre de gent que continuava llançant-se al mar per a fugir del desastre. La guerra entre els dos governs libis (els de l’est i l’oest) havia empitjorat, i d’aquest caos es van aprofitar les màfies del tràfic per a llançar els més desgraciats al mar. Passava amb la flota del rescat humanitari varada al port; la covid era una excusa perfecta que se sumava a les ja nombroses traves burocràtiques que amarraven els vaixells a port per a evitar els rescats.

Des d’un punt de vista periodístic, el rescat humanitari amb prou feines despertava interès. Res a veure amb aquelles primeres missions de 2015, quan els mitjans hi dedicaven portades i programes sencers. Cinc anys després allò havia deixat de ser nou i ni tan sols importava que les sortides haguessin augmentat (dades de l’ONU) malgrat la presència del virus i l’absència de rescats. Així, “la primera missió en temps de pandèmia” de l’Open Arms era un penjador per a continuar explicant el drama migratori a la Mediterrània: una vegada més, la covid al titular; una vegada més, la sensació eterna que allò nostre sempre havia tingut més d’entreteniment que no pas de servei públic. Però a això, tots en l’ofici ens hi vam acostumar fa temps.

Hi va haver ‘grans’ capçaleres que volien exclusivitat per un sol reportatge (200 euros per text i fotos) o en tenien prou amb una sola crònica, per allò de “que no es digui que no ho expliquem”

Tornant a la missió, el que havien de ser dues setmanes embarcats es van convertir en sis a causa del mal temps i una quarantena obligatòria (catorze dies) al port de Palerm. Pel que fa a la feina, hi va haver grans capçaleres nacionals que volien exclusivitat per un sol reportatge (200 euros per text i fotos) de tota la missió, o en tenien prou amb una sola crònica, per allò de “que no es digui que no ho expliquem”. Mentrestant, va esclatar una altra guerra en un racó perdut del Caucas.

El 27 de setembre de 2020, amb les vacunes encara en bolquers i la reelecció de Trump copant les previsions dels mitjans de tot el món, l’Azerbaidjan va aprofitar per a llançar una ofensiva sobre l’enclavament de majoria armènia de l’Alt Karabakh. El conflicte obert de temps de la Unió Soviètica més longeu aportava un ingredient exòtic a l’amanida informativa: no es tractava d’una guerra més a l’Orient Pròxim, sinó que aportava un relat i una estètica nous que podien treure els mitjans de la letargia de la covid i de l’apagada informativa a Internacional. Això sí, qui s’hi desplacés per a explicar-ho es tornaria a enfrontar a la incertesa de les connexions aèries absurdes, a les quarantenes sorpresa, les despeses en tests PCR, etc.

El Karabakh va vendre, més o menys, fins al 3 de novembre, el dia de les eleccions als EUA. Va començar el “Karlos, ho sento, però fins que no surtin els resultats no tinc lloc”, o un “ho guardarem fins llavors”. El problema és que es va trigar gairebé una setmana a dirimir tot allò, i va ser, precisament, la setmana en què també es va dirimir la guerra. Els armenis es van posar de genolls sense que ningú sabés com havia passat perquè no ens van deixar explicar-ho. El que sí que ens va quedar clar després era que el virus i Trump havien estat les potes d’un paravent rere el qual Bakú va bombardejar a plaer i amb impunitat total.

I estampida

Seria injust donar-li la culpa al virus de la desfeta del sector, perquè ja agonitzava de molt abans. El virus, això sí, ha estat l’excusa per a no explicar, per a no invertir

Si bé construeixo aquests paràgrafs sobre una experiència professional personal, estic segur que la majoria dels meus col·legues subscriuen aquestes ratlles. Seria injust donar-li la culpa al virus de la desfeta del sector, perquè ja agonitzava de molt abans que aparegués a escena. Desplaçar-se al lloc dels fets ja s’havia convertit en un fet tan sorprenent com anecdòtic per als periodistes de plantilla, i en un acte totalment quixotesc per als que van per lliure. El virus, això sí, ha estat l’excusa per a no explicar, per a no invertir, per a retallar unes tarifes a les quals difícilment se’ls podia arrencar un gram de proteïna més perquè ja només en quedava os. Per a deixar morir.

Les redaccions es van recordar dels freelance l’abril de 2021, just quan els companys Roberto Fraile i David Beriain van ser executats a Burkina Faso. “Volem parlar amb tu, Karlos. Pots entrar en directe?”. Alguns fins i tot donaven per fet que un es prestaria a aquesta merda, i et posaven hora. Entreteniment, un cop més, però d’allò més morbós i miserable. La seva sublimació va arribar quan alguns canals de televisió que durant anys no havien estat capaços de respondre als correus del David i el Roberto es desfeien per ells i els cobrien de lloances en prime time: que si la importància d’explicar el que passa al món, que si la gosadia dels reporters, que si el seu compromís...

Hi ha corresponsals que es veuen obligats a tornar a una redacció i els periodistes independents rebusquen en beques i convocatòries de tota mena per a sobreviure. També hi ha els que es reinventen com a professors o es passen els dies en un ‘call center’

Podien haver continuat amb això de l’espantada general. Quan s’escriuen aquestes ratlles, hi ha corresponsals establerts des de fa anys a Beirut, Jerusalem o Moscou que es veuen obligats a tornar a casa a una redacció i els periodistes independents rebusquen compulsivament en beques i convocatòries de tota mena per a sobreviure i continuar viatjant. També hi ha els que es reinventen com a professors, els que passen els dies en un call center, els que preparen oposicions... El ventall és ampli perquè el reporter freelance és, per naturalesa, un animal molt versàtil.

Els més optimistes diuen que tot es recuperarà quan passi la pandèmia, però què és el que es recuperarà? Parlem de desenterrar un cadàver? Per descomptat que hi haurà notícies a Internacional, però no espereu gaire res més que un refregit de teletips arrencats a les agències hegemòniques. Ja gairebé és així. Fora d’aquest focus estret només hi haurà foscor, encara que el que hi passi ens afecti directament. Aleshores descobrirem si tots ja ens haurem acostumat a no saber, o fins i tot a no preguntar. Aquest és el drama.

Mots clau: Alt Karabakh, covid2021, migrants, periodisme, refugiats