Opinió
Pronòstic reservat per l’Indyref2 a Escòcia
D’on venim? El pla A
El conflicte actual, i en context més recent, s’emmarca sobretot en un xoc de legitimitats entre diferents parlaments arran del referèndum sobre la Unió Europea de 2016, en què el Regne Unit va votar a favor de marxar-ne, malgrat que Escòcia havia optat per romandre dins la Unió. El discurs de la primera ministra escocesa aquella mateixa nit, en què lamentava que Escòcia fos arrossegada fora de la Unió contra la seva voluntat, contrastava amb els discursos emesos arreu de la resta de la Gran Bretanya. Insinuava també tota una declaració d’intencions de fer del Brexit un cavall de batalla. Sturgeon desplegaria una estratègia de dues velocitats: defensar els interessos i la veu d’Escòcia en les negociacions pel Brexit, i al mateix temps empraria el fracàs en aquestes negociacions per continuar reforçant els arguments per un segon referèndum.
L’acord amb el govern britànic sembla massa lluny per esperar una nova transferència de la competència sobre referèndums. El laborisme britànic no sembla gaire més a prop d’accedir-hi
Els nacionalistes escocesos van considerar que anar-se’n de la Unió Europea implicava un canvi fonamental en els termes de la unió de regnes, en especial quan la integració d’una Escòcia independent a la UE havia estat un dels temes de debat que els electors van considerar rellevants durant el referèndum de 2014. D’aquí, doncs, la petició d’organitzar un segon referèndum. Ja sigui perquè hi ha qüestions més importants a resoldre (pandèmia mundial, crisi energètica, crisi del cost de la vida, guerra a Ucraïna...) o recuperant el que l’aleshores viceprimera ministra escocesa Nicola Sturgeon va dir el 2014 —que es tractava d’una oportunitat única en una generació—, els primers ministres britànics successius han anat desestimant la demanda. Altres polítiques, i estils de fer política, que separen els dos governs —i partits— han contribuït a un manteniment de nivells alts de suport per la independència, com ara la gestió de la pandèmia o la política mediambiental.L’acord amb el govern britànic sembla massa lluny per esperar una nova transferència de la competència sobre referèndums, i malgrat la caiguda espectacular de la popularitat del Partit Conservador, el laborisme britànic no sembla gaire més a prop d’accedir-hi. Descartada la possibilitat de l’acord, el govern escocès va prosseguir amb un pla B.
On som? El pla B
A través del Lord Advocate, el govern escocès va consultar amb el Tribunal Suprem sobre la legalitat d’una proposta de llei de referèndum en què es proposava que el govern pogués convocar un plebiscit consultiu i no vinculant, per demanar a la població si estava a favor o no de la independència.
El Suprem britànic usa l’imperatiu democràtic, i les seves conseqüències, precisament per declarar il·legal la possible llei de referèndum
Com ja sabem, el Suprem va jutjar que el govern escocès no pot legislar sobre una qüestió que afecta la Unió, que és una competència reservada a Westminster. Però fins i tot anant més enllà, la sentència nega que Escòcia tingui dret a l’autodeterminació, ja que les condicions per a l’aplicació d’aquest dret, segons ho interpreta el tribunal, no existeixen. Ho fa en línies similars a les que va emprar en el seu moment el Tribunal Suprem canadenc pel que fa al darrer referèndum del Quebec, amb una diferència important. En primer lloc, el Suprem canadenc afegia l’obligació del Canadà de negociar, tot reconeixent l’imperatiu democràtic per la via dels fets, mentre que, tal com explica Michael Keating, el tribunal britànic usa l’imperatiu democràtic, i les seves conseqüències, precisament per declarar il·legal la possible llei de referèndum. No es pot dir que la sentència del Suprem britànic comporti canvis en l’àmbit internacional que puguin tenir repercussions en altres nacions d’Occident, com ara Catalunya.Es pot interpretar això com una derrota per l’independentisme? Ras i curt, legalment sí. Amb aquesta sentència, queda clar que el govern britànic té la legitimitat legal per posposar in aeternum l’autorització per a organitzar un segon referèndum. Si bé hom podria argumentar que el govern britànic no té legitimitat democràtica per ignorar el dret de decidir del poble escocès, l’experiència internacional ens indica que, de fet, sí que ho pot fer.
Tancada, doncs, la porta unilateral legal, i tal com anunciava Sturgeon el juny passat, el pla C consisteix a plantejar les eleccions generals vinents com a plebiscitàries. En altres paraules, el que en clau catalana van ser les eleccions autonòmiques de 2015.
El pla C i el futur de l’independentisme escocès
El pla C (considerar les eleccions generals com a plebiscitàries) té alguns reptes que el lector català tindrà prou presents. En primer lloc, pel que fa a la legitimitat i el consens mínimament necessari perquè unes eleccions siguin reconegudes (i per qui) com a plebiscitàries. No sembla gaire probable que els partits unionistes acceptin reconèixer-les com a tals, molt en especial quan un canvi de majories a escala estatal augura una lluita aferrissada per l’executiu britànic. A més, internament, i malgrat que les cinc enquestes publicades des de la resposta del Suprem han donat una majoria de suport a la independència, aquest suport no ve acompanyat d’una acceptació majoritària per unes eleccions plebiscitàries. De fet, segons la darrera enquesta del diari Sunday Times, la majoria d’escocesos enquestats (52%) s’oposen a aquesta idea, entre els quals gairebé una quarta part dels votants de l’SNP.
Queden preguntes i reptes per resoldre de cara al futur. D’entrada, assumint que es donés una majoria clara amb un vot independentista clar, i sense entrar en com interpretar tot això, caldria saber per a què serviria exactament. Per a declarar unilateralment la independència, per a organitzar un referèndum unilateral, per a forçar una negociació amb l’Estat, o per a una altra cosa? Cal esperar al congrés d’urgència convocat per l’SNP el març de 2023 per conèixer les respostes a algunes d’aquestes preguntes.