Opinió
Per la llengua sarda, (quasi) tota la feina està per fer
Una llengua arcaica?
Malgrat que el primer estudi aparegui al segle XVI, el sard és un gran desconegut. Primer de tot, quan parlem de sard ens referim a un idioma que té moltes variants, grosso modo agrupades en dues famílies: el logudorès i el campidanès. En realitat la situació és encara més complexa. Al llarg de la història l’illa ha rebut diverses colonitzacions, que han deixat importants minories lingüístiques: la catalana, la tabarquina (una variant del lígur), la gal·luresa i la sasseresa (variants del cors). Doncs, seria més correcte dir que el sard és una de les llengües de l’illa.
Segons l’enquesta elaborada el 2007 per la Regió Autònoma de Sardenya (RAS), el sard té aproximadament un milió de parlants. Durant el segle XX, lingüistes com Max Leopold Wagner o Eduard Blasco i Ferrer hi van dedicar importants estudis, presentant, però, Sardenya com una terra arcaica. Al mateix temps, Wagner va demostrar que el sard era una llengua autònoma, i que se l’havia considerat un dialecte de l’italià només per qüestions polítiques. No es tractava de cap novetat, ja que fins i tot Dante jutjava el sard un idioma diferent de l’italià, i inferior.
Els primers documents apareixen al segle XI, quan el sard era l’idioma oficial dels quatre “regnes” que governaven l’illa (judicados, en sard). Una homogeneïtat lingüística que va durar poc. Efectivament Sardenya, durant l’edat mitjana, va ser objecte de l’expansionisme de diverses talassocràcies, que hi van desembarcar amb els seus bagatges lingüístics. Primer el toscà i el lígur, desprès el català i, per acabar, el castellà. Els idiomes ibèrics en particular van tenir-hi una influència encara avui evident. Però seria un error pensar que el sard és una barreja de català i castellà sobre una base autòctona. En realitat, el sard va adoptar diversos préstecs lingüístics, sense que això en desvirtués l’estructura.
El sard va restar l’idioma majoritari de l’illa fins a la segona meitat del segle XX. El procés d’italianització comença al segle XVIII, quan l’illa passa a mans dels Savoia. Contemporàniament, alguns veuen en el sard un idioma nacional, i proposen normalitzar-ho. Aquest esperit acabarà durant el Risorgimento, quan l’italià serà imposat lentament a tot el territori. Un procés que es va acabar entre els anys del feixisme (1922-1945) i la postguerra, quan la instrucció obligatòria, l’emigració i la difusió dels mitjans de comunicació van canviar definitivament la situació lingüística. Avui, malgrat aquesta història densa i complexa, l’italià és la llengua dominant a Sardenya.
La situació actual
Quan parlem del sard, sobta el fet que hi hagi poques enquestes. La més recent, i l’única promoguda per les institucions sardes, és de 2007. Les dades —molt criticades— mostren un panorama no del tot negatiu: el 68,4% dels entrevistats parla una de les llengües de Sardenya i el 29% en té un coneixement passiu, mentre que només el 2,7% es declara monolingüe italià. En realitat, la situació és preocupant: l’idioma és poc present entre els joves i quasi absent a les àrees urbanes. En particular, el sard i les altres llengües de Sardenya són percebudes com a informals, mentre que l’italià és l’idioma dominant. El sard, excepcions a part, no és la llengua de la informació, de la cultura, de les universitats o de la política.
L’escàs interès institucional és molt revelador. Malgrat la situació de diglòssia, fins als anys setanta ningú s’amoïna. L’italià avança: és la llengua de la instrucció i del prestigi social i, a més, és l’idioma del cinema, de la ràdio i de la música. En aquest cas és important recordar que, a diferència del que passa amb el romà o el toscà, parlar italià amb accent sard és considerat propi d’ignorants o criminals. La societat sarda es transforma, i són els mateixos sards que perceben com a signe d’endarreriment el propi accent, la pròpia identitat. És a partir d’aquest moment que s’interromp la transmissió generacional.
És llavors quan alguns consideren la llengua en perill, i en reclamen l’oficialitat i la protecció, com estableix l’article 6 de la Constitució italiana. Els primers successos, però, arribaran després de vint anys, i gràcies a les institucions europees. Els sards no tenen organitzacions ben estructurades per la defensa de la llengua: són pocs i fan fatiga a fer-se escoltar. El primer èxit arriba l’any 1992, amb la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que, però, mai va ser ratificada per Itàlia. No obstant això, la RAS va aprovar l’any 1997 una llei per revalorar la cultura i les llengües de l’illa. Es va tractar d’un pas important, però parcial, ja que s’introduïa l’ensenyament de i en la llengua a les escoles publiques, però només com a activitat optativa i durant poques hores setmanals. L’any 1999, finalment, l’Estat italià reconeixia el sard, el català, el tabarquí, el sasserès i el gal·lurès com a minories lingüístiques.
Des de llavors, el sard ha guanyat visibilitat lentament. Les televisions locals, que abans ho emetien quasi tot en italià, avui tenen part de la programació en la llengua, però continua faltant una emissora enterament en sard. La presència del sard als mitjans d’informació és mínima, i a part de la premsa comarcal i d’algun programa radiofònic, només existeixen un parell d’informatius en sard. On s’ha guanyat més terreny és a les xarxes socials, gràcies a l’activisme lingüístic que ha obtingut èxits com la realització d’un corrector ortogràfic o la traducció de plataformes com Telegram. Senyals positius arriben també del cinema i la música, gràcies al micromecenatge o als festivals locals. En el camp literari, el panorama és desconcertant: segons l’associació dels editors italians, l’any 2018 a l’illa es venien el 8,5% de llibres en sard.
La promoció lingüística té una dificultat de fons: la falta d’un model acceptat per tothom. Durant els darrers vint anys, les institucions han codificat un model de llengua escrita (Limba Sarda Comuna, LSC), avui utilitzat tant en els actes públics com en la comunicació institucional. També s’ha establert un pla d’actuació per promoure la llengua en diversos àmbits, amb el suport d’una institució ad hoc. Així, per primer cop, la RAS donava impuls a la llengua, cosa que va generar, però, un debat fort. El problema és que la LSC es basa en el logudorès, la variant considerada més “pura”, però menys parlada. A sobre, en compte de ser emprada com a llengua exclusivament institucional, a la pràctica la RAS utilitza l’LSC com a estàndard per a tots els àmbits. Els parlants de campidanès se’n van sentir exclosos i van acusar la RAS de centralisme. Les protestes van portar, fins i tot, a la formulació d’un model antagonista, adoptat per la Província de Càller, i a una situació de bloqueig. Avui, les tensions han baixat, però el debat no sembla del tot resolt.
Les divisions no ajuden un idioma que, avui, està en perill d’extinció. És preocupant que les llengües dels sards no tinguin aquell prestigi social que, a Catalunya, té el català. La majoria dels sards no consideren la seva llengua com a útil per fer gestions, ensenyar o fer cultura: encara és una llengua informal i familiar. Malgrat això, el 78,6% està d’acord amb el seu ensenyament, i només el 2,3% declara de sentir-se incòmode quan algú li parla en una de les llengües de Sardenya. I aquest és un bon punt de partida.