Opinió

Les identitats nacionals a debat

OPINIÓ. Aureli Argemí reflexiona en aquest article sobre com el debat encetat recentment pel Govern francès sobre la qüestió de la identitat nacional 'constata la feblesa de les seguretats franceses sobre un tema que estava aparentment tancat', i apunta la possibilitat que la campanya sigui un 'revulsiu' per a les persones i col·lectius que se senten incòmodes sota la identitat francesa.

Aureli Argemí, president del CIEMEN.

Des de fa molts anys, semblava que els ciutadans de les nacions sense Estat eren els únics éssers humans a qui els preocupava el tema de la seva identitat nacional. Per a afirmar-la i per a reivindicar-la. Als ulls dels seus adversaris, que corresponien generalment a persones que s'identificaven amb algun estat concret, aquesta preocupació era absurda o, si més no, confusionària i contraproduent. Segons ells, els ciutadans de qualsevol Estat constituït del món -o sigui tothom- ja sabien prou bé quina era la seva identitat nacional. Negar-la o posar-la en dubte o buscar-ne una altra era només una reacció pròpia de nostàlgics o de gent curta de gambals. En altres paraules, l'argument que esgrimien els adversaris de la identitat nacional afirmada i reivindicada pels membres de les nacions sense Estat, era simple i simplista: no hi ha ningú que no pertanyi, tant si vol com si no vol, a algun Estat i en sigui, per principi, un seu ciutadà. La identificació personal i nacional amb un Estat determinat ve explicitada en el "document d'identitat nacional" que concedeixen els Estats als seus ciutadans oficialment reconeguts i que els ciutadans tenen el dret i el deure d'exhibir-lo per a fer-se reconèixer arreu. D'una forma distinta, individualitzada.

D'aquí la sorpresa que, precisament, el Govern de la República francesa, que és un dels més bel·ligerants en contra dels qui lluiten per a una identitat nacional diversa de l'oficial, dintre de les fronteres de l'Estat, surti ara a la palestra per a preguntar a cada membre de la societat francesa què pensa de la seva identitat nacional. Ha formulat la pregunta el mateix President de la República i ha estat difosa a través del Ministeri, nou de trinca, dit -i és ben simptomàtica la seva existència- de la Identitat Nacional i Immigració. N'ha seguit una campanya de gran envergadura, començada el 2 de novembre de 2009 i que s'hauria d'acabar a finals de febrer o començaments de març de 2010. Les autoritats franceses volen saber, en definitiva, si els francesos "de sempre" estan disposats a reafirmar sense fissures i eixamplar la seva identitat nacional per a poder-hi encabir milions de persones, vingudes d'altres països, ja residents a França. La pregunta no és innocent, atès que, segons diferents estudis i estadístiques, són cada dia més els immigrants, de vella i nova data, que es manifesten en desacord amb la imatge que s'han fet d'ells o intenten fer-se d'ells els francesos "de tota la vida" i molts dels antics immigrants que ja s'han incorporat completament a la societat "comuna" francesa.

Per més que els partits de l'oposició critiquin aquesta campanya perquè la jutgen inoportuna i electoralista, pensada, en el fons, per a treure vots a l'extrema dreta que esgrimeix al carta dels immigrats en un sentit més o menys racista, la resposta a la pregunta no deixarà de ser, objectivament, interessant i significativa. Si més no per a constatar la feblesa de les seguretats franceses sobre un tema que estava aparentment tancat. Fins i tot la pregunta pot generar altres preguntes imprevistes. Com si no caldria repensar la identitat nacional tenint present, per una banda, que els ciutadans francesos són membres també de la Unió Europea, d'una comunitat humana nova, sense fronteres, amb una identitat que s'està formant i un projecte democràtic fundat en la "unió en la diversitat". Un projecte que, per cert, no s'adiu a la doctrina clàssica sobre la democràcia, fomentada sobretot pels pensadors i polítics francesos, que se sustenta en la idea de la uniformitat com a base de la igualtat. O, si per l'altra banda, no caldria repensar la identitat nacional en l'escenari de la globalització tan potent i determinant que fa trontollar, si més no, les identitats singulars i posa de manifest la qüestió de la pluralitat d'identitats que ens "treballen".

Sigui com sigui, la pregunta condueix també a donar més arguments a les acusacions de tantes nacions sense Estat incloses dintre de la geografia de la República francesa que no veuen respectats els drets a les seves distintes identitats nacionals. En el fons perquè el concepte i la pràctica de la democràcia infós en les consciències dels francesos les refusa. Ara aquests nacions tenen més camp obert per a exigir una resposta clara i decidida a favor seu. Perquè poden posar en escac i mat el govern francès a fi que entengui i assumeixi, amb totes les conseqüències, la veritable dimensió de la crisi sobre la identitat nacional que està travessant la societat francesa, en el marc de la Unió Europea i de la mundialització.

Ja des d'aquest moment, la campanya iniciada es presenta com un revulsiu i un esdeveniment de gran transcendència, per les conclusions previsibles que van més enllà de les preanunciades.

Evidentment, el contingut d'aquest Editorial és aplicable a tants altres Estats,com l'espanyol, per exemple, que es troben en una situació anàloga a la que ens revela la República francesa a través de la iniciativa que vol portar a terme.