La frase del títol, que Heribert Barrera havia pronunciat poc abans de morir, figurava en una de les moltes pancartes que acompanyaven i definien el sentit de la manifestació popular a Barcelona de l'11 de setembre, de la Diada Nacional de Catalunya. Sens dubte, aquesta pancarta va ser una de les que va rebre més aplaudiments per part de la gent que, durant tot el recorregut de la manifestació, s'havia situat a les voreres dels carrers per a veure-la passar. Era fàcil entendre aquest consens entusiasta. Segurament n'hauria tingut encara més si el doctor Moisès Broggi, de 103 anys, hagués pogut, com estava previst, aguantar també la pancarta. Una indisposició li ho va impedir. Però aquesta absència no va fer minvar el significat que es volia donar a la frase. Apuntava al fet que, en la consciència d'una ja majoria del poble català, es troba a tocar l'horitzó de la independència nacional. Una consciència que es manifesta en tots els nivells de la nostra societat, des de la gent més gran a la joventut, a una joventut que, per cert, va ser una de les notes més destacables de la manifestació. Poques vegades s'havien pogut veure tants joves en un acte que, per a participar-hi, demana esforç generós, militància.

Una sèrie de circumstàncies porten a creure que aquest horitzó està ja molt a prop. No tan sols perquè els espanyols, aquests últims temps, ens han dit i repetit, a través de polítiques sempre més restrictives per a les nostres llibertats, que no ens volen com a poble distint, com a poble amb el dret fonamental a decidir el seu futur, sinó també perquè les respostes de la nostra gent són cada dia més explícites. Respostes com les grans manifestacions dels darrers anys i les consultes, en què l'autodeterminació i la independència constitueixen el gruix del seu contingut, proven abastament on volem arribar.

Si tot plegat ens aproxima tant a l'horitzó de la independència, per què sembla que no tenim pressa, tanta pressa, com deia l'eslògan de la citada pancarta, a donar el pas definitiu? A aquest punt em ve a la memòria una anècdota que m'explicà el primer president de l'Eslovènia independent, Milan Kucan. El vaig conèixer en un congrés a Maribor, el 1992, i en saber que era català em va dir que era amic del president Jordi Pujol, ja en l'època que Eslovènia encara no havia aconseguit la independència. Del president català n'havia après unes paraules impactants: "Si un dia el tren de la independència els passa davant, no s'ho pensin, pugin dalt. Així ho vam fer. Ara ja som independents". Les preguntes que ens podem plantejar, pensant en aquesta anècdota: no està arribant també a Catalunya un tren de les mateixes característiques? Les circumstàncies que estem vivint ens porten a pensar-ho. Tindrem el coratge de seguir l'exemple dels eslovens i aplicar-nos les paraules del president Pujol?

Em temo que no, per més que el sí estigui tan dat i beneït. No tenim por, no ens ho pensem massa, no esperem que les urnes, els resultats de les eleccions ens hi ajudin, oblidant que les eleccions no passen de ser les autonòmiques o les estatals i pocs partits polítics no fugen de l'esquema i ens parlen, clarament, d'independència ja? És cert, estem donant passos de la societat civil que prometen, com la propera constitució de l'Assemblea Nacional de Catalunya, que té la pretensió d'unir tothom per a preparar-se a pujar al tren de la independència Però, hores d'ara, probablement ens manca la gosadia necessària, l'empenta, d'aquells que, fets i drets per l'edat, diuen, sense cap mena de temor, amb ganes de guanyar tot el que ja hem perdut amb tants anys de dependència, des de la pancarta de la manifestació: "Tenim pressa, molta pressa".

Almenys a mi em sembla que un dels missatges més atractius i que més ens hauria d'ajudar a fer el salt, de l'11 de setembre de 2011, és aquest. Tant de bo l'exemple d'Eslovènia, que va ser prou civilitzada per a conquerir la sobirania, refusant la guerra que els havia declarat l'Estat iugoslau i pujant sense cap mena de por, ordenadament, al tren de la independència que els passava davant, ens ajudi a fer el pas. Si no el donem, no en culpem els altres. Ens manca encara molt per a desfrenar-nos, per a tenir pressa, molta pressa, per a creure en nosaltres mateixos, com a poble que té a les seves mans els drets que té qualsevol poble. A veure si el nombre dels portadors de la pancarta no pari de créixer. El tren està per passar!

Aureli Argemí