CatalàEnglish Mapa web Anar a l'inici

dissabte, 25.10.2014

S'ha mort Lluís Maria de Puig, un dels pares de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries

18/12/2012

ANÀLISI. El 13 de desembre moria Lluís Maria de Puig, membre del PSC. Entre altres mèrits, és destacable la seva participació determinant, com a membre de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, en la redacció de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM o CELROM). El president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí, va ser testimoni de la gènesi de la Carta, i n'explica alguns detalls en aquest article.

La CELROM és un document aprovat el 1992 i estava pensat perquè adquirís el valor d'un tractat que impliqués tots els estats membres del Consell d'Europa. D'un document que, hem de recordar-ho, és l'únic text aprovat per una institució europea que té el caràcter de tractat. D'aquí la seva importància excepcional, a part del valor que es pot atorgar al seu contingut.

En assumir la responsabilitat de redactar la CELROM, Lluís M. de Puig (a la fotografia; imatge © del Consell d'Europa) se sentia hereu d'una iniciativa que s'havia començat a concretar quan un altre català, Alexandre Cirici Pellicer, també en tant que membre de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, va proposar-se de portar a terme un estudi sobre les anomenades llengües minoritàries d'Europa. Una investigació que, l'11 de juny de 1981, es transformaria en una recomanació del Consell d'Europa a fi que els estats membres es decidissin a realitzar una política favorable a unes llengües que, tot i ser part essencial del patrimoni humà d'Europa, eren en molts llocs desateses, quan no marginades o prohibides.

El mandat que havia rebut Lluís M. de Puig provenia, però, de la Conferència dels Poders Locals i Regionals. El seu treball havia d'adaptar-se al que la Conferència podia acceptar políticament. Lluís M. de Puig i el seu equip (del qual sobresortia el famós lingüista, també català, Modest Prats) s'havien d'adaptar, doncs, tant pel que fa a la terminologia com als mateixos continguts, a uns criteris que, d'entrada, rebaixaven la seva visió sobre les llengües d'Europa (totes elles, segons els redactors catalans, amb la mateixa dignitat, si bé algunes en situació minoritzada). Lluís M. de Puig acceptà el risc. Tanmateix, ell i els seus companys de redacció van gosar fer filigranes per tal que passés, ni que fos mínimament, el seu missatge, al cap d'una sèrie de redaccions jutjades, pels seus mandataris, massa pretensioses.

Un text ratificat per la meitat dels estats

Malgrat les rebaixes, el text de la CELROM acabà presentant-se com un menú del qual els estats podien escollir diferents opcions de compromís per a possibilitar, mitjançant lleis adients, l'ús públic de les esmentades llengües. Subratllem que hores d'ara, al cap de vint anys, dels 47 estats que constitueixen el Consell d'Europa, 33 han signat la CELROM però només 25 l'han ratificada, o sigui s'han compromès a posar-la en pràctica, tota o tan sols alguns capítols.

Una prova que la llavor sembrada per Lluís M. de Puig ha donat fruits -i val la pena fer-ne memòria al moment del seu traspàs- però que encara està lluny de créixer en molts indrets d'Europa en què tants estats són reticents a comprendre que la unió europea, volguda pels inspiradors del Consell d'Europa, serà efectiva quan sigui el resultat del respecte a totes les llengües i cultures en un pla d'igualtat, a partir de la seva diferència o distinció.

Més d'una vegada, Lluís M. de Puig havia deixat entendre que, sigui com sigui, la CELROM significava un pas endavant, força criticable si es vol, però que, segurament, hauria tingut un altre caire, molt més empetitit, si no hagués passat per les mans de catalans, amb una experiència social d'una reivindicació lingüística que es troba a l'avantguarda d'Europa. Simptomàticament, gràcies a la CELROM, la ciutadania pot contestar, amb arguments polítics i jurídics, incompliments d'alguns estats que, com és el cas de l'Estat espanyol, l'han ratificada pràcticament en tots els seus capítols però que no són conseqüents com seria d'esperar i exigir. Per exemple, en els capítols que fan referència a la unitat de la llengua en els territoris que la parlen, siguin quins siguin els noms que portin, o en la llibertat de difusió de les ondes que trameten, per ràdio o televisió, la mateixa llengua, més enllà de les divisions administratives que la intenten dividir. En aquest sentit, és completament contradictori el que passa a l'Estat espanyol on, per menyspreu del govern estatal, no es pot veure la televisió catalana al País Valencià o a les Illes Balears, malgrat allò que aquest govern ha signat i ratificat en conformitat amb la CELROM.

Nationalia 2007-2014. Projecte impulsat pel CIEMEN, sota llicència Creative Commons Creative Commons License
 rss logo