Notícia
El ‘petit Tibet’ de l’Índia vol l’autonomia
Fins al 2019, el Ladakh formava part de l’estat de Jammu i Caixmir. El govern indi el va dissoldre i el Ladakh es va convertir en un territori de la unió, administrat directament per les autoritats centrals índies. Ja el 2020 es van alçar veus arreu del Ladakh demanant competències legislatives pròpies. Aquest 2024, les protestes s’han fet massives i —novetat important— han tingut el suport de les dues principals comunitats del Ladakh: la budista i la musulmana.
El Ladakh, un territori de poc menys de 60.000 quilòmetres quadrats on viuen 300.000 persones, està dividit en dos districtes. A occident hi ha el districte de Kargil, majoritàriament musulmà i on viu una mica més de la meitat de la població. A orient, el districte de Leh concentra la resta dels habitants del Ladakh i té una majoria de dos terços de població budista. Les llengües pròpies dels dos districtes són, respectivament, el purgi i el ladakhi, dos idiomes emparentats amb el tibetà.
Les comunitats musulmana i budista no sempre han coincidit en les seves demandes polítiques. La dissolució de l’estat de Jammu i Caixmir, per exemple, es va celebrar a Leh, però no pas a Kargil. Però la implementació de l’administració directa des de Nova Delhi —els dos districtes només tenen autonomia executiva— ha fet que, per primera vegada, diverses organitzacions de Leh i Kargil s’hagin unit per reclamar l’autogovern i per cridar a la mobilització popular. Els manifestants consideren que, com més va més, el govern de Nova Delhi exclou la població local de la presa de decisions, i pensen que això només es revertirà si el Ladakh disposa de més garanties constitucionals i una assemblea legislativa pròpia.
Els manifestants també reclamen que el Ladakh tingui dos escons al Lok Sabha, la cambra baixa del Parlament indi: un per a Kargil i l’altre per a Leh. Actualment, només hi té un seient. Aquesta demanda no arriba a temps per a les eleccions parlamentàries índies, que tenen lloc en set fases des del 19 d’abril fins a l’1 de maig, i que al Ladakh es faran el 20 de maig.
El govern nacionalista indi del primer ministre Narendra Modi havia promès l’autonomia al Ladakh just després de la dissolució de Jammu i Caixmir el 2019. Cinc anys després, no ha complert la promesa. El seu partit, el BJP, argumenta que el Ladakh ha progressat econòmicament durant aquest lustre i que les competències limitades que tenen els consells dels dos districtes són suficients.
Medi ambient, geopolítica i vagues de fam
Les protestes també tenen un vessant de reivindicació mediambiental. Qui l’encarna d’una manera més visible és l’activista Sonam Wangchuk, que aquest març ha fet tres setmanes de vaga de fam per cridar l’atenció sobre la fragilitat dels ecosistemes de muntanya del Ladakh. L’activista ha passat el relleu de la vaga a un grup de dones, que al seu torn han estat rellevades per joves i, ara, per monjos budistes. També volien organitzar marxes, però el govern indi les ha prohibides.
Sonam Wangchuk i els ambientalistes diuen que els nous projectes energètics i d’infraestructures que el govern indi executa a les regions més altes del Ladakh estan fent perdre terres de pastura i poden estar accelerant el desglaç de les glaceres, alhora que Nova Delhi no està tenint en compte els parers i necessitats de les comunitats que hi habiten. La construcció de carreteres, ponts i túnels que ha emprès el govern indi al Ladakh des de 2019 s’entenen millor si es té en compte que es tracta d’un territori molt sensible en l’esfera geopolítica: des de 1947 se’l disputen l’Índia i el Pakistan com a part del contenciós del Caixmir i, des de 1959, també el reclama parcialment la Xina, que n’ocupa la porció més oriental, coneguda com a Aksai Chin.
El 2020, tropes índies i xineses van enfrontar-se a la frontera entre el districte de Leh i l’Aksai Chin. De resultes, l’exèrcit indi va perdre el control de diversos centenars de quilòmetres quadrats. Nova Delhi vol evitar que això torni a passar i mira de reforçar les connexions terrestres entre l’Índia i els darrers confins del Ladakh, alhora que és conscient del profit que en pot treure: aquest país de l’Himàlaia té reserves d’urani i en podria tenir també de terres rares, un conjunt de metalls extremadament valuosos per a la producció industrial.
Aquesta connexió creixent del Ladakh amb l’economia índia és un altre dels motius que alimenta les protestes d’aquestes setmanes: els residents temen veure’s minoritzats per l’influx de treballadors i inversors forans. Davant d’això, una altra de les demandes recurrents és que el govern indi aprovi una reserva de llocs de treball per a les persones nascudes al Ladakh.