Seguint l'Acord de Nouméa de 1998, signats pel govern francès amb les forces polítiques de la Nova Caledònia, enguany comença el període de preparació al referèndum d'independència previst, en principi, per abans de 2019. El territori, situat al Pacífic i a 17.000 quilòmetres de la metròpoli, disposa d'autonomia política des de 1999, cosa que inclou un govern, un Parlament (Congrés) amb capacitat legislativa i un Senat consuetudinari. Tot i així, està oficialment considerat un territori no autònom per part de l'ONU, i que per tant s'ha de descolonitzar -objectiu per al qual hauria de servir el referèndum. Si guanya el "no", l'Acord preveu la convocatòria d'un segon referèndum sobre la mateixa qüestió en el termini d'un any i mig.

Una primera fita important per al referèndum és la celebració de les eleccions de Nova Caledònia aquest mes de maig. Uns comicis importants, perquè fixaran la composició de les províncies, del Congrés i, en conseqüència, del govern neocaledonians. Seran per tant aquests representants qui negociaran amb les institucions franceses la forma de dur a terme el referèndum d'independència i el redactat de la pregunta. Sempre que n'hi hagi, de referèndum: encara no és clar que se celebri.

I és que a París ha començat a fer via la idea d'arribar a un nou acord que eviti la celebració del referèndum. L'octubre passat us explicàvem que tres diputats de l'Assemblea Nacional francesa havien visitat l'illa i, en tornar a la metròpoli, havien expressat la seva "convicció profunda" sobre la possibilitat de definir "una via consensual nova" que "permeti, demà, la continuació del destí comú" entre Nova Caledònia i França. Una via que necessitaria que "tots dos camps" (l'unionista i l'independentista) "fessin concessions".

Fa tres setmanes, el president francès, François Hollande, matisava que ell només està "compromès" amb l'acord de Nouméa, de manera que el referèndum d'independència s'hauria de fer. El primer ministre, Jean-Marc Ayrault, deia l'any passat que el referèndum es faria "d'aquí al 2019", que el seu govern es mantindria neutral, i que en qualsevol cas el que calia era que els neocaledonians s'asseguressin que, fos quin fos l'estatus final aprovat, "un futur comú i compartit fos possible a Nova Caledònia".

Posicions matisades

Pel que fa als partits que es diuen lleialistes (profrancesos) hi ha unanimitat de fons, però existeix una pluralitat de parers, perquè alguns demanen més autonomia, mentre altres creuen que avui Nova Caledònia en té massa i caldria, per tant, fer marxa enrere. Malgrat el que diuen aquests darrers, l'Acord de Nouméa preveu una transferència massiva de competències de França a Nova Caledònia: només els poders anomenats "sobirans" (justícia, ordre públic, defensa i moneda) restaran com a exclusius de França al final d'un procés de traspàs que encara no ha acabat.

El sector que es decanta cap a la independència té un nucli bastant compacte format pels pobles originaris, els canacs, però no tots els independentistes formulen de la mateixa manera els continguts i els temps per a aconseguir l'emancipació total. El líder independentista Pascal Naouna, per exemple, propugnava el 2006 que Nova Caledònia fos "un estat associat" amb França. Els canacs formen el 40% de la població, i no tots donen suport de la secessió. Els partidaris de la independència saben que ara per ara no la poden aconseguir. Miren de convèncer, en primer lloc, els qui no són d'origen europeu, els antics i nous immigrats de pobles asiàtics.