La divisió que viu en aquests moments l'Iraq entre la zona kurda, la zona àrab xiïta i la zona àrab sunnita també es pot analitzar en termes de govern i de desgovern. És paradoxal que, al mateix temps que l'estat oficial (l'iraquià) mira simplement de sobreviure i d'evitar que la capital, Bagdad, caigui en mans gihadistes, hi hagi un altre estat de facto (el kurd) que anunciï nou govern i tingui la mirada posada en el creixement econòmic a cavall de l'exportació de petroli cap a Turquia.

L'estat real

Han estat nou mesos els necessaris per a la formació d'un nou govern al Kurdistan del Sud. Al capdavall, però, estats europeus com Bèlgica n'han necessitat més, en alguna ocasió. Mentre els soldats sud-kurds, els peixmergues, asseguren la frontera entre el Kurdistan del Sud i la resta de l'Iraq, el primer ministre Nechirvan Barzani presentava ahir el seu nou gabinet, format pels tres partits majoritaris.

Només un dia abans, la BBC emetia aquesta entrevista amb Barzani. El líder sud-kurd era clar: Iraq era un abans de Mosul i serà un altre després de Mosul, en referència a la caiguda de la segona ciutat de l'Iraq en mans dels gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL). Va el Kurdistan del Sud directament cap a la independència? Barzani deia: "No crec que puguem continuar junts", però tot just seguit considerava que els actors iraquians, els kurds inclosos, s'han "d'asseure i buscar una solució, una fórmula per a viure junts".

Una bona mesura d'independència ja la té el Kurdistan del Sud, convertit des de fa anys en gran soci comercial de Turquia. Sobretot, al voltant del petroli. I és que la demanda turca de petroli se satisfà, en més d'un 90% del total, amb importacions. D'aquí que Ankara tingui com a prioritat l'obtenció de petroli segur i a bon preu, si pot ser. I Turquia té pocs abastidors més propers, més directes i més estables que el Kurdistan del Sud, que ha construït un oleoducte per a exportar directament el seu petroli cap a Turquia. Són significatives de la importància del Kurdistan del Sud per a Turquia les paraules de Huseyin Celik, conseller del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan: "La gent del Kurdistan iraquià són els nostres amics [...]. Els continuarem ajudant [...]. Si l'Iraq no pogués resoldre els seus problemes interns i la divisió pràctica de l'Iraq [...] es convertís en una divisió oficial, llavors la gent que hi viu tindria el dret a l'autodeterminació, com les altres nacions".

L'estat al límit

Mentre tot això passa, l'estat reconegut internacionalment (l'Iraq) simplement mira de no ensorrar-se del tot. Havent perdut el control de pràcticament totes les regions de majoria àrab sunnita, una de les batalles principals té lloc a la refineria de Baiji, la més gran del país, 200 quilòmetres al nord de la capital, Bagdad. I precisament, no deixar caure Bagdad és la prioritat del govern iraquià ara mateix. Hi ha centenars de milers d'iraquians, sobretot àrabs xiïtes, explica Al Jazeera, que s'han ofert com a voluntaris per a allistar-se a l'exèrcit i aturar l'avanç de l'EIIL.

De la debilitat de l'Estat iraquià en dóna fe que Bagdad hagi llançat un crit desesperat de socors als Estats Units, als quals els ha demanat que intervinguin en el conflicte bombardejant les posicions de l'EEIL. També en parla clarament el fet que ja fa dies que s'hagin desplegat forces iranianes en terra iraquiana, amb l'objectiu obertament declarat per Teheran de protegir els llocs sagrats xiïtes del sud de l'Iraq.

El magma explosiu

L'EIIL és només el component més visible de la revolta contra l'Estat iraquià. Una revolta de majoria àrab sunnita, però que és lluny, força lluny, de ser homogènia. D'un costat, perquè hi ha estrangers (no sirians i no iraquians) lluitant a les files de l'EIIL: The Economistcalcula que en podrien ser 3.000, provinents de Txetxènia, el Regne Unit, França i d'altres països d'Europa.

De l'altre, perquè l'EIIL no és l'únic grup que lluita (i ara controla) bona part de l'Iraq àrab sunnita. Una altra organització destacada sobre el terreny és l'Exèrcit de Naqshbandi, un grup armat sufí i nacionalista iraquià format el 2006, just després de la mort de Saddam Hussein. Hi ha molt de debat sobre si l'EIIL i l'Exèrcit de Naqshbandi han format una aliança tàctica; aquest article del diari libanès As Safir recull la llarga història d'oposició entre ambdós grups i conclou que és bastant improbable que hi hagi una aliança. I si hi és, que pugui durar gaire.

Al marge de l'EIIL i de l'Exèrcit de Naqshbandi, les zones àrabs sunnites de l'Iraq també testimonien la presència d'altres grups armats islamistes, com Ansar al-Islam, salafista i partidari d'imposar la xaria arreu de l'Iraq. Fundat el 2001, aquest grup ha combatut contra l'EIIL des de 2004. El còctel de grups presents avui a la zona àrab sunnita deia entreveure com d'inestable pot arribar a ser la regió si, després d'haver-ne foragitat els soldats iraquians, cap d'aquests grups no té la força suficient com per a imposar-se als altres i anorrear-los.

(Imatge: situació actual a l'Iraq. Cliqueu-hi per a ampliar-la. Mapa elaborat per Thomas van Linge.)