A la fi de l'anomenada guerra de successió al tron de l'imperi espanyol, l'11 de setembre de 1714, els catalans perdien les seves llibertats en ser vençuts per les tropes borbòniques. Pagaven el suport que havien donat al pretendent austríac, l'arxiduc Carles, perdedor aleshores. Una de les poques conseqüències positives va ser el gest del mateix arxiduc, esdevingut Carles VI, emperador austríac, d'acollir milers de catalans en tant que exiliats. Eren uns 30.000, que van fugir cap a Viena, capital de l'imperi, i des d'allí molts van ser repartits per altres contrades (un nucli va poder fundar una ciutat batejada amb el nom de Nova Barcelona).

300 anys després, uns ciutadans de Catalunya, en resposta a la crida feta per diverses entitats, anàvem a Viena per a agrair l'acolliment que els nostres avantpassats hi van tenir. Vam ser rebuts a l'Ajuntament, per Regina Wiala-Zimm, del departament de Relacions Europees i Internacionals del consistori. El grup de catalans tenia el suport, entre altres, dels membres de l'Assemblea Nacional Catalana de Viena i del Casal Català de Viena i Graz. Després d'unes paraules de benvinguda de la representant de l'ajuntament, en nom dels congregats allí i dels 30.000 catalans que van adherir-se a l'acte amb la pròpia signatura, els organitzadors em van demanar d'adreçar unes paraules d'agraïment, al·lusives al passat, al present i al futur, de lliurar les signatures, de donar un document escrit en català i alemany en el qual s'explica el motiu de la visita i de lliurar uns llibres relacionats amb la història catalanoaustríaca de fa 300 anys. Hi figurava, com no podia ser altrament, un exemplar d'El cas dels Catalans, dos opuscles que tan famosos va ser llavors en les cancelleries d'Europa.

La quarantena de persones vingudess expressament de Barcelonavam seguir un itinerari que ens portava a llocs on hi havia un record específic dels catalans d'aquella època: l'antic ajuntament on van ser rebuts, l'indret on s'aixecava el monestir de Montserrat -del qual es conserva la façana de l'Església-, la capella de la Mercè dintre de la qual hi ha diverses decoracions i imatges que porten la mà dels mercenaris barcelonins...

Les paraules

En síntesi, vaig dir que era només un portaveu designat dels qui realitzaven aquell acte, per tant un portaveu no institucional i d'una part de la societat civil catalana. Després d'agrair l'acolliment, vaig posar de relleu que aquell acte volia demostrar, amb fets, que la memòria històrica dels catalans és ben viva en relació amb allò que va haver de viure el poble català fa 300 anys. Allò que més ha penetrat en el record és que els catalans van optar pel pretendent austríac, senzillament perquè tenien confiança que ell seria respectuós de les lleis i tradicions amb què es regien els catalans, i seria, en definitiva, un defensor de les llibertats del poble català per damunt dels propis interessos dinàstics. Els catalans havien lluitat fins a la fi, havien experimentat també ells la derrota i havien caigut en mans d'un rei Borbó que ben aviat suprimiria no solament les lleis catalanes o constitucions sinó també prohibiria l'expressió dels signes d'identitat, com la llengua. Tot i així, els catalans no es van deixar endur per la derrota, van decidir d'emprendre el camí de resistència, un llarg pelegrinatge de recuperació de les seves llibertats. Certament que els catalans que van ser tan ben rebuts a Viena eren portadors d'aquestes esperances i els mateixos ciutadans vienesos, en acollir-los generosament, els van mostrar la seva solidaritat. Els ho reconeixem ben sincerament.

Com a conclusió del meubreu parlament, vaig dir que, després de molts alts i baixos, avui, passats 300 anys d'aquells esdeveniments històrics, el poble català està arribant al final del camí començat aleshores: està decidint votar. Civilment, pacíficament. Votar per a recuperar les llibertats manllevades i per a aconseguir la plena emancipació, com a poble adult, en el marc de les nacions independents d'Europa i del món que exerceixen lliurement els drets que pertanyen als pobles. Ara, vaig insistir, no lluitem amb les armes. Lluitem amb la paraula, seguint les pautes de la democràcia. És la nostra opció inalienable.
Malauradament també avui, per a aconseguir els nostres propòsits -vaig recordar encara- els successors i súbdits de la corona borbònica ens posen pals a les rodes. Tenim necessitat de la solidaritat i del reconeixement internacionals per a portar a terme els nostres reptes. Tornem a demanar als ciutadans vienesos i als austríacs, en general, que ens vulguin donar, de nou, la mà i ens ajudin a no ser exiliats de les llibertats a la nostra pròpia terra, que és una porció de l'Europa de tots, catalans i austríacs. Aquest és el sentit més profund que donem a la memòria històrica, amb els ulls posats en un abans i en el després.

A aquestes paraules i al gest de lliurament de les signatures i dels llibres, la representant de l'ajuntament de Viena, visiblement commoguda va agrair la vinguda de la delegació catalana i va prometre que donaria curs al que demanàvem.

*Aureli Argemí és membre de la delegació catalana a Viena i president emèrit del CIEMEN