Suposem que el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, tingués raó, quan explicava que la seva decisió de tancar el senyal que permetia als valencians de veure TV3 fos, només, la manera de fer complir la legalitat vigent. I que, per tant, era lògic que la tossuderia d'Eliseu Climent i de l'equip d'Acció Cultural del País Valencià per a mantenir els repetidors de TV3, equivalia a enfrontar-se amb les ordres de les autoritats competents i a posicionar-se contra la llei. Actituds aquestes que havien de ser contestades de l'única manera possible: amb el càstig. Per ara, amb el pagament d'una multa i amb el precinte dels repetidors... Reblava el clau d'aquesta lògica la portaveu del govern autònom valencià quan afirmava, pel seu costat, que la decisió presa pel seu cap no era una censura ni una privació de la llibertat d'expressió. Segons ella, es tractava d'una cosa ben diferent.

Denunciar els procediments i una lògica d'aquestes característiques no és difícil. Si una llei vulnera algun dret reconegut, a l'autor d'aquesta llei tan sols li resta una alternativa: suprimir-la. Sempre i quan, naturalment, l'autor vulgui atendre's als principis democràtics, fundats en els drets humans. Voluntat que aquí no es dóna. Efectivament, en el cas de la supressió obligada de TV3 al País Valencià, entre altres drets no respectats, trobem l'incompliment de l'article 11 del Conveni Europeu dels Drets Humans, signat i ratificat per l'Estat espanyol: "Tota persona té el dret a la llibertat d'expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d'opinió i la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees, sense que pugui haver-hi ingerència de les autoritats públiques i sense consideració de fronteres". Igualment, la decisió del govern valencià topa amb el que prescriu la Carta Europea sobre les Llengües Regionals o Minoritàries, també signada i ratificada per l'Estat espanyol. Efectivament, el seu article 7/b diu que cal mantenir i desenvolupar les relacions "entre els grups que usen una llengua regional o minoritària i d'altres grups del mateix estat que parlen una llengua usada en una forma idèntica o pròxima". Una afirmació encara més explícita en l'article 11/2 de la mateixa Carta: "Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió de països veïns realitzades en una llengua regional o minoritària usada en una forma idèntica o pròxima" Les parts es comprometen, també, "a no oposar-se a la retransmissió d'emissions de ràdio i televisió dels països veïns d'aquesta llengua".

Les dues prescripcions són més clares que l'aigua. Tanmateix el govern valencià prefereix fer veure que les ignora. Per més que, durant anys, els responsables dels repetidors de TV3 al País Valencià hagin posat davant els ulls de les autoritats valencianes, d'esquerres i de dretes, de quina manera aquestes es burlaven d'uns engatjaments assumits davant la Unió Europea i, per més que els hagin explicat, fins a als últims detalls, que la seva pretensió era que les esmentades normes democràtiques fossin aplicades. Per si això fos poc, els mateixos responsables afegien que els repetidors funcionaven gràcies a la cooperació de gent que es treia els diners de la butxaca, quan hauria estat tan fàcil poder-los estalviar si amb un mínim de bona voluntat política el govern valencià hagués intervingut per a connectar TV3 a la xarxa de les televisions públiques dintre del territori autònom del País Valencià. Una connexió que, a més, podia ser, econòmicament rendible, si prenia la forma de reciprocitat, per tal que televisió pública valenciana, el Canal 9, es pogués veure normalment també a Catalunya. Ni així.

Davant d'aquest panorama, ens hem de preguntar si la tossuderia del govern valencià té molta relació amb la legalitat o si la legalitat invocada per a prohibir la presència de TV3 al país Valencià és, senzillament, un recurs que amaga altres intencions. És a dir, que, en el fons, la legalitat invocada pel govern valencià expressa, sobretot, una profunda animadversió envers tot el que porta el nom de català. Una animadversió que, però, s'està convertint en una mena de bumerang. En el sentit que el govern valencià en passar-la pel filtre de l'incompliment d'unes normes fetes a la mesura dels seus interessos, evidencia que prefereix autoil·legalitzar-se davant les normes europees. Una desobediència realment greu si la confrontem amb la il·legalitat atribuïda a entitats de la societat civil valenciana.

Aquest embolic de legalitats i d'il·legalitats trobaria el desllorigador si el govern valencià abolís unes lleis seves que, automàticament, deslliuraria de la il·legalitat els promotors de TV3 al País Valencià i situaria el mateix govern valencià en l'àmbit de l'Europa sense fronteres. No obstant i això, hem d'assistir encara a un espectacle de mal gust, esperpèntic i repetitiu. Que potser s'allargarà fins a les properes eleccions del mes de maig, en què l'anticatalanisme anirà sent, com sempre, una bandera i un terreny abonat per a aconseguir els vots dels ultres. Sigui com sigui, el govern valencià ha escollit fer d'actor d'un espectacle al qual, segurament, aquest mateix govern voldria posar-hi el punt final coronant-lo amb la mort, per ofec econòmic, d'Acció Cultural del País Valencià i de les entitats que, per a salvar la llengua, insten a parlar-la i difondre-la amb tota normalitat i per tota l'àrea que li correspon. Aquí hi trobem el quid de la qüestió.

Per a acabar amb un espectacle ple de tantes absurditats, hi hauria alguna solució? Moltes. Com que el govern de l'Estat espanyol faci aplicar les lleis que impedeixen la presumpta legalitat de la prohibició, que aquest mateix govern escolti la petició de més de cinc-centes mil persones que li han reclamat, amb les seves signatures personals, que es pronunciï una vegada per totes a favor d'una TV3 sense fronteres, que el govern valencià actuï realment com hauria de fer-ho qualsevol institució en un sistema democràtic, tenint present que el parlament i el govern autònom de Catalunya estan oberts a la reciprocitat, com bé ho acaben de reiterar públicament... Sens dubte, si fos d'aquesta manera, tothom hi sortiria guanyant. En primer lloc la democràcia, que, en aquest cas, ja no necessitaria la seva defensa a base de la creació de repetidors de substitució, costosos, com si encara estiguéssim en període predemocràtic. Els repetidors en mans del govern valencià tornarien a funcionar immediatament, el mateix dia que aquest govern ho decidís. Així de senzill.

Mentrestant denunciem i ens solidaritzem amb els qui han de lluitar, encara, a favor de drets tan elementals com són els que possibiliten la lliure intercomunicació, l'Europa sense fronteres.