"Líbia ja no existeix com a país", deia fa uns dies a RT Ievgueni Satanovski, expert rus en l'actualitat del país nord-africà. Certament, des de la caiguda de Muammar al-Gaddafi el 2011, no hi ha hagut una autoritat central capaç d'exercir una de les funcions essencials que se li suposen a qualsevol estat: controlar el seu territori. N'és una prova evident el blocatge dels ports libis de la Cirenaica per part de la milícia d'Ibrahim al-Jathran. Comandant rebel durant la revolta contra Gaddafi, Al-Jathran s'ha proclamat líder autonomista cirenaic i, des de fa mesos, bloca l'exportació del petroli libi a través dels ports de la seva regió, i es nega a reobrir-los.

Al-Jathran és un més dins d'una autèntica miríada d'actors polítics i militars que avui es mouen pel país i que reivindiquen -potser seria més ajustat dir que gestionen a la seva manera- una Líbia fortament descentralitzada. Un dels models que inspira una part d'ells és la Constitució aprovada el 1951, en el moment de la independència, que configurava una monarquia federal en què les tres províncies federades (Tripolitània, Cirenaica i Fezzan) compartien el poder amb l'estat central. Actualment, el repartiment dels beneficis del petroli és un element central de la lluita política al país: els federalistes rebutgen que el govern central se'ls quedi tots, i reclamen que els reparteixi entre les tres províncies. Les reivindicacions federalistes es fan sentir amb més força a la Cirenaica, que és la província amb més reserves de petroli.

La provincial, però, és tan sols una més entre les diverses clivelles que travessen Líbia. La societat líbia roman fortament dividida en tribus, i entre vint i trenta exerceixen una influència notable a la vida sociopolítica del país. Una situació que ni tan sols va canviar durant el govern de Gaddafi, qui, precisament, va tenir en la seva pròpia tribu (la gaddadfa) un dels puntals del seu règim. Una altra clivella és l'etnolingüística: al costat del grup dominant -els àrabs- hi ha minories amazigues, tuaregs i tubus, que també s'han organitzat per a reivindicar que els seus drets siguin tinguts en compte en la futura Líbia.

L'estat en retirada

"Els àrabs no volen un estat federal", explica per correu electrònic Maryline Dumas, periodista francesa establerta a Líbia. Després d'haver visitat recentment el Fezzan -la regió del sud de Líbia-, Dumas diu que la posició dels tuaregs i dels tubus envers el federalisme "és més complicada", perquè no només té a veure amb les preferències del model territorial, sinó amb una cosa molt més bàsica: n'hi ha que ni tan sols tenen la nacionalitat líbia: "Volen sentir que formen part d'aquest país", diu. La regió s'enfronta amb molts problemes, continua Dumas: "Islamistes, brigades, blocatge del petroli, reconciliació nacional...". I tot això no ho pot resoldre l'Estat libi, bàsicament perquè "està completament absent" del Fezzan, on "la policia no treballa, no hi ha exèrcit, i els tribunals només treballen per als registres civils".

El panorama que Dumas dibuixa per al Fezzan és si fa no fa similar a moltes altres regions de Líbia. A Misrata -la tercera ciutat del país- governa un consell local escollit en unes eleccions l'any passat i hi operen diverses milícies armades. El model es va repetint una mica pertot arreu: "Notables locals, grups tribals, islamistes i milícies... tots rivalitzen per evitar que el centre estengui la seva autoritat als seus feus", sintetitza Jason Pack, expert britànic en Líbia, en aquesta intervenció.

També els amazics estan provant d'organitzar-se políticament. Concentrats sobretot a les muntanyes de Nafusa, l'Alt Consell dels Amazics de Líbia s'ha erigit en la seva veu més escoltada. Una de les seves reivindicacions principals és el reconeixement del seu idioma, que parla aproximadament un 5% de la població líbia. Després de mesos de pressió per part de l'Alt Consell, el ministeri d'Educació va anunciar el mes passat que introduiria obligatòriament l'ensenyament de l'amazic a totes les regions on es parli la llengua. Però l'idioma continuarà sense ser declarat oficial a l'Estat libi. I, en l'estat actual de les coses a Líbia, caldrà veure fins a quin punt el ministeri és capaç d'aplicar la mesura a les escoles.

"Els amazics són el grup que històricament ha quedat més marginat a Líbia", explica a Nationalia Maria-Àngels Roque, experta en el món amazic i el nord d'Àfrica a l'Institut d'Estudis de la Mediterrània (IEMed). Segons Roque, però, "no tenen prou força com per a demanar una autonomia" que el govern libi pugui reconèixer constitucionalment. Per això, "estan intentant participar en un estat libi plural", prèvia condició, és clar, que aquest estat algun dia vegi la llum. "Si tinguessin petroli, podrien fer més pressió", però la realitat és que els recursos naturals, a Líbia, es concentren sobretot a la Cirenaica, i no pas a les muntanyes de Nafusa.

La pressió, llavors, ha de venir d'altres maneres. Una és boicotar les institucions naixents si no se'ls acorda més representativitat; l'altra, blocar durant uns quants dies les exportacions de petroli des de la planta de Mellitah, situada no molt lluny de la regió amaziga. "Si no fas cap acte de visibilitat, ningú pensa en tu", remarca Roque, qui opina que "allò que podria anar realment bé" als amazics libis és "que les tribus àrabs tinguessin una visió àmplia i d'estat", i acceptessin crear una nova Líbia per a tothom: "Però això costarà", diu, "perquè les actituds i els sistemes no es canvien en quatre dies".

Quin futur per a Líbia?

Moncef Jaziri, professor de l'Institut d'Estudis Polítics i Internacionals de la Universitat de Lausana, explicava al principi d'enguany a Barcelona que d'acord amb l'avanç dels islamistes sobre el terreny, semblava que Líbia s'anava encaminant mica en mica cap a la constitució d'un "estat islàmic". Jaziri deia que hi havia altres opcions, però a totes elles els veia poques possibilitats: un "estat republicà" al voltant d'un president fort, un "estat federal tribal" on províncies i tribus gaudissin de moltes prerrogatives, o bé que es mantingués l'actual estat d'anarquia almenys durant els propers deu anys.

Satanovski, a qui hem citat al principi, diu que la reunificació del país sota una sola autoritat podria venir de les tribus occidentals -les de la Tripolitània-, però reconeix que ara mateix "no hi ha els líders" que puguin assumir aquesta tasca. Maryline Dumas alerta, però, que si aquest procés "no pren en consideració" els tuaregs i els tubus, llavors aquests dos pobles es podrien plantejar donar suport a les demandes federalistes.

En qualsevol cas, Jason Pack considera que la "partició" de Líbia no és plausible, donat que en realitat, no hi ha ningú que tingui programa sòlid orientat en aquesta direcció. Si, per tant, ningú no és prou fort com per a imposar la seva autoritat arreu del país, i tampoc ningú no vol anar-se'n, l'estat anàrquic de Jaziri podria convertir-se en una realitat permanent al país nord-africà.

Maria-Àngels Roque també pensa que l'esclat de Líbia en dos o més nous països independents no és allò més plausible: "Als qui tenen els recursos naturals, els encantaria quedar-se'ls per a ells. Però no és tan fàcil desmembrar un país tan gran i amb tan poca població", ja que els nous estats resultants tindrien una demografia molt feble i continuarien sent geogràficament molt extensos. Però de l'altra banda, la centralització del país també es presenta com una empresa formidable: "Líbia és un territori enorme, i ningú que hi ha entrat no l'ha aconseguit unificar administrativament".

David Forniès