Dossier
50 ombres d’invisibilitat: la representació de les dones als mitjans de Síria
En aquest article analitzo les fotografies de les dones sirianes publicades als mitjans de comunicació del país (impresos o en línia) i algunes imatges audiovisuals, en menor mesura. Hi observo els comentaris escrits o parlats només en funció de com contextualitzen la imatge. Això no inclou aspectes com la representació visual artística de les dones, la representació de dones no sirianes ni tampoc la representació de dones sirianes en mitjans de comunicació no sirians.
Argumento aquí que el sexisme practicat contra la representació visual de les dones (o la manca de representació, de fet) és l’absència; una absència real, imposada sobre la seva realitat viscuda per les normes socials i la legislació estatal o no estatal, una absència imposada pels mitjans a través de diferents tipus de censura i una absència pràctica a través de representacions poc significatives, motivades per la propaganda política sobre l’emancipació. La varietat d’eines erosives utilitzades, en contra de les seves accions, la seva veu i el seu cos, són tan diverses com les que tenen lloc en el mateix camp dels mitjans de comunicació.
Quines són les que actuen avui als mitjans sirians? Quines són les eines utilitzades més sovint? I per quins motius o amb quines excuses? Per respondre-ho —sobretot per a un públic que no sigui de Síria— caldrà una mica d’introducció.
La seguretat i la visualització de les identitats
Entre tots els símbols religiosos i ètnics, no sorprendrà que els relacionats amb el cos femení siguin els més coneguts. I entre ells, el vel.
No totes les dones que duen vel a Síria són musulmanes sunnites. No totes les musulmanes sunnites usen vel. S’ha escrit prou sobre l’orientalisme, els vels i els fetitxes: ens ho podem estalviar en aquest article, i tot i així, la confusió política-identitària que encara crea el símbol (1) em porta a recapitular sobre les seves connotacions geoeconòmiques.
El fet de cobrir-se el cap tradicionalment prové de la necessitat de protegir-se de l’entorn. Va ser cimentat per part de la religió per a les dones (principalment) musulmanes, però també va ser aplicat per les normes per als homes i per a la resta de les dones. A diferència d’Europa —on treure’s el barret era un signe de respecte—, el terme “Bil Qar’a” (“a la manera calba”) s’utilitzava a Síria per ridiculitzar els que van “nus de cap”. Així, per exemple, un camperol sirià tradicionalment no acolliria els seus hostes sense ornar la cobertura del seu cap (un suluk o un kofieh) com a signe de respecte envers ells, mentre que la cobertura del cap de la seva esposa és considerada alhora respectuosa i pietosa, i això entre grups religiosos diferents.
En temps de guerra, de camps de refugiats i caos, la pietat es converteix en una forma de protecció per a dones vulnerables, per la qual cosa preval una adhesió més estricta a les normes religioses o culturals. Això podria explicar per què en gairebé totes i cadascuna de les fotografies que veiem de les dones refugiades o desplaçades, elles porten mocadors al cap o a la cara o nicabs. Així que goso dir que aquest és un estereotip del qual els mitjans de comunicació no en tenen del tot la culpa! També podria explicar per què un públic estranger, la principal preocupació o coneixement sobre Síria del qual està relacionat amb la seva preocupació pels refugiats, assumeix que totes les dones sirianes es vesteixen d’una manera similar.
La realitat mediàtica a Síria
Actualment, Síria es troba al cinquè lloc per la cua quant a llibertat de premsa a escala global, i està classificada com el país més perillós per als periodistes des de l’any 2011. Es poden escriure llibres sencers sobre els tipus, agendes, estratègies i tècniques de censura als quals els periodistes intenten sobreviure diàriament. Entre aquests, els més rellevants per a aquest article són la censura directa per part de les forces armades sobre publicacions i accessibilitat dels periodistes (imposada pels tres exèrcits principals en la contesa: el règim, les milícies YPG i les milícies islàmiques); la censura a la llibertat diària d’expressió i a les xarxes socials (pel règim i pels afiliats a Estat Islàmic i Al-Qaida); la censura a les polítiques editorials i les seves prioritats (per finançadors sexistes i gatekeepers orientalistes), i la censura a les noves narratives i als punts de vista complexos i interseccionals (per editors tradicionals o ganduls).
Les repercussions de l’opressió política també es repeteixen més en la forma de vestir de les dones en públic que no pas en la dels homes. Per exemple, era fàcil confondre una dona que normalment duu un nicab amb una que només el fa servir durant una manifestació perquè vol evitar ser identificada a les fotos publicades sobre aquella activitat. Així, algunes dones recorrien a posar-se una bandera en comptes d’un vel per cobrir-se la cara o usen màscares mèdiques, per assegurar-se que no s’assumeixi cap agenda o afiliació religiosa pel fet de cobrir-se la cara. Els homes no havien de preocupar-se per aquestes consideracions. Els cossos de les dones són disputats i apropiats d’una forma no menys complexa que la batalla pel territori.
La lluita era compartida per dones que intentaven mantenir la seva participació en unes esferes públiques cada cop més militaritzades, així com per periodistes joves que intentaven cobrir aquesta presència. Fins i tot si esquivaven els bombardejos i les detencions, si superaven els punts de control i els accessos condicionats per les aliances, encara havien de tractar amb les agendes polititzades pel finançament dels principals mitjans de comunicació de masses. El sol fet d’apegar-se als seus estàndards professionals podia apartar-les de les missions de terreny a causa dels problemes que la seva presència pogués ocasionar. I si finalment, un o altre jove i tossut fotògraf arriba a lloc i es troba amb una dona que ha aconseguit evitar problemes similars per arribar a una manifestació, i accepta de prolongar la confrontació publicant la foto de la dona, probablement la imatge només s’acabarà publicant a la pàgina de les xarxes socials de la o del fotògraf. Els pocs casos de fotos d’aquesta mena que han arribat a publicar-se al diari —perquè tenien una qualitat estètica molt alta— han acabar circulant en excés, convertint-se en una icona per a alguns, o en un clixé per als altres.
“Les imatges que mobilitzen la consciència sempre estan vinculades a una situació històrica concreta. Com més generals siguin, menys probable és que siguin efectives.” Susan Sontag, On Photography.
Tot el que hem explicat fins ara ha impulsat l’ús excessiu de fotos genèriques, a causa de les limitacions múltiples per a l’obtenció d’imatges dins de Síria. Massa sovint, els editors acudeixen a fotos d’arxiu com una eina merament de disseny, més que no pas com un document informatiu. Tampoc no hi ha ajudat la tradició més aviat modesta de fotoperiodisme al país, després de dècades de censura en l’època prèvia a 2011. El resultat és que quan els fotògrafs aconsegueixen l’oportunitat de fer una bona foto, saben que aquesta no tindrà oportunitats d’aparèixer en cada reportatge o article que es publiqui, de manera que ells i elles també busquen fotos genèriques, per tal de tenir un arxiu. Un altre problema és la manca de coordinació entre fotògrafs, periodistes i editors. Normalment, són els periodistes mateixos qui fan les fotos durant el seu treball de camp, cosa que sovint comporta imatges de qualitat menor (com a mera prova dels fets narrats), o bé hi ha un fotògraf (generalment jove) amb qui el periodista rarament comparteix els plans editorials en detall. Això també condueix a fotografies genèriques, més que no pas a imatges informativament complementàries.
Les dones i les quotes
Síria és signatària de la CEDAW, però amb restriccions per a diversos articles. Les lleis civils que organitzen els casaments, els divorcis i la custòdia van ser escrites a la dècada de 1950 i des de llavors s’hi han introduït molt pocs canvis. La pitjor conseqüència d’això és el menyspreu complet de la contribució econòmica de les dones treballadores a les seves llars. Això ha tingut efectes devastadors en la seva proporció en la mà d’obra (2) i, en conseqüència, en la seva emancipació global. Altres lleis sexistes són la llei d’herència, la de nacionalitat, la penal i la Constitució mateixa, la qual, fins i tot en la seva versió de 2012, encara especifica que el president només pot ser un home. Primera i principal: el sexisme, a Síria, és legal.
La presència de les dones a la política o als càrrecs públics era vista com una façana buida, el resultat de quotes —formals o sobreenteses— provinents d’una retòrica liberal més de paraula de que fets. I encara això no els va donar més que el 12% dels escons parlamentaris.
Atesa aquesta realitat grisa, la representació de les dones als mitjans no només és percebuda com un tema trivial, sinó també, com diuen els professionals dels mitjans, com una representació “natural” de la realitat de la seva absència de les esferes públiques. Això és veritat fins a cert punt. De fet, els intents de centrar-se en els assoliments de les dones perquè són dones, cercar aquest 12% o 15%, no només constitueix una agenda política clara amb una tria deliberada, però això tampoc no funciona. Els mitjans acaben destacant fets trivials com a assoliments, cosa que encara degrada més les dones. Una de les fotògrafes entrevistades per a aquest article (3), Guevara Namer, usa l’expressió “celebració del plat d’hummus” per descriure les trivialitats en què els mitjans se centren quan intenten forçar-se a emfasitzar el rol de les dones: “Si una dona ‘té èxit’ a fer un bon plat d’hummus, publiquen un article sobre això!”.
D’altra banda, els mitjans que sincerament volen retratar de manera positiva les dones i empoderar-les, i que estan disposats a destinar el treball i pressupost necessaris per aprendre a fer-ho dins del context sirià, són sobretot mitjans especialitzats en temes de dones. És magnífic que n’hi hagi d’especialitzats, però aquest isolament no aconsegueix de situar les dones de manera general com el que són: una meitat normal de la societat humana. Les feministes que treballen en aquestes plataformes de vegades en justifiquen l’existència com a incubadores necessàries, per a experimentació i formació, per crear un exemple del qual puguin aprendre altres mitjans.
El que poso en relleu aquí no és la quota quantitativa, sinó la qualitat de la representació de les dones. No és només un problema d’infrarepresentació, sinó també de mala representació. No volem matar el missatger, però és que aquí, els missatgers no només porten el missatge, sinó que també li donen forma.
Ninges i gerros
Ninges:
A diferència de la tradició del mocador al cap, els nicabs o vels de rostre són vistos com una tendència generalment recent. Empro de forma curosa el mot “generalment” perquè les macrocultures a Síria poden diferir substancialment. Però estadísticament, les comunitats urbanes i agrícoles conformen la gran majoria de la població. Els centres urbans a Síria no han conegut el fet de cobrir-se la cara com a norma des de fa ja un segle, i al camp, la natura del treball agrícola i un binarisme de gènere més relaxat en l’entorn rural han resultat en el fet que, per començar, gairebé mai hi hagi hagut una norma sobre el tema.
A mitjan dècada de 1990, quan les primeres —i poques— dones joves van començar a dur nicabs als carrers de les ciutats, els homes que se sentien amb el dret de comentar les seves vestimentes les escridassaven dient-los “ninges”. Sembla poc discutible que la nova tendència era un resultat de la influència d’interpretacions religioses bàsicament d’origen saudita. I tot i així, van començar a circular rumors sobre les veritables raons d’aquesta nova moda, des de “deu ser que és molt lletja” fins al més sexi “així és més misteriosa” i el suspicaç “ves amb compte amb la cartera, que potser és una lladregota!”.
Avui, amb un finançament d’escala industrial canalitzat cap a determinades milícies armades al servei d’agendes polítiques islàmiques, també són implementades les polítiques de gènere dels finançadors per la força de les armes, sobre les comunitats les àrees de les quals controlen. Això no només ha resultat en el fet que la distribució de premsa escrita hagi quedat prohibida ocasionalment (4) sota el pretext que contenien fotos de dones sense cobrir, sinó que també ha significat que han forçat físicament les dones a portar mocadors al cap, i fins i tot nicabs de vegades. La censura s’ha estès al fet de denegar l’accés o “permisos de filmació” a fotògrafs amb ideologies o agendes de gènere diferents.
El resultat és una absència quasi completa de fotografies de dones sirianes a les publicacions de mitjans islàmics, una absència molt forta entre els mitjans de l’oposició que operen en àrees controlades per milícies islàmiques, i unes poques —limitades però orgulloses— publicacions que circulen a les àrees que han fet el que han pogut per continuar publicant fotografies de dones.
Val la pena destacar aquí que és la seva “ideologia” —la seva creença en la importància de l’emancipació de les dones— el que els ha motivat a fer-ho, més que no pas un compromís professional de retratar la realitat de forma acurada. Això, com ja s’ha esmentat anteriorment, té les seves deficiències.
Les noves publicacions en línia emergents o opositores tendeixen a tenir més flexibilitat a l’hora de publicar fotos de dones, però també tenen una accessibilitat menor per poder-les aconseguir dins de Síria, atès que estan censurades tant pel règim com per les milícies islàmiques. Així que un munt d’imatges que veiem de dones sirianes en aquestes plataformes o bé han estat fetes en secret, i amb poca qualitat, o s’han fet a l’estranger, en països veïns o a la diàspora, o són comprades o cedides d’altres plataformes.
Els que poden gaudir d’un accés complet i amb càmeres al territori que controlen —per exemple els mitjans amb llicències oficials a les zones kurda i del règim— rarament treuen fotos de nicabs amb gaire prominència. De fet, l’aparell estatal del règim no està lliure de culpa en el fet de controlar els cossos de les dones, tan sols que ho fa en la direcció oposada. A les escolars, de vegades, els prohibien d’anar a classe amb un mocador al cap, perquè violava els codis dels uniformes, que eren vestits de color caqui militar per a tots els estudiants de primària i secundària fins al principi de la dècada del 2000.
Malgrat que els mocadors al cap van esdevenir comuns a les ciutats cap a les dècades de 1980 i 1990 (5), les dones urbanes mai no sortien representades duent-ne un a les famoses sèries de televisió sirianes fins a mitjan dècada dels 2000, i mai, mai van ser una opció per a les presentadores de televisió. Avui, els mitjans de comunicació del règim presumeixen de vídeos de dones reclutes de l’exèrcit que duen mocadors al cap sota els seus barrets militars per tal de rebutjar les acusacions de sectarisme militar.
Gerros:
“La funció il·lustrativa de les fotografies deixa intactes les opinions, els prejudicis, les fantasies i la desinformació”. Susan Sontag, Regarding the Pain of Others.
El tercer i pitjor tipus de censura visual practicada contra les dones sirianes és el del silenci, el del suport passiu: allò que els sirians, en broma, anomenen “la posició del gerro”. Es refereixen al rol de la persona en un marc que s’assembla al d’un gerro, que apareix vagament al fons, com una simple peça de mobiliari.
Això s’utilitza més sovint als mitjans que tenen una agenda de propaganda liberal, tot i que ni tan sols aconsegueixen representar-la de manera convincent. Massa sovint, les dones que aconsegueixen aparèixer en pantalla hi són com a recursos, passavolants, audiència, equip de suport, manifestants de les files posteriors...
Els que intenten fer de les dones gerros varien en les seves afiliacions i missatges.
Els mitjans del règim volen representar “les seves” dones com a alliberades i modernes, així que els fotògrafs se centren en el fet d’incloure-les dins de la pantalla, amb un estil ornamental, gairebé decoratiu: amb roba elegant, maquillatge, i els clàssics somriures per a la càmera. Tanmateix, molt rarament són el centre de l’atenció com a individus que tinguin alguna cosa a dir o a fer, excepte que la foto sigui sobre la seva persona mateixa... si per exemple és una estrella famosa o una empleada pública, potser. Simultàniament i de forma persistent, només representen les dones de les àrees opositores com a pobres, velades i en perill.
“La majoria de les cultures sembla que esperin que els homes protegeixin les seves dones, però només d’altres homes.” Anja Meulenbelt, Het Verschil.
La difícil situació de les dones és representada, sobretot, quan pot haver-hi un guany polític en el fet d’acusar l’altre bàndol d’haver-les agredides: víctimes d’Estat Islàmic, dones desplaçades d’àrees controlades per l’oposició o simplement les que han cercat refugi a l’estranger per salvar els seus homes de ser allistats. Les dones pobres que viuen a les àrees controlades pel règim i que no tenen afiliació política són ignorades. Les mares que s’estan cada dia davant de la porta dels jutjats esperant alguna notícia dels seus fills detinguts, incomunicats durant anys en presons del règim de màxima seguretat, no són mostrades absolutament mai.
La retòrica general aquí és: “Les dones poden gaudir de les seves vides en la mesura que siguin lleials al règim”. La seva llibertat selectiva és un regal que se’ls concedeix: no és un dret per a tothom, així que tingueu compte, perquè en qualsevol moment se us pot arrabassar.
Alguns mitjans kurds també juguen, de tant en tant, aquest esquema de la representació emancipadora, tot i que amb menys abast. Les dones també hi són emprades com a ornaments, representades per a propòsits d’exhibició, com per exemple els vestits tradicionals a les festivitats. Tot i així, la diferència és notable, atès que les dones silencioses que hi són mostrades tendeixen a ser més espontànies i variades en la seva vestimenta, no necessàriament riuen a la càmera com a noies boniques o apareixen en perill com a mares llastades. Parlaré dels rols socials i de les professions més endavant en aquest article.
Els mitjans emergents que publiquen en línia no sembla que tinguin gaire agendes “d’emancipació de façana”, però sí que usen de vegades la presència distant de les dones als espais públics en les seves imatges com a signe de la vida normal que retorna a l’àrea. “De compres” és aquí la paraula clau. El clixé és: “La guerra és una batalla d’homes, la pau és un mercat ple de dones”. Atès que la majoria de fotògrafs sirians que treballaven en aquestes condicions arriscades eren amateurs joves que es van convertir en professionals durant la guerra, es van convertir en fotògrafs de guerra. Les dones no són pas la prioritat dels flaixos de les notícies de batalla.
La representació dels infants en les fotografies de ben segur que necessitaria el seu propi article, però en relació amb les dones com a ornament, els infants són usats també com a ornaments substitutoris més sovint en les fotografies dels mitjans que operen a les zones controlades per l’oposició.
Finalment, no puc sinó encarar el tema de la mida i dels angles. Una part del fet de silenciar les veus —i la cara amb les seves expressions— és usar preses de llarga distància que fa que les característiques es tornin impossibles de representar, o retratar des d’angles que mostren poques cares o cap ni una. Una raó comuna emprada pels editors és el tema de la privacitat i dels permisos. Un primer pla és més personal, i és culturalment més fàcil aconseguir permisos d’homes que de dones, així que els fotògrafs ni es molesten.
Als mitjans emergents, siguin de les àrees controlades per l’oposició o que operin amb “prellicències” (6) al territori controlat pel règim, les preocupacions sobre la seguretat també són usades una vegada i una altra per justificar que s’esborrin les cares de les dones: por al règim, por a les milícies islàmiques, por als membres conservadors de la família, o a parents venjatius i ben relacionats...
Tot i que la xifra d’homes detinguts o assassinats torturats supera enormement la de les dones, les que en un moment o un altre han estat detingudes —fins i tot si el període ha estat breu— sovint pateixen un estigma social (7), cosa que provoca que la carta de la seguretat es jugui molt més per ocultar els rostres de les dones que no pas el dels homes.
Professionals, víctimes i humans normals
“A les dones només se’ls dóna el lloc central si estan en perill”, diu Rula Asad, de la Xarxa de Dones Periodistes Sirianes (Syrian Female Journalist Network, SFJN). La xarxa SFJN va dur a terme una recerca el 2016 sobre la representació de dones en mitjans emergents a Síria. Habitualment ofereix formacions i fa lobby per a professionals de mitjans de comunicació en qüestions de gènere.
Quan es parla de la mida i part dins d’una imatge que la cara d’una dona hauria d’ocupar, sembla que els únics mitjans que donen protagonisme central a una dona identificable i somrient són els dedicats a temes de dones —o que en parlen.
Per exemple, malgrat el fet que la majoria de professors d’escola de Síria són dones —a més d’una proporció notable de professores universitàries—, a les fotos l’única ocasió que una dona dóna una formació o conferència a un grup d’homes, o d’homes i dones, és quan la formació està relacionada amb temes de gènere. Les professions tradicionals sembla que són les úniques en què les dones són representades treballant-hi: cuidadores (mèdiques o educatives), assistents, entreteniment, tasques domèstiques, posicions funcionarials i en qüestions de dones. No és pas perquè les dones sirianes no treballin al sector privat, o de botigueres, o d’advocades, o de banqueres, o d’enginyeres. Sí que ho fan, però molt rarament surten amb aquests rols en les fotografies publicades pels mitjans sirians.
Fins i tot els seus rols socials estan estereotipats: de la maternitat s’usa i abusa fins a límits gairebé ridículs. Aquest és un problema global: el caràcter sagrat de la mare virginal i sacrificada que sosté la difícil situació del seu fill és la virtut ideal en la memòria col·lectiva de molta gent. Però esperar que les dones o bé encaixin amb aquest rol o, en cas contrari, es consideri que no mereixen la nostra atenció o estima, és un problema.
Atès que la posició social de les mares en la cultura siriana és ultracentral, la seva victimització icònica ressona i ressona visualment. Això no només ve del respecte envers les mares, sinó també del menyspreu o indiferència cap a qualsevol dona que sigui la propietària de la seva vida en lloc d’haver-la lliurat en sacrifici a altres homes, com “la mare del màrtir home” o la vídua o la “filla de l’home detingut”, no com a persona independent, ciutadana o professional.
Altres rols socials també són buidats del control de les seves propietàries, i són presentats com una mera participació o consum, sense cap mena de responsabilitat, productivitat o capacitat de decisió. Veiem moltes estudiants, però molt poques amigues. Moltes dones pietoses assistint a missa, però mai cap liderant una cerimònia. Compradores incomptables (8), però gairebé cap botiguera. Entusiastes del voluntariat i de les ONG, però poques empresàries.
És clar que això no ho escric per infraestimar l’escala de la tragèdia, de cap manera. Aquestes dones realment tenen problemes, atès que a la majoria d’elles no les van criar per sostenir-se totes soles econòmicament, i molt menys per fer-ho amb les seves famílies. Han tingut molt poca experiència en un mercat laboral normal com per sobreviure a un en col·lapse. També a Síria, les famílies amb menys ingressos tendeixen a tenir més infants. Això, és clar, és un desastre per a la societat en conjunt. Dos terços de la població han estat desplaçats, les estimacions de víctimes mortals (9) giren al voltant del mig milió, els homes desapareguts i detinguts es compten amb xifres de cinc dígits, i els ferits amb xifres de set dígits, en un país on les estimacions de població d’abans de 2011 eren de 22 milions d’habitants.
Mentre que la gran majoria de víctimes directes, de morts i detinguts, són homes (10), els mitjans representen molt més les dones com a víctimes. Fins i tot en mig d’un bombardeig d’una àrea residencial, els homes civils són sovint representats en acció, fent alguna cosa al carrer: corrent, cridant, carregant algú, assenyalant alguna cosa... Les dones,en canvi, són representades seient en silenci al seu raconet, dins de casa, normalment amb infants petits envoltant-les. Fetes clixé un cop i un altre.
Com s’ho fa una vídua desplaçada per mantenir la seva família? Podem no saber com exactament, però sens dubte que fa alguna cosa!
Òbviament, no és un problema exclusivament sirià: “dones i nens” és una frase usada en qualsevol context de desastre no només pels mitjans de comunicació, sinó també en textos legals. El que sí que depèn dels mitjans és l’elecció de la perspectiva: quanta atenció posen a les dones com a víctimes en lloc de com a supervivents, indivídues actives o, simplement, éssers humans normals.
Aquí, de nou, juguen les agendes polítiques. Els mitjans islamistes les representen a elles exclusivament com a víctimes a les quals cal plànyer i socórrer. La seva capacitat de resistència és el millor pel qual són lloades. En aquests mitjans, les imatges de les dones són usades més sovint com un símbol de maternitat que a l’inrevés. Els mitjans opositors i kurds també se centren en la victimització de les dones, però en retraten l’altra cara de la resistència, així com algunes històries d’èxit. Els donen una mica més de veu per pronunciar-se, desfogar-se, suggerir i fins i tot demanar canvis. És aquí que comencem a veure dones que protesten contra les forces que controlen els seus territoris on viuen. El cas més icònic va ser el de Soad Nofal, que va protagonitzar protestes ella tota sola contra Estat Islàmic a la seva ciutat, Raqqa, el 2013.
Això no passa mai als mitjans del règim. Tot i que se centren més en la resistència de les dones que en els seus problemes, només ho fan a traves d’una propietat col·lectiva: “Les nostres dones / les dones sirianes” són resilients, caritatives, religioses, educades, etc. Però això rarament passa per apreciar una dona individual en la seva pròpia agència, o que una dona digui res que no siguin els clixés d’autosacrifici de destinar la seva vida i família a la pàtria. El que s’hi lloa és més aviat un front de dones, les soldats socials, disposades al sacrifici. L’excepció són les primeres dones a enfrontar-se a una “nova” professió, que abans de la guerra havia estat únicament masculina, però a la qual ara li manca la força de treball a causa de l’allistament. Aquest “detall” militar, però, és sovint ignorat per la retòrica del règim, i el tema és presentat purament a la llum de l’emancipació de les dones que desafien una nova frontera. I així, la narrativa esdevé de nou col·lectiva...
També aquí, sembla que només els mitjans orientats a un públic femení reflecteixen una representació més variada de la realitat de les vides de les dones. Se centren més a escoltar el que tenen a dir, sigui en mig dels problemes o dels èxits, que no pas a parlar en nom d’elles, o sobre elles. En aquests casos, les dones treballen en tota mena de professions i tenen ambicions personals més enllà de la família i la pàtria. Se’ls dóna més sovint un paper central, presentant-les amb les seves cares somrient sobre alguna cosa que hagin aconseguit, més que no pas esperat. I més important encara, gosen criticar els prejudicis masculins sistemàtics contra elles, en lloc d’usar paraules anònimes que serveixen per no haver de retre comptes: “La nostra societat no permet que les dones / jutja les dones per això i per allò...”, com si simplement fos una part natural de la vida al planeta Terra, sense culpables que ho orquestren així.
El fetitxe armat
Àrabs:
Els mitjans de comunicació emergents presten poca atenció, globalment, a les dones combatents àrabs. Per diversos motius: un, la postura pacífica contra la glorificació de les armes; dos, l’agenda civil o apolítica que evita les notícies militars per esquivar la censura; tres, la ideologia sexista que es troba incòmoda amb el fet de representar la força en els cossos de les dones; quatre, la ideologia reaccionària sexista que s’amoïna perquè mostrar dones combatents trivialitzarà la batalla quan l’audiència —també sexista— comenci a comentar sobre els seus cossos en lloc de sobre la missió de combat; cinc, una preocupació professional que evita caure en jocs de façana emancipadora...
Hi ha hagut algunes ocasions en què alguns mitjans opositors, i també alguns d’islamistes, han mostrat dones combatents entre les seves files, però sempre han estat l’excepció, com ho és la realitat de les dones en les seves forces.
Les forces del règim han animat el voluntariat femení recentment, tot i que es diu que acostumen a destinar-les més a punts de control urbans que no pas a les línies del front, potser amb l’acceptació d’algunes franctiradores. Una part de la campanya mediàtica per encoratjar el voluntariat ha estat glorificar aquestes dones i el seu sacrifici per la pàtria, considerant-les més homes que els “mascles, que no homes”, que han desertat de les seves obligacions nacionals en fugir del país per evitar ser allistats, segons deia la primera dama, Asma al-Assad, en un vídeo emès amb motiu del Dia de la Mare.
El vídeo, a banda dels mots d’Assad, conté diverses declaracions d’aquestes dones voluntàries. Una mirada més detallada a aquest enregistrament revela que la representació de les dones hi és problemàtica, per moltes raons.
La naturalesa orquestrada del material deixa molts dubtes sobre l’autenticitat de la informació, amb una narrativa única i repetitiva que suggereix que les entrevistes han estat preguionades per tal que coincideixin amb la propaganda, cosa que ens retorna a la pregunta inevitable en els mitjans militars: quanta llibertat tenen els individus en l’exercici de les seves funcions en institucions militars, i en conseqüència, fins a quin punt és emancipador el fet de pertànyer-hi?
Les seves afirmacions monòtones aplanen mentalment la imatge representada, i no deixen cap espai perquè l’audiència qüestioni el que veu o hi reflexioni més en profunditat. I això fa que sigui més difícil connectar o identificar-se amb elles. Potser en aquest cas no són gerros, però sí que estan al caire de ser icones... o extraterrestres.
Una altra línia de crítica és demanar-se com aquestes representacions emfasitzen encara més els rols tradicionals de gènere en lloc de desafiar-los, quan consideren que aquestes dones “són més valentes que molts homes”. Una de les joves, en una escena on apareix trucant per telèfon a son pare des del front, li diu literalment: “No t’amoïnis, pare, que has criat homes, no noies”... en referència a si mateixa. Aquesta omnipotència patriarcal parla alt i clar sobre la naturalesa “emancipadora” de la participació femenina en aquestes forces.
Kurdes:
“Qui en té la culpa? És meva, o de Facebook, o de son pare, o de Déu? Qui en té la culpa?!”, deia Guevara Namer al final de la nostra conversa sobre les milicianes kurdes. Com a fotògrafa i directora, Guevara sent una mena de paral·lelisme irònic amb aquestes dones: “Totes som KFF: sols que jo sóc Kurdish Female Filmmaker i elles, Kurdish Female Fighters”.
Durant la seva residència artística a Barcelona l’any passat, va tenir moltes converses acalorades sobre el tema. Recorda: “Aquesta tendència no va començar als mitjans kurds, i no va començar amb aquesta guerra. Els mitjans occidentals han estat informant sobre les milicianes kurdes des de la dècada de 1980... Era l’únic moviment armat de la seva mena al món que fos femení en un 50%”.
Quan enregistrava el seu darrer projecte a Manbij ara fa uns mesos, descrivia la seva sorpresa constant davant l’assumpció que, si ella estava filmant allà, havia de ser sobre les milicianes kurdes sexis. Aquest és el missatge que tothom vol sentir, i per tant és el que continuen emetent.
Parlava amb molta consternació:
“Com puc oblidar el que li va passar a aquella pobra noia. Algun periodista occidental li va posar el sobrenom de “l’Angelina Jolie de les milicianes kurdes”, i de cop i volta la seva cara circulava per tot el món. En van arribar a fer tant una estrella, que al final Estat Islàmic va decidir anar per ella expressament. Ho van intentar durant dos mesos, van posar-se com a objectiu tot el seu grup sencer de 20 dones, i les van matar a totes. Ella només tenia 19 anys”.
Tot i les seves moltes reserves per les debilitats dels mitjans sirians, diu que almenys una d’aquestes no és el fet de sexualitzar comercialment la gent per raó de gènere. Pel poble kurd, aquestes dones fa 30 o 40 anys que combaten. Segueixen les notícies dels combatents, homes o dones, de la mateixa manera “normalitzada”: és la realitat, és una guerra, i aquesta gent hi lluita.
Aquí, el que aplana la imatge és la representació occidental, que deixa poc espai per a la reflexió o el qüestionament: “... celebrant-ho des d’una perspectiva purament sexual i de gènere, i no deixant espai perquè la gent es demani: qui són aquestes dones?, per què una noia de 19 anys se’n va a lluitar?, us heu demanat si aquesta noia ha anat mai a escola, per exemple?, o que potser amb 19 anys ja és mare de dues criatures i divorciada? Que ningú li digués mai a ella que tenia altres opcions a la vida, que volent escapar del seu germà o marit abusador va agafar una arma... ningú es va molestar a anar un pas més enllà d’aquesta imatge. [...] La fita celebrada per a aquests mitjans de comunicació va ser arribar en avió i fer una altra foto de noies sostenint metralladores PK i granades al front de guerra, com si encara no ens n’haguéssim assabentat!”.
El que això significa és que, pels mitjans occidentals, la informació encara es posa en dubte. I constantment, la volen comprovar. No afegeixen cap informació nova en aquestes imatges.
Els mitjans àrabs sirians, d’altra banda, siguin del règim, de l’oposició o islamistes, no celebraven pas aquesta mena d’imatges. Les milicianes kurdes rarament apareixen a les seves fotos. La imatge més icònica relacionada amb això als mitjans sirians va ser la de la dona àrab de Raqqa llevant-se les robes negres de sobre per mostrar les vermelles que duia a sota, després que l’àrea fos alliberada de les mans d’Estat Islàmic: alhora, s’oblidaven completament de mostrar les milicianes kurdes que havien alliberat la dona. La celebració va ser de l’alliberament de la dona per part d’altres, ignorant aquestes altres. Això no només prové del sexisme, sinó també de les polítiques ètniques contra el Kurdistan. El resultat és que, mentre que molts kurds tracten el tema com una part normal de les seves vides, la resta de Síria simplement ho ignora, cosa que encara eixampla la divisió.
Namer subratlla que cal no infravalorar les fites aconseguides. Evidentment que és important que les dones estiguin fent canvis sobre el terreny amb les seves pròpies mans, i evidentment que és important que ocupin posicions destacades en la presa de decisions: no és una cosa que puguis veure en lloc més de Síria, i tampoc al Kurdistan de l’Iraq. Però això no és tota la història, i la trista realitat de per què hi ha gent jove que tria el camp de batalla —o com se’ls hi allista— no hauria de ser passada per alt simplement perquè es tracta de dones.
“Hi trobes milicianes divorciades amb les seves criatures, milicianes que han escapat de les agressions dels seus marits sense les criatures... També hi trobes milicianes que n’estan convençudes, que volen alliberar, fins i tot vaig trobar-me’n una [que s’havia allistat] perquè volia conduir [un cotxe]. També vaig trobar dones joves amb temes pendents sobre identitat sexual dels quals encara no n’eren conscients! [...] Acabes sent la que trenca una imatge que ara ja s’ha convertit en sagrada per a tota una nació. Però no és que jo vulgui trencar aquesta imatge. Jo respecto tot aquest sacrifici, i per suposat que em commou que matin una miliciana de 20 anys d’edat, i per suposat que em commou que, entre les 80 dones que s’estan ensinistrant, en trobi una de guapa. Perquè les guapes es casen, carinyo! No són pas les guapes, les que se’n van a l’exèrcit (11)”.
NOTES
1. http://akhbarek.com/culture/2015/05/11/بالصور-تطور-الحجاب-في-العالم-العربي-خل/
2. El 2010 les dones només eren el 15% de la mà d’obra, després d’haver arribat al 22% el 1995.
3. No anirem esmentant, per motius de seguretat, totes les entrevistes i converses fetes per elaborar aquest article, però l’autora n’han comprovat les dades.
4. Els editors entrevistats per a aquest article han emfasitzat les motivacions polítiques més profundes que hi ha rere aquestes prohibicions: https://www.almodon.com/media/2015/4/16/بأمر-من-النصرة--عنب-بلدي-ممنوعة-في-إدلب
5. Com va recomençar la moda urbana del mocador al cap és una altra llarga història!
6. “Prellicències” és el terme usat per un periodista amb qui vaig parlar a Damasc, on obtenir permisos formals per als mitjans és un tema molt polititzat i gairebé impossible d’aconseguir de manera independent. Molts mitjans apolítics operen de manera precària sense llicències com a “favor” de funcionaris que fan la vista grossa en l’activitat d’aquells, mentre ajornen, anys i anys, la decisió sobre la petició de permís per operar.
7. https://syriadirect.org/news/syria’s-detained-women-face-stigma-rejection-‘my-suffering-began-after-i-got-out’/
8. http://albaathmedia.sy/بالصور-أسواق-دمشق-قبيل-العيد/
9. Les xifres exactes són discutides per raons polítiques i logístiques.
10. Fins i tot entre els civils, la xifra d’homes supera àmpliament la de les dones, les morts de les quals tenen mitjanes similars a la dels infants.
11. El reclutament obligatori només demana un fill o filla per família.
Aquest article forma part de la sèrie "Dones i representació mediàtica en contextos de conflicte", publicat amb el suport de:
