Dossier
“No sé si mai recuperarem Antioquia”: la lluita de les minories per sobreviure als terratrèmols de Turquia
Avui, nou mesos després, continuen servint menjars diàriament per a uns 1.200 veïns que no tenen la possibilitat de cuinar a les seves cases, perquè el terratrèmol va arrasar les seves llars. “A mesura que va passar el temps, l’ajuda cada vegada va ser menor i les necessitats de la gent van canviar”, explica Aşkar. “Donem menjar, però molta gent ve també a socialitzar, per falta d’altres espais. La gent no pot visitar les cases dels seus veïns, ni els nens jugar als parcs. Troben a faltar un punt de trobada”, descriu. Askar cobreix amb un gran drap el menjar del dia, arròs amb carn cuinat amb mantega, per a evitar que li entri pols. Una característica actual dels carrers de Gümüşgöze, un barri de 4.000 habitants a la ciutat d’Antioquia, és la pols. Envaeix els carrers i les fulles dels arbres, ràpidament s’allotja damunt dels cotxes, de les tendes de campanya o de qualsevol persona que es quedi quieta al carrer més d’un minut. A diferència d’altres zones devastades de la ciutat, en les quals no queda ni un edifici dret, a Gümüşgöze encara es distingeixen els carrers del barri, on els nens juguen entre blocs de ciment esmicolats i ferros que sobresurten de terra. Algunes botigues han reobert malgrat que les seves estructures estan clarament malmeses, però l’activitat comercial és mínima. Gran part dels habitants s’han quedat sense feina després del sisme i passen el dia davant de les seves cases mig esfondrades, esperant no se sap ben bé què. “És vostè del Govern?”, ens pregunta un veí en veure rostres nous. Davant la negativa, continua preguntant. “Té informació de què farà el Govern?”. És la pregunta que recorre tot el barri: “I ara, què?”.
Neslihan Aşkar i Selda Aldiç donen menjar als veïns de Gümüşgöze. / Imatge: L. V.Dels edificis que no es van esfondrar del tot, el 85% estan greument afectats i han de ser demolits. Diverses empreses constructores es van repartir —via concurs públic— la retirada dels enderrocs per a revendre alguns materials dels edificis. Camions d’empreses subcontractades comencen a treballar a Gümüşgöze. Diàriament, les màquines retiren els rebles, mentre algun camió llança aigua per a no aixecar tanta pols. Tot i això, l’aigua s’acaba aviat i la pols ho envaeix tot de nou. Gairebé ningú porta mascareta, ni els treballadors ni tampoc els veïns, malgrat els advertiments dels científics sobre la presència d’amiant a la regió. La majoria de les famílies del barri fa nou mesos que viuen en tendes de campanya als jardins dels seus edificis. La gent fa esforços per a adaptar-se al nou hàbitat i mantenir els costums: cuiden les plantes, deixen assecar pebrots i figues al sol per a fer conserves, destil·len alcohol i conviden els veïns a prendre cafè als seus patis. El Govern els va oferir allotjament temporal en cases contenidor als afores de la ciutat, però els veïns de Gümüşgöze que van sobreviure al terratrèmol han preferit quedar-se al seu barri, on es coneixen tots: “Les ciutats contenidor estan allunyades de tot. Fa molta calor en aquestes cases. Al final, són de plàstic: tampoc és més net que aquí. Allí no coneixem ningú, no ens sentim segurs deixant els nens jugant per allí”, explica Selda Aldıç, veïna del barri i membre de la cuina solidària.
Gümüşgöze és un barri habitat per alevis, una minoria religiosa pròxima al xiisme, amb una població d’entre 15 i 20 milions d’habitants a tot Turquia. Per raons històriques i polítiques són generalment progressistes i els seus rituals són heterodoxos. Han patit rebuig i persecució de la majoria sunnita d’Anatòlia, amb diversos pogroms en les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta. Avui dia no estan reconeguts per l’Estat i no reben ajudes per a mantenir els cemevis, els seus centres de culte i reunió. Dins de l’alevisme hi ha varietat de tradicions i rituals, segons la regió i origen dels membres. Els alevis són presents a la costa de l’Egeu, Anatòlia, regions kurdes i sud del país. A Gümüsgöze hi viuen alevis àrabs, també anomenats alauites, o nusairites, encara que aquest últim terme és considerat despectiu. Els alevis àrabs es diferencien per l’origen, llengua i pràctiques religioses i socials respecte dels alevis turcs i kurds. Les dues branques coincideixen en la proximitat al xiisme i en la centralitat de la figura d’Alí. Però els alevis àrabs es troben només en aquesta regió, a la província de Hatay, i a diferència dels alevis turcs o kurds, no resen i no commemoren tampoc la festivitat més important del xiisme, l’Aixura, amb motiu del martiri de l’imam Hussein. Els alevis àrabs tampoc tenen cemevis, sinó que tenen com a punt de trobada el ziyaret (que significa ‘visita’, en turc), un petit edifici amb cúpula considerat sagrat.
Els alevis àrabs tenen com a llengua materna l’àrab, encara que les generacions més joves parlen més turc que àrab. Al carrer és habitual sentir una barreja de tots dos idiomes, fins i tot dins de la mateixa frase. “Les urgències i necessitats bàsiques s’anteposen a altres qüestions que hem perdut. Més que una casa, la gent demana treball, zones perquè els nens juguin, un lloc on trobar-nos”, assenyala Aşkar. “Antioquia és un lloc molt divers. Aquí hem crescut junts cristians, musulmans, alevis, jueus”, descriu. Aşkar relata amb molt de detall els festius que celebraven d’altres confessions presents a la ciutat. Brindaven per Nadal, pintaven ous per Pasqua i els amagaven al barri. També compartien menjar amb els veïns al final de Ramadà i als festius jueus. “Molts dels que van sobreviure al terratrèmol se n’han anat de la ciutat. No sé si mai recuperarem Antioquia”, lamenta.
Temple ‘ziyaret’ afectat pel terratrèmol, a Gümüşgöze. / Imatge: L. VFundada l’any 300 aC al costat del riu Orontes, la ciutat d’Antioquia ha estat governada per romans, bizantins, seljúcides i otomans, entre altres. Després de la fi de l’Imperi otomà, el territori va caure sota el control d’un mandat francès com a part de Síria, fins que Turquia va annexar-lo com a província l’any 1939, anomenant-la Hatay. Pel fet que es va integrar a Turquia 17 anys després de la fundació de la República, la província va quedar exempta de l’intercanvi de població pactat amb Grècia. Per aquest motiu, Hatay conservava una important minoria grega ortodoxa, d’uns 10.000 habitants abans del terratrèmol. Jueus, musulmans i cristians que tenien l’àrab, el turc, el grec o l’armeni com a llengua materna tenien com a llar aquestes terres. “Quan parlem de la cultura d’Antioquia, hem de descriure també els que ens envolten per a explicar-nos a nosaltres mateixos. No és com en altres ciutats com Istanbul, on tothom té vides separades. Aquí celebres els teus dies especials amb la resta”, explica Anna Maria Beylunioğlu, politòloga i una de les impulsores de la plataforma Nehna. El seu projecte era l’altaveu cultural dels cristians de parla àrab a Antioquia, però després del 6 de febrer s’ha convertit en un punt de trobada de totes les comunitats que formaven la ciutat, per a recordar qui eren, però també per a discutir sobre seu futur. “Coneixíem els rituals dels altres. No hi havia murs entre nosaltres. Vivíem junts, encara que cadascú preservava els seus rituals: la separació era simplement una cortina”, afegeix.
Els terratrèmols que va patir la província al febrer van arrasar també el patrimoni d’aquestes comunitats. La cúpula i els murs de l’església ortodoxa d’Antioquia, del segle I, es van esfondrar per complet. “La història ens esborra de nou”, lamenta Fadi Hurigil, president de la fundació del temple. La mesquita de Habib-i Nejjar també va quedar en ruïnes, igual que una església protestant a prop. El terratrèmol va destruir també desenes de cemevis, els centres d’oració alevís. Per a algunes d’aquestes minories, la pèrdua de membres destacats de les comunitats va tenir un impacte devastador. Les famílies armènies van perdre més de cinquanta membres de la comunitat, mentre que els jueus van plorar la mort del president de la congregació i la seva esposa, Saul i Tuna Cenudioğlu. La desena de supervivents jueus van abandonar la ciutat després dels terratrèmols, mentre que la comunitat va ajudar aquells que no podien pagar-se el trasllat. “El dolor de milers de vides perdudes sempre està en els nostres cors”, lamenta Yakup Cemel, jueu d’Antioquia. “Però també ens entristeix que els edificis que formen part de la memòria de la ciutat estiguin sent destrossats. Quan parlo amb els meus amics que viuen allí o veig la ciutat a través de fotos i vídeos, no hi veig més que enormes enderrocs”, lamenta. Cemel és un dels autors de la revista jueva Avlaremoz. Després del sisme, va publicar un article demolidor en el qual denuncia “que el poble d’Antioquia s’ha quedat sense Antioquia” i descriu la pèrdua del llegat històric i cultural de la ciutat, així com els pocs esforços del Govern per recuperar-la.
Els terratrèmols que van arrasar la regió van deixar part de la població que va sobreviure dispersa per tot Turquia. Després del sisme, les autoritats van anunciar que prop d’un milió i mig de persones va fugir de les deu províncies afectades, encara que es desconeix la xifra actual d’habitants que han abandonat de manera permanent la regió. Es desconeix també el nombre de víctimes mortals per província. Mentre que tothom diu que Antioquia és una de les ciutats més afectades i és evident que va quedar completament arrasada pel sisme, no es tenen xifres de la pèrdua de població a la ciutat, que abans rondava els 200.000 habitants.
L’enyor de la terra, malgrat totes les dificultats
Alguns veïns que van fugir després dels terratrèmols han tornat a Antioquia perquè no han aconseguit adaptar-se a altres ciutats, allunyats de les seves comunitats. “Després del terratrèmol ens en vam anar a Eskişehir”, al nord-oest de Turquia, “perquè no teníem aigua ni electricitat. La gent ens va rebre molt bé, ens van ajudar molt", explica Rüya Balcı, veïna de Gümüşgöze. “Però al cap de poc ens sentíem molt sols. La meva filla plorava molt perquè trobava a faltar el menjar d’Antioquia. La cultura d’aquí és diferent, el contacte social és més fort que en altres parts del país”, descriu. “També teníem la barrera de l’idioma, que encara que parlem turc també, allà ningú parla àrab”, afegeix. Beylunioğlu, de la plataforma Nehna, també va iniciar diversos projectes solidaris culinaris per a ajudar durant l’emergència, encara que van acabar sent punts de trobada social: “Què puc dir?, hi ha molta gent a la diàspora. No són gaire feliços, però volen sobreviure. Intenten sobreviure principalment cuinant, és la seva manera de tornar a la llar”, descriu. “A Antioquia la cuina és molt particular. Fem nosaltres el tomàquet o el pebrot concentrat, fem servir sempre el nostre oli d’oliva”, afegeix.
“La gent ha perdut els seus familiars, ha perdut les seves cases, arrossega problemes psicològics. La majoria no ha aconseguit encara tenir estabilitat econòmica, els nens tenen problemes logístics per a anar a escola. Molta gent no té casa, però tampoc se’n volen anar d’aquí”, explica Beylunioğlu. “Amb aquest context, és obvi que la composició ètnica i religiosa de la ciutat es veurà afectada, perquè la majoria de gent està fora de la ciutat i els que es queden, estan tractant de sobreviure”.
Davant l’emergència més immediata per tirar endavant, molts veïns es queixen de la falta d’un espai on poder reunir-se tots de nou i discutir sobre com reconstruir la ciutat. Si bé el Govern permet als ciutadans sol·licitar ajudes econòmiques per a poder instal·lar cases prefabricades en els seus terrenys, continua sortint molt car per als veïns i les llistes d’espera són interminables. La població d’Antioquia se sent desemparada per l’Estat. “Molta gent intenta construir-se la casa ells mateixos o amb ajuda de familiars a l’estranger”, explica Beylunioğlu. “Les demandes de la població no arriben a l’Estat. Tenim espai on discutir aquestes qüestions, però la seva veu no arriba als de dalt”, afegeix.
Per a Celal Fırat, president de la Federació d’Associacions Alevis (ADFE) de Turquia —organització paraigua que congrega i representa totes les associacions alevis del territori—, l’Estat no va complir amb els seus deures durant l’emergència del terratrèmol i tampoc ara. “La qüestió de l’habitatge, un dels problemes més fonamentals, encara no s’ha resolt; encara que sigui de manera temporal, és impressionant”, denúncia. Per a Firat, la cultura diversa d’Antioquia no s’ha perdut del tot, però ha quedat clarament “debilitada”. Denuncia que el Govern no té en compte la diversitat de la ciutat en els seus plans de reconstrucció. “No tenen en compte els estils de vida, creences, cultura i geografia històrica de les comunitats, especialment dels alevis”, critica. “Molts cemevis de la regió van quedar destruïts pel terratrèmol. L’Estat no va aportar ni un sol cèntim en la construcció d’aquests centres, van ser aixecats amb la suor de la mateixa comunitat alevi i una vegada més, la nostra societat continua buscant solucions a aquests problemes”, afegeix.
La comunitat alevi d’Antioquia s’ha vist també molt afectada pel programa d’expropiació de terres, aprovat pel Govern dies després del sisme, que busca facilitar la construcció de noves ciutats en zones suposadament més segures sismològicament. Les autoritats van ordenar l’expropiació de terres del barri de Dikmece, situat en un altiplà d’Antioquia, per a construir una nova ciutat.
“Fora el capital, aquestes terres són nostres”, diu el cartell de la protesta a Dikmece. / Imatge: L. V.Aquests terrenys, majoritàriament cultius d’oliveres, pertanyen a desenes de famílies alevis àrabs, que s’han organitzat contra la decisió i ja porten més d’un centenar de dies de resistència contra el Govern. La protesta compta amb el suport d’associacions alevis kurdes i turques, que viatgen habitualment a Antioquia a donar suport a la lluita. Al crit en àrab de “Mah rehna nehna hon” (‘No marxem, som aquí’), els veïns de Dikmece han organitzat marxes multitudinàries per a donar a conèixer la seva causa. “Hem reunit homes, dones i nens del barri. Volem avançar junts. Tenim el suport de diversos partits (de l’oposició)”, explica Selver Büyükkeleş, portaveu de la resistència de Dikmece. “L’Estat no pot arribar i imposar-se en aquestes terres on viuen milers de famílies. Tampoc pot apropiar-se de terres de cultiu que donen menjar a milers de persones”, denuncia la diputada de l’esquerra prokurda (HEDEP), Perihan Koca, que va participar en una de les marxes. Per a Celal Fırat, president de les associacions alevis, hi ha un clar component discriminatori en les mesures del Govern, però assenyala que les minories no pensen anar-se’n d’Antioquia: “La cultura de la convivència és un dels patrimonis històrics més importants d’Antioquia. Els qui van abraçar aquesta herència en el passat: àrabs, turcs, kurds, armenis, alevis, sunnites, cristians... estem lluitant, malgrat tot”.
Amb el suport de:
