Entrevista
“La guerra és el negoci més corrupte de l’economia, molt secret, amb uns pocs jugadors que controlen fins al 80% del mercat”
Damien Spleeters & Frank Slijper
Investigadors sobre armament al Conflict Armament Research i a PAX
Frank Slijper és el líder del programa de PAX, una organització de construcció pau basada en Països Baixos que treballa per al desarmament dels exèrcits estatals amb solidaritat amb activistes de pau i víctimes de violència de guerra. És crític amb el comerç mundial d’armes per part dels governs i els seus respectius exèrcits estatals, un comerç en què les entitats financeres estan totalment —i discretament— involucrades a alimentar el negoci de la guerra amb una gran maquinària que paga milers de milions, que acaben segant la vida de països sencers.
Tots dos autors han participat en les jornades “Qui arma els conflictes i les guerres?”, organitzada pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Amb Spleeters i Slijper, un ampli grup d’experts s’hi van trobar amb l’objectiu d’analitzar i debatre tant l’exportació europea d’armes com l’apropiació d’aquestes armes per milícies i altres actors que suposadament no haurien de rebre aquesta mercaderia mortal.
Nationalia: El món del comerç d’armes es divideix en dues categories pel que fa a la naturalesa del mercat, el comerç d’armes "lícites" o el mercat blanc i el comerç d’armes "il·lícit" o el mercat negre. A la vostra posició, treballeu amb armes blanques i negres.
Damien Spleeters: Bé, treballem amb qualsevol arma que estigui present en el camp de batalla. Per exemple, a l’Iraq treballem amb qualsevol arma que les autoritats iraquianes ens puguin proporcionar d’un enemic caigut. Després, en tracem l’origen i fem una anàlisi basada en la vida de l’arma, on ha estat i quan es va produir d’entrada.
Frank Slijper: Jo treballo principalment en comerç d’armes blanques, la compra i venda lícita per part dels governs. El comerç il·legal d’armes es basa més aviat en armes petites i municions que van a milícies i altres actors no estatals. Té un paper important en termes de destrucció i no en termes financers. Tanmateix són els tancs, els avions i els helicòpters, els destructors i d’altres vaixells de guerra, que tenen un gran impacte econòmic. Em centro en l’exportació que té connotacions legals, que prové dels governs i acaba en els exèrcits de qualsevol país.
N: Per exemple, el rei d’Espanya, Felip VI, ha tingut un paper clau en un contracte bilionari del govern espanyol per vendre vaixells de guerra a l’Aràbia Saudita amb el príncep Mohammad Bin Salman, a causa del fort vincle que comparteix el monarca amb el règim saudita. Creieu que aquest armament s’utilitza en el conflicte del Iemen?
«Sorprenentment, hem trobat armes de fabricació espanyola en mans dels Houthis al Iemen, ja que les capturaven del personal militar abatut de l’Aràbia Saudita»
F. S.: Absolutament, hem vist que els avions de combat britànics venuts a l’Aràbia Saudita s’utilitzen a Iemen, i els vaixells de guerra francesos venuts als Emirats Àrabs Units estan sent utilitzats en un bloqueig naval amb conseqüències humanitàries desastroses. Sorprenentment, hem trobat armes de fabricació espanyola en mans dels Houthis, ja que les capturaven del personal militar abatut de l’Aràbia Saudita. I si aquestes armes no s’utilitzen al Iemen, s’utilitzaran en qualsevol altre conflicte, perquè abans de l’anomenada Primavera Àrab, tant els Emirats com els saudites estaven més centrats en els seus propis problemes, però des del derrocament de diversos règims autocràtics han començat una política exterior més agressiva. Volen imposar el seu joc polític també en altres països, amb els mètodes que també apliquen als seus propis països: amb l’opressió i la força bruta.N: Es reciclen les armes? Els morts són biodegradables, però no les armes.
D. S.: Les nostres dades demostren que la majoria de les armes utilitzades per Estat Islàmic es van fer entre les dècades de 1960 i 1980, eren armes molt antigues però que encara es mantenen amb el mateix grau d’eficàcia en termes de funcionalitat i mortalitat. Però hi ha una altra dinàmica amb la munició utilitzada, que sembla que és molt més recent. Les armes poden durar dècades, però un cop dispares i necessites reposar municions necessites un producte fresc. La munició és sempre d’un sol ús, saps?
F. S.: El reciclatge no és un benefici per al productor original, sinó que representa un subproducte mortífer i costós de la venda original. És en aquest moment quan el mercat blanc i el negre conflueixen, on les armes es fabriquen i es venen oficialment i legalment, però la segona, tercera o quarta vida de les armes estarà en mans d’una banda criminal o d’una milícia o una guerra civil. Als EUA hi ha un mercat comercial enorme, on moltes persones tenen almenys un arma, i molt d’aquest armament travessa fronteres i arriba a l’Amèrica del Sud. La majoria de les armes es compren legalment a l’inici, però en algun moment acaben en mans de qualsevol càrtel.
N: Hi ha una certa distinció entre el tipus de munició de l’OTAN i l’utilitzat per l’antic bloc de l’Est.
D. S.: Sí, el 7,62 x 39 mm és el tipus de calibre que s’utilitza en fusells russos de l’antic Pacte de Varsòvia, com el Kalàixnikov i els 7,62 x 54 mm són per a la metralladora soviètica; mentre que l’OTAN utilitza el 5,56 x 45 mm o el 7,62 x 51 mm. Així que tenim dues famílies de municions, i Estat Islàmic ha estat utilitzant el del tipus del Pacte de Varsòvia el 99% del temps i només en casos aïllats o molt particulars, trobaríem el tipus de l’OTAN, cosa que és bastant interessant atès que en els seus vídeos de propaganda i la seva narrativa en general solen presumir de tenir armes i equips americans capturats, però no sembla coincidir amb l’armament que utilitzen en el camp de batalla.
N: Molts dels comerciants d’armes més coneguts, com Viktor Bout o Dale Stoffel, havien servit en els seus respectius exèrcits estatals abans de canviar de negoci.
D. S.: A l’Iraq i a Síria, el problema principal no és el mercat negre en si, el problema són els tercers que estan abocant armes al conflicte, de vegades il·lícitament, que arriben a un acord amb qualsevol exportador com Stoffel. Els països europeus fabricants d’armes les venen als Estats Units o Aràbia Saudita segons el Certificat d’Usuari Final, en què l’importador certifica al client que “aquest enviament d’armes prové de mi —sigui Bèlgica, Espanya o França— i no el transferireu a ningú més”. Però hem constatat que sí que els tornen a transferir als grups que avui lluiten a la regió, i des d’allí han acabat en mans d’Estat Islàmic. És com si es disparessin ells mateixos un tret al peu: donen armes a grups als quals donen suport però llavors, de manera indirecta, armen a Estat Islàmic, a qui d’entrada no tenien intenció de donar suport.
F. S.: Al Pakistan i en altres països hi ha antic personal militar que acaben construint petites companyies d’una sola persona que realitzen rèpliques, però aquest és realment un negoci marginal.
N: Com es mouen les armes?
D. S.: A través d’estats proxies com Jordània i Turquia. Aquests països, llavors, juntament amb els poders que els donen suport, trien els grups que consideren dignes de rebre les armes. També els distribuïdors locals decideixen quin grup rebrà què; aquesta és la dinàmica principal.
N: Quines informacions traieu de les armes i els equips americans trobats en mans d’Estat Islàmic?
«La perpetuació del conflicte a Síria és un esforç compartit per tercers actors»
F. S.: Especialment des del començament de la guerra civil de Síria, la CIA ha transferit quantitats enormes d’armes procedents de països de l’est d’Europa com Croàcia o Albània a l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL), però aquestes han estat repetidament capturades per Estat Islàmic o Al-Nusra. A Mosul, per exemple, alguns membres d’Estat Islàmic conduïen Humvees i utilitzaven armes nord-americanes. Un cop derrotats, aquestes armes es van lliurar a l’Iraq, però van ser capturades pels EUA. Rússia i la Xina segurament també tenen les mans brutes, però majoritàriament són estats occidentals que han alimentat el conflicte amb enormes subministraments d’armament. També Qatar i l’Aràbia Saudita han donat suport econòmic a aquests grups, i amb l’abundància d’armes a la regió, no és d’estranyar que Estat Islàmic estigués sempre tan ben equipat. La perpetuació del conflicte és un esforç compartit per tercers.D. S.: Els EUA han estat armant les forces iraquianes durant molt de temps i moltes d’aquestes armes cauen en mans d’Estat Islàmic després de guanyar una batalla contra l’exèrcit iraquià. Però, de nou, havien de buscar la munició adequada per a aquest tipus d’armament, que era bastant escassa, i sembla que el calibre escollit ha estat el soviètic, perquè és a tot arreu, és més fàcil d’obtenir.
N: És el cas dels kurds?
D. S.: Bé, depèn totalment de qui està armant-los. Sé que els alemanys els han proporcionat armes de l’OTAN, principalment el H&K G36 (Heckler i Koch), però és possible que els Estats Units els estiguessin armant amb armament soviètic. Si veus fotos i vídeos de les seves forces, sempre es veuen utilitzant armes de tipus soviètic, perquè són més pràctiques per trobar munició, però sobretot perquè aquest és el tipus al qual estan més acostumats.
N: Què creieu que és un factor d’anàlisi més rellevant, les mateixes armes o els diners?
D. S.: Els bancs i altres entitats financeres juguen un paper important, però ens centrem principalment en les armes, especialment en les armes lleugeres. Ja sabeu, els dispositius explosius improvisats (IED) i els components per construir-los, que en general se solen passar per alt al món acadèmic. No et podries creure el dany que es pot fer amb unes quantes matèries primeres de fàcil accés.
F. S.: Crec que tots dos són impossibles de separar. A PAX ens centrem en els vincles entre les entitats financeres i les companyies d’armes, quines accions i inversions en el comerç d’armes tenen aquestes entitats; i com es relaciona amb els negocis d’aquestes empreses a zones de conflicte i a països que violen els drets humans. Cal investigar-ho tot perquè ens cal saber on van les armes i què passa amb elles, però també és important saber quant costa en termes financers, quins se’n beneficia i qui té un interès en les vendes. Per això, també cal analitzar les entitats financeres: bancs, fons de pensions, companyies d’assegurances i qualsevol altre tipus de grans inversors financers.
N: Per què creieu que la guerra és un negoci tan lucratiu?
F. S.: Perquè és el negoci més corrupte de l’economia, és un negoci secret que permet pagar molts diners (per exemple, un parell de milers de milions d’euros) sense cap tipus d’acreditació legal. I hi ha relativament pocs jugadors en el joc, unes 20 empreses de la indústria armamentística internacional que realment dominen l’esfera del comerç d’armes. Tenen al voltant del 70-80% del mercat a les seves mans.
N: Diríeu que els mètodes actuals del comerç d’armes encara tenen un propòsit geopolític o només es tracta d’un negoci basat en els beneficis?