Eritrea ha tornat a les notícies després que, aquest mes, forces etíops ataquessin unes bases rebels dins de les fronteres eritrees. Els mitjans han aprofitat l'ocasió per recordar les condicions extremadament dures que pateixen els opositors polítics i els activistes prodrets humans a Eritrea, un país que va aconseguir la independència el 1993 i que, d'ençà, ha estat governat per un règim dictatorial dirigit per Isaias Afewerki, el líder de l'antiga organització armada del Front Popular d'Alliberament d'Eritrea i actual president del país africà. Afewerki pertany als biher-tigrinyes, el més gran dels nou grups ètnics oficialment reconeguts a Eritrea.

Quan el CIEMEN va començar a publicar la seva revista Europa de les Nacions el 1988, la lluita dels eritreus per la independència era un dels principals punts d'atenció, encara que aviat havia de quedar eclipsada per la desintegració de l'URSS i de Iugoslàvia. El fundador del CIEMEN, Aureli Argemí, hi escrivia el 1991 un dels llavors pocs articles publicats a Catalunya sobre la qüestió de la identitat nacional eritrea, on apuntava que "un dels factors determinants de la cohesió i de la presa de consciència [dels eritreus] de pertànyer a un col·lectiu diferenciat ha estat la seva condició de formar part d'una colònia europea moderna, distinta de les veïnes, i d'haver-se unit per lluitar, sigui, primer, contra la colonització europea, sigui, després, contra l'annexió de l'Estat etíop". La Constitució d'Eritrea es pot veure com la destil·lació d'aquesta forma de pensar, que donava sentit a la idea que la identitat nacional eritrea no (només) estava construïda sobre les diferències ètniques respecte dels etíops, sinó sobre valors relacionats amb la guerra de dècades de durada contra ells: "Amb Gratitud Eterna als moltíssims milers dels nostres màrtirs que van sacrificar les seves vides per les causes dels nostres drets i de la nostra independència, durant la llarga i heroica lluita revolucionària per l'alliberament", en diu el preàmbul.

Ara sembla que intentar construir una identitat nacional sobre una lluita contínua ha estat una càrrega molt pesada des de la independència. Al règim d'Asmara se li retreu l'austeritat extrema sobre la qual pretén unir els eritreus. Com a exemple, Christian Bundegaard escrivia el 2004 que "als ulls del lideratge eritreu [...] Eritrea, amb la seva població pacient i disciplinada, s'assembla a un batalló bregat de soldats tossuts". "La insistència" dels líders eritreus "en la consecució de la seva ideologia de "l'autosuficiència" pot arribar a ser, en el millor dels casos, contraproduent, i en el pitjor, desastrosa. El govern simplement no es pot permetre el luxe d'espantar els donants, les ONG i les agències de l'ONU (per no esmentar els inversors estrangers) en mantenir-se fidel a una narrativa nacionalista basada en la "tossuderia"". El CIDOB, a Barcelona, ha qualificat aquesta actitud de "nacionalisme primmirat". "Aquest "calvinisme"", continuava Bundegaard, "esdevé un carreró sense sortida per a la iniciativa, la creativitat i la motivació" si no hi ha "confiança en les estructures cíviques de la societat". I la "manca de cultura política cívica produeix un nivell insuficient de participació civil i de responsabilitat que, a més, reforça les tendències cap al tribalisme i el nepotisme".

La despesa militar és l'altra cara de la moneda. La base de dades del SIPRI situa la despesa militar eritrea en el 21% del PIB el 2003 (no hi ha dades més recents). Un percentatge tan alt de despesa no té comparació en tot el món (potser amb l'excepció de Corea del Nord, les dades de la qual tampoc no estan disponibles) i contribueix al reforçament de dos pilars identitaris de l'Estat eritreu, com escrivia l'africanista italià Matteo Guglielmo a LiMes el 2008: la frontera i la militarització. "Cada eritreu", deia, "viu constantment en un estat d'alerta i està immers en una propaganda que emfatitza el perill d'una invasió imminent". Això és coherent amb les relacions bèl·liques que el règim d'Afewerki ha mantingut amb el Iemen (1996), Etiòpia (1998-2000) i Djibouti (2008).

En el mateix article, Guglielmo escrivia que, just després de la independència, Eritrea va imposar el servei militar obligatori per a tots els homes i dones de 18 anys o més: "Unint en un únic exèrcit els joves kunames, afars, beni amers i tigrinyes, el nou govern cercava d'incrementar i cimentar el mateix esperit nacionalista experimentat durant els anys de la lluita d'alliberament". Però els pobles, normalment, lluiten per la independència amb l'expectativa de viure una vida millor, i no de romandre permanentment com un poble en armes. Estaria bé tenir present el que Alexandra Dias escrivia fa un parell d'anys a Secesionismo en África (Barcelona, Edicions Bellaterra): "Encara que la lleialtat a la identitat nacional eritrea no sembla haver minvat, la ciutadania eritrea ha perdut gran part del seu atractiu [...], sobretot entre els joves en edat de prestar el seu servei militar obligatori. Per tant, la identitat nacional podria començar a esfilagarsar-se".

David Forniès és el cap de l'àrea de Recerca del CIEMEN.