Opinió
L’humanista optimista que es va comprometre amb els pobles
Des de 2007, el digital Nationalia és continuador del llegat de diverses revistes en paper que Aureli Argemí va fundar dins del CIEMEN: primer a Itàlia –com Minoranze— i més tard a Catalunya —amb les monografies d’Altres Nacions i, sobretot, la trimestral Europa de les Nacions. En totes, Argemí hi va abocar els seus coneixements exhaustius dels pobles sense estat, en particular dels europeus, i la seva mirada característica, que conjuminava un humanisme pregon amb un optimisme que, no per això, el feia il·lús.
Argemí va omplir de contingut aquest digital durant més d’una dècada: hom es pot capbussar en l’arxiu de Nationalia per trobar-hi les desenes d’articles que hi va escriure. I aquest optimisme seu el va portar, sovint, a prioritzar enfocaments esperançadors sobre una temàtica, la dels pobles sense estat, que amb facilitat pot bascular cap al dramatisme. Aquesta manera de mirar-se el món —coherent amb un periodisme amb enfocament de pau— era part de l’originalitat de la seva obra i constituïa un aspecte del seu compromís amb el futur dels pobles.
El fundador del CIEMEN i Nationalia s’ha mort en un moment històric que sembla poc propici per al progrés dels drets col·lectius. Assistim al tancament de l’estat nació en molts punts del planeta, a un enduriment de les relacions internacionals i a la conculcació massiva dels drets dels pobles a Palestina, Rojava, l’Alt Karabakh, Papua Occidental, Crimea i tants altres escenaris. També s’ha mort, però, quan hem conegut les notícies de l’aturada electoral en sec de l’erdoganisme, de la resiliència del moviment kurd a Turquia i de l’increment del coneixement de la llengua basca entre el jovent d’Euskadi. Notícies d’esperança des del Kurdistan i el País Basc, dues de les nacions amb què Argemí més es va implicar i més va conèixer.
No van ser les úniques. Nationalia és deutor de la mirada ambiciosa i globalitzadora –en el millor sentit del terme— d’Argemí envers els pobles i les nacions sense estat d’arreu del món. Si va dedicar la seva atenció primerenca, ara fa més de cinquanta anys, a la qüestió nacional a Catalunya, el País Basc, el Friül, Occitània o la Vall d’Aosta, ben aviat es va sentir atret i interpel·lat per les vicissituds de pobles com el palestí, l’armeni, les diverses nacions indígenes americanes o també per l’emergència de noves nacions postcolonials, com és el cas de l’Eritrea en aquells temps ocupada per Etiòpia.
El vast coneixement que Argemí va reunir i va generar és fruit dels milers de lectures a què es va lliurar al llarg de la seva vida —dedicació que va mantenir, literalment, fins al moment del seu traspàs—, a la seva obertura i facilitat per conversar i aprendre dels altres i, és clar, a la seva gairebé proverbial afició pel viatge. En el seu llibre de memòries, La llavor sembrada (Pòrtic, 2023), Argemí apunta:
“Les vivències viatgeres m’han afinat l’observació, s’han revelat amplificadores d’horitzons, punt de partida de reflexió, d’accions més acurades i font d’emocions. Alhora, m’han dut a interioritzar l’essència de la diversitat per promoure la unió entre les persones i els seus respectius àmbits. He experimentat millor com voler ser universal o global implica apreciar, més encertadament i amb més precisió, el ‘meu’ món local. D’això en dic ser ciutadà del món. [...] He viscut que les fronteres entre els conceptes natura i cultura són subtils i fan caducar les catalogacions occidentals”.
Aureli Argemí va impregnar Nationalia d’aquesta mirada. I els que hi mirem de prolongar el seu llegat divulgador esperem tenir l’encert de continuar-la-hi projectant.