En la història del conflicte tàmil hi ha una data clau: el 1948, quan Sri Lanka -sota el nom de Ceilan- va alliberar-se del jou colonial britànic. La independència va significar la consolidació de l'hegemonia singalesa a l'illa índica, i el nacionalisme singalès va ocupar ràpidament l'espai polític. Això va permetre que s'aprovessin lleis contràries als drets de les minories, com la que privava els tàmils del dret a vot, l'adopció del singalès com a única llengua oficial, i la promoció de polítiques d'enviament de colons singalesos als territoris de majoria tàmil, situats al nord i a l'est de l'illa.

Amb aquesta situació, no van trigar a aparèixer moviments polítics tàmils forts, fins i tot hegemònics a moltes parts del territori. El Partit Federal, per exemple, va ser la gran formació de la comunitat tàmil els anys seixanta, i lluitava per la igualtat entre les diverses ètnies de Sri Lanka, per la descentralització política i l'oficialitat de la llengua tàmil.

Malgrat la força del nacionalisme tàmil, Colombo no escolta aquestes reivindicacions i, l'any 1972, aprova una nova Constitució -la que converteix el país en la República de Sri Lanka- que materialitza encara més la discriminació i estableix oficialment la política d'assimilació demogràfica. És aquest mateix any que es forma una nova força política, el Front Tàmil Unit per l'Alliberament (TULF), que agrupa diverses sensibilitats tàmils i que advoca directament per la independència. Quatre anys més tard, el Partit Federal, en un moviment simptomàtic, s'uneix al Front.

Aquest partit aporta una nova retòrica a la política tàmil, amb la demanda per primer cop d'un Estat secular i socialista tàmil: Tamil Eelam. El TULF esdevé la força hegemònica dins del moviment tàmil a partir de les eleccions generals de 1977, que guanya el singalès Partit Nacional Unit (UNP). Al Tamil Eelam, el TULF guanya tots catorze escons a la província del Nord, i tres d'un total de deu a la província de l'Est. Tot i un primer intent d'entesa entre els dos partits, un brot de violència al nord de l'illa aviat s'estén per tot el territori tàmil, de manera que Colombo adopta diverses mesures repressores que afecten especialment a la societat civil tàmil.

A partir d'aquest moment, la distància entre els nacionalismes singalès i tàmil comença a eixamplar-se irremeiablement i violenta. El Govern acaba escollint la línia més dura, rebutjant qualsevol concessió a una comunitat en peu de guerra, mentre que en el camp tàmil s'imposen els Tigres d'Alliberament del Tamil Eelam (LTTE), un moviment que defensa la lluita armada per aconseguir la independència i que rebutja les primeres ofertes autonomistes de Colombo.

La dècada dels vuitanta és la de la intensificació del conflicte armat entre els LTTE, amb nombrosos atemptats contra objectius militars i civils, i l'exèrcit de Sri Lanka, a banda d'un clima de violència amb nombrosos enfrontaments civils entre les comunitats tàmil i singalesa. Amb pocs anys, els Tigres eliminen la dissidència interna i es converteixen en l'única força política-guerrillera tàmil. Progressivament, estableixen un poder total al nord de l'illa, on el Govern singalès no té accés ni control. En aquest creixement hi té un paper destacat la diàspora tàmil que arran de la violència ha fugit a l'Índia i a d'altres indrets del món, que exerceix d'important fiançadora de la guerrilla.

Els diversos intents de solució pacífica del conflicte, el 1987, el 1995 i el 2002, van fracassar tots, i a principis del nou mil·lenni Colombo va decidir que l'única possibilitat de resolució passava per la victòria militar sobre els Tigres tàmils. L'hegemonia de l'organització tàmil va patir un cop fort el 2004, amb l'escissió del sector de l'exèrcit comandat per Vinayagamoorthy Muralitharan, del territori de l'est que, argumentant el maltractament a què estaven sotmesos els tàmils de la província oriental, va unir-se a l'ofensiva de l'exèrcit de Sri Lanka.

El 2007, Colombo assegurava que havia recuperat el control de l'est, i progressivament va anar desplaçant la línia de combat cap al nord-oest. El 2009 ha estat l'any de la conquesta definitiva de tot el territori tàmil, amb la captura de la capital administrativa, Kilinochchi, el gener, de la darrera base naval dels Tigres, el febrer, fins que el mes de març l'exèrcit singalès va afirmar que només restava un quilòmetre quadrat en poder dels rebels, a banda d'una "zona de seguretat" on s'estaven fins a 250.000 desplaçats civils.

La guerra va acabar el 16 de maig amb l'execució del líder del LTTE, Vellupillai Prabhakaran, enmig d'un clamor internacional contra les condicions dels desplaçats, uns 230.000 segons les Nacions Unides, els quals durant les darreres setmanes havien quedat atrapats entre els fronts de l'exèrcit i els Tigres. Encara avui no s'ha pogut valorar l'abast de la crisi humanitària, ja que Colombo ha impedit sempre l'entrada de periodistes i diplomàtics estrangers a la zona de combat. Podeu trobar més informació sobre els darrers esdeveniments a Sri Lanka a Nationalia.

Avui, la situació dels tàmils és incerta. Bona part dels desplaçats viuen en camps de refugiats, i la sortida militar del conflicte no ha aconseguit rebaixar les tensions ètniques, que continuen molt vives a la província de l'Est. La comunitat tàmil és, segons Minority Rights Group, la més afectada per les violacions dels drets humans, i no sembla que el Govern de Sri Lanka tingui cap intenció, de moment, de canviar aquesta situació.

Imatges: Bandera del LTTE (Stephen Parker). Illa d'Sri Lanka, en verd, Tamil Eelam.