Notícia
El referèndum que marcarà el futur d’Erdogan, de l’Estat turc i del poble kurd
Què es vota en el referèndum?
Sobretot, la concentració del poder en la figura del president turc. Els ciutadans estan cridats a triar entre mantenir l’actual sistema parlamentari —en què el president de la república té un rol més representatiu o cerimonial— o modificar-lo substancialment per convertir-lo en una de presidencial. Això vol dir que la presidència turca quedaria investida de poders executius amplis i seria més independent que no pas ara respecte dels poders legislatiu i executiu. La posició de primer ministre desapareixeria: el president es convertiria en cap de govern. També podria presidir el país i el seu partit alhora —cosa que en teoria ara no pot fer.
Els ciutadans estan cridats a triar entre mantenir l’actual sistema parlamentari o convertir-lo en una de presidencial, com desitja Erdogan
A la pràctica, Erdogan ja està duent a terme una presidència executiva en molts aspectes. El maig de 2016 va forçar la presidència de l’anterior primer ministre, Ahmet Davutoglu, amb el qual mantenia diferències, i va instal·lar al càrrec Binali Yildirim, que els analistes consideren un home molt més dòcil a les polítiques marcades pel president turc.S’ha dit que, si s’aproven les esmenes constitucionals proposades per Erdogan, Turquia es dotarà d’un sistema més similar al que tenen els Estats Units. “Però hi haurà un desequilibri evident en la qüestió dels checks and balances”, o controls i contrapesos, valora Eduard Soler, politòleg i investigador del CIDOB especialitzat en Turquia, “és a dir en l’asimetria que es generarà entre la capacitat que tindrà el president per dissoldre el Parlament i situar-se per sobre de la lògica parlamentària, i el poc control que el Parlament tindrà sobre el president. Per això, aquesta és una reforma molt descompensada”.
Quines posicions han pres els partits de Turquia?
A la Gran Assemblea Nacional (Parlament) hi ha representats quatre partits. Dos d’ells han pactat la reforma proposada i li donen suport: són el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, islamista conservador) d’Erdogan i el Partit del Moviment Nacionalista (MHP, dreta ultranacionalista). No són dues forces que haguessin tingut una col·laboració gaire fluïda anteriorment, però el cop d’estat i l’aposta nacionalista d’Erdogan les ha acostat.
La dreta parlamentària ha pactat la reforma i dóna suport al “sí”, tot i que amb divisions; l'esquerra s'oposa a la proposta
Les posicions a favor del “sí”, no obstant això, no són pas monolítiques, sobretot dins de l’MHP. El partit, fins fa no pas gaire, s’oposava a la creació d’una presidència executiva. Ara manté una aliança parlamentària amb l’AKP, amb un fort caràcter nacionalista turc, però tot i així part de la formació està en desacord amb la reforma constitucional i ha fet campanya —incloent-hi alguns pesos pesants del partit— pel “no”.Al cantó del “no”, en qualsevol cas, hi ha els dos partits parlamentaris considerats d’esquerres (CHP i HDP) i pràcticament tots els partits extraparlamentaris.
El Partit Republicà del Poble (CHP, socialdemòcrata kemalista), principal partit de l’oposició, manté ara un discurs dur contra la proposta d’Erdogan després d’haver tancat files amb ell en la defensa de l’statu quo just després del cop d’estat fallit de juliol de 2016. Els kemalistes diuen que la reforma acabarà amb la divisió de poders, instaurarà un règim autoritari i serà un perill per a la democràcia. Hi veuen, per tant, una esmena massa difícil de digerir a la república que el pare de la Turquia Moderna, Mustafa Kemal Atatürk, va instaurar a la dècada de 1920, trencant amb part de l’herència de l’Imperi otomà.
El líder del CHP, Kemal Kiliçdaroglu, en un míting del "no". A dreta i esquerra, el retrat d'Atatürk i la bandera turca / Imatge: Mahmut Bozarslan/VOA NewsL’HDP afronta la votació en una situació molt pitjor. El partit de l’esquerra kurda té 13 dels seus diputats tancats a presó, incloent-hi els dos colíders Figen Yüksekdag i Selahattin Demirtas, acusats de col·laborar amb el terrorisme, extrem que el partit nega. Des del cop d’estat, l’HDP ha patit una repressió creixent que ha dut a la detenció de més de 2.000 militants i a la intervenció d’una vuitantena de batllies, al Kurdistan, de les quals s’han fet càrrec funcionaris estatals. Ja en campanya, desenes d’actes del partit han estat atacats amb violència per part de grups ultranacionalistes turcs. I un jutge fins i tot ha arribat a prohibir la cançó de campanya de l’HDP, Digues no, “per incitació a l’odi”. El partit prokurd entén que tot plegat és mostra suficient que, amb una presidència reforçada d’Erdogan, el dossier kurd empitjorarà, la solució negociada al conflicte s’allunyarà encara més i els problemes de l’HDP augmentaran.
Quin pot ser el resultat? La campanya és neta?
“El referèndum és molt divisiu”, opina Soler. L’investigador del CIDOB considera que, “en unes altres circumstàncies, el cop d’estat s’hauria pogut aprofitar per generar grans consensos. En canvi aquí la voluntat no ha estat pas aquesta. En certa forma, el referèndum era innecessari, perquè Erdogan ja actua com un president executiu. Però potser per ambició personal, o per garantir-se la immunitat, l’ha volgut dur a terme. Potser també es pensava que guanyar-lo li seria més fàcil”.
I no, no li està sent fàcil: les enquestes d’opinió reflecteixen un panorama incert. Durant el mes de març apuntaven a un cert avantatge del “no”, però des de fa un parell de setmanes sembla que han virat les previsions i ara es decanten més aviat per una victòria del “sí”. Fa de mal saber, i encara hi ha molta gent que es declara indecisa. Tant Eduard Soler com Günes Öztürk, sociòloga turca i investigadora del CIEMEN, coincideixen a apuntar que la sensació entre els seus contactes a Turquia és que el “no” té opcions de guanyar si el procés electoral és prou net.
S’estan alçant moltes veus —analistes, periodistes, acadèmics, opositors— que denuncien la parcialitat de les instàncies governamentals envers la campanya
En aquest punt, precisament, s’estan alçant moltes veus —analistes, periodistes, acadèmics, opositors— que denuncien la parcialitat de les instàncies governamentals envers la campanya. La televisió pública, la TRT, està en el punt de mira per haver donat molt més espai als partidaris del “sí” que als del “no” —l’HDP directament ha estat silenciat— segons recull un recompte d’hores emeses elaborat per una organització opositora. Igualment, des de les campanyes del “no” es denuncien actes constants de pressió i intimidació contra aquells que miren de convèncer la ciutadania de rebutjar la proposta d’Erdogan.“Hi ha elements preocupants en la campanya”, rebla Soler. “L’actitud de l’Estat davant del referèndum està sent molt partidista, afavorint les posicions del ‘sí’”. Öztürk és més contundent: “Òbviament que les mínimes garanties democràtiques no s’estan complint! En primer lloc cal tenir present que Turquia encara es troba sota l’estat d’emergència. A causa d’això, els partits polítics d’oposició i les organitzacions de la societat civil tenen greus dificultats per fer la seva campanya. En segon lloc, s’ha de recordar l’empresonament dels diputats de l’HDP i les traves al vot en aquelles zones on aquest partit té més suports. I a més, l’AKP continua amb les difamacions barroeres contra l’HDP i el seu electorat, i cada dia fa una declaració atacant els ciutadans que es posicionen a favor del ‘no’, acusant-los de terroristes o de traïdors del poble”.
Tot i així, Soler encara hi veu una part positiva: “Molt sovint, a la premsa, es dóna la democràcia turca per perduda. I, en canvi, estem dient que Erdogan encara pot patir una derrota. De vegades s’assimila Erdogan al conjunt del país. I és un error: la societat turca és molt complexa i molt diversa”. I amb molta gent que, directament o indirecta, pateix les conseqüències de les purgues postcop d’estat: segons el recompte de Turkey Purge, l’Estat ha fet fora de la feina 134.000 persones, n’ha empresonat 48.000, i ha tancat 2.100 centres d’educació i 150 mitjans de comunicació.
Per partits, la bossa més important de votants a escala estatal (41% dels vots el novembre de 2015) correspon, és clar, a l’AKP, i de l’actitud que prengui aquest electorat dependrà bona part de les opcions d’èxit o fracàs de l’esmena constitucional. Aquí, les opinions dels dos investigadors divergeixen. Mentre que Soler pensa que “pot ser que una part dels votants de l’AKP optin pel ‘no’, per enviar-li un missatge a Erdogan”, Öztürk opina, per contra, que aquest moviment no es donarà: “Erdogan representa una part important de les aspiracions d’aquests votants. L’AKP té una base electoral potent, i no està pas formada per persones que el voten perquè els ofereixin ajuts econòmics —en alguns mitjans opositors se’ls anomena ‘l’electorat de carbó’ en referència als ajuts de combustible que l’AKP els dóna a l'hivern—, com creuen alguns: a Turquia una part de la població sempre ha desitjat un lideratge fort, mascle i conservador que tingui facultats per governar una gran força de l'Orient Pròxim, que segons ells hauria de ser Turquia. L'aparença de la figura d’Erdogan no és pas cap accident: té el poder que té perquè el context socioeconòmic ho ha possibilitat. A més, per entendre millor la seva figura cal mirar a la cooperació de les polítiques neoliberals i l’islam polític en tot l’Orient Pròxim”.
Öztürk tampoc no creu que la majoria dels seguidors del clergue Fetullah Gülen —exaliat d’Erdogan i ara acusat pel president de ser l’instigador del cop d’estat— ara votin no “perquè quedessin ofesos per la falsa ruptura de l’AKP amb ell”. La sociòloga sí que espera, com Soler, un rebuig massiu a la reforma per part dels votants del CHP (25% a les darreres eleccions), “tot i que el posicionament del CHP hagi sigut ambigu des de l’intent del cop d’estat davant la cerca d’uns aliança nacional per part d’Erdogan”, diu Öztürk. “En tot cas, en aquest referèndum seran molt significatius els vots de l’electorat de l’MHP”, que va obtenir el 16% dels vots a les eleccions més recents, “i els dels seguidors de Gülen”.
Com afectarà els kurds?
Ja hem explicat que l’HDP (13% a les eleccions) preveu conseqüències negatives per al dossier kurd si la ciutadania turca avala la gestió d’Erdogan donant-li el “sí” al referèndum, cosa que “no necessàriament es traduirà en més autoritarisme, però en farà més fàcil l’adveniment”, diu Soler, “i facilitarà que el president —sigui Erdogan o qualsevol altre— pugui imposar-se sense escoltar les veus minoritàries”. D’entrada, tot fa pensar que el retorn al camí de les negociacions per posar punt i final al conflicte entre l’Estat turc i el PKK —aturades el 2013 i ensorrades el 2015— quedarà encara més lluny.
Míting de l'HDP contra la proposta d'Erdogan, a Istanbul, abril de 2017 / Imatge: HDP @ Flickr.Tots dos analistes coincideixen a assenyalar que, a les zones de majoria kurda, el “no” guanyarà de carrer. El fet que “la retòrica d’Erdogan s’estigui acostant tant a les posicions del nacionalisme turc” té una “derivada” important, diu Soler, i és que a Turquia “augmenti l’hostilitat contra el dossier kurd. Això fa que una part important dels electors kurds se sentin orfes d’opció”.
Al Kurdistan, tant els votants de l'HDP com aquells que donen suport a l'AKP tenen molts motius aquest cop per donar un suport massiu al “no”
A les eleccions recents, els votants kurds s’han dividit essencialment entre dues opcions: els qui voten l’HDP i els qui voten l’AKP. Els segons, en general, són gent “d’ordre, conservadors, religiosos”, els defineix Soler. És obvi que els votants de l’HDP donaran un suport massiu al “no”. Però, i els kurds que voten el partit d’Erdogan? “Ara veuen no es poden girar cap a l’AKP, perquè senten que els està atacant en la seva identitat mateixa. Per aquesta gent, el nou aliat de l’AKP —l’MHP— és el dimoni. I previsiblement també votaran ‘no’”.I si guanya el “no”? “Serà un cop molt fort per a Erdogan”, valora Soler. El president “podrà adoptar llavors tres possibles reaccions: una, actuar tàcticament —en primera instància per evitar que se li trenqui el partit i la majoria parlamentària—; dues, reaccionar emocionalment —i aquí qui hi pot tenir més a perdre són gent del seu propi partit a qui Erdogan pugui identificar com a traïdors i culpables de la derrota—, i tres, menys probable, que faci un acte de contrició i reconegui que ell s’ha equivocat”.
La laïcitat a Turquia està en perill?
Ja fa anys que un dels temes recorrents quan es parla de Turquia són les tendències neoislamitzadores en aquella societat —de les quals Erdogan i l’AKP serien els màxims exponents polítics— per comparació amb allò que Atatürk havia imaginat per al seu país ara fa vora un segle: un estat-nació unificat, modern i laic.
Però “Turquia no és un país laic: és l’estat qui controla la religió”, recorda Soler. La Presidència d’Afers Religiosos (Diyanet, per l’acrònim turc) és l’ens oficial encarregat de supervisar —o de dirigir, segons com es miri— tot allò que té a veure amb l’islam, en una societat on més del 90% de la població es declara seguidora d’aquesta fe. Des que l’AKP va arribar al poder, Diyanet ha estat acusat d’haver-se extralimitat en les seves funcions originals i d’haver pres el rol de fomentar l’islam sunnita de l’escola hanafi, en un país on es calcula que almenys el 30% dels musulmans o bé no són hanafis, o bé directament no són sunnites.
“La república turca es va fundar com una república laica”, diu Öztürk, “però encara avui no podem afirmar que Turquia sigui una societat majoritàriament laica”. “El que sí que hi ha”, matisa Soler, “és una certa ideologia laïcista en sectors de les estructures de l’Estat, que ara però són molt menys influents. I, alhora, tampoc no es pot dir que Turquia sigui un país islamista: difícilment trobaràs gent que hagi tingut una aproximació laica a la seva vida —excepte les minories sexuals, per exemple— que et digui coses com que s’ha vist obligada a dur vel, o a dur els fills a una escola religiosa... Sí que és cert que hi ha hagut pressions d’aquest estil a l’administració, però en aquest cas estan molt relacionades amb mèrits i demèrits, amb interessos i necessitats d’ascendir o no. I alhora, els que tenen una visió de la vida més religiosa sí que han vist que el seu prestigi social ha augmentat: ara ja no són els pàries incultes d’abans”.
Atès que Soler esmenta la qüestió de les minories sexuals, val la pena recuperar les paraules que Bawer Çakir, periodista i activista kurd LGTBI, pronunciava fa uns dies a Barcelona en el marc d’un debat sobre el referèndum: “El projecte de nova Constitució portarà més violència, més pobresa, més racisme, més corrupció i més discriminació. I un dels grups més fràgils davant d’aquesta situació són les persones LGTBI. Som conscients que nosaltres, les persones LGTBI, considerades pel poder com a immorals i enemigues de la família i la societat turques, serem les primeres víctimes de la violència que causarà aquest projecte”. Per Çakir, l’enfortiment del poder d’Erdogan amenaça de posar punt final a “les llibertats individuals, la militància política i la llibertat d’expressió” i és “enemic de les dones, dels treballadors, de les persones LGTBI, dels kurds, dels no musulmans i dels infants. Si votem ‘sí’, tindrem un país molt pitjor que no pas ara”.
“En aquest país hi ha moltes controvèrsies sobre la pràctica del principi de la laïcitat”, raona Öztürk, “i per això no m’atreveixo a afirmar que la laïcitat sigui suficientment forta per resistir la proposta d’Erdogan, però també crec que una part important de la societat compararà la situació dels països veïns amb la de Turquia, farà un raonament simple, i finalment rebutjarà l’esmena constitucional”.