Notícia

Els doms: els gitanos del Pròxim Orient

Homes doms reunits en una tenda.
Homes doms reunits en una tenda. Autor/a: Zero Discriminació
La diversitat interna del món gitano és amplíssima. Al Pròxim Orient, una de les seves branques principals són els doms, poble secularment oblidat, ignorat i marginat, que ara els conflictes que pateixen el Kurdistan i Síria posen sota el focus d'atenció. En aquest article us expliquem qui són, com viuen i quines són les vicissituds es veuen obligats a suportar.

Fa poques setmanes, pels volts del 8 d’abril —Dia del Poble Gitano, que commemora el primer congrés gitano internacional, celebrat a Londres el 8 d’abril de 1971—, es va saber que l’Ajuntament de Barcelona portaria a debat una moció per instar el Departament d’Ensenyament de la Generalitat a elaborar materials curriculars sobre la història i cultura del poble gitano a Catalunya. Es tracta d’una iniciativa que ens recorda com la seva contribució a la cultura i la història de Catalunya dels darrers 600 anys —moment en què s’estima que van arribar els primers gitanos a la península— ha estat habitualment silenciada o menystinguda.

La riquesa del poble gitano és vasta. Hi hem de distingir, almenys, tres grans grups, cadascun amb la seva llengua ancestral. Els doms en són un

De fet, el poble gitano comparteix gairebé sense excepció la càrrega de viure com a minoria estigmatitzada i ser objecte de prejudicis, un dels quals és pensar que es tracta d’una comunitat homogènia, d’una cultura d’una sola veu. El cert, però, és que la seva riquesa és vasta, fins a tal punt que difícilment podem parlar d’un sol poble sinó que, com a mínim, hem de distingir-ne tres grans grups o famílies culturals, cadascuna amb una llengua ancestral. Són els roms, o gitanos europeus, amb el romaní com a llengua mare; els loms, o gitanos armenis, que parlen lomavren —llengua ja quasi extinta—, i els doms, identificats sovint com a gitanos del Pròxim Orient, coneguts a la regió amb molts altres noms sovint despectius —náwar, mitrip, gážar, karači o qorbat—que malden per conservar el domari com a llengua pròpia, i als que dediquem aquest article.

Orígens: entre la llegenda i la història

“D’on vénen els doms?”. És una pregunta reiterada, en tractar-se d’un poble que ha viscut part de la seva història de forma nòmada o seminòmada. Per traçar-ne els orígens val la pena aturar-se un moment a la petita comunitat de Jerusalem que, segons explica Yaron Matras, professor de lingüística a la Universitat de Manchester, van arribar a aquella ciutat a l’inici del segle XX, quan encara eren una comunitat nòmada, i van establir-se en un campament de tendes just al nord de la porta de Damasc. A principis de la dècada de 1940, l’exèrcit britànic els va acusar de col·laborar amb la resistència palestina, i el seu campament va ser dissolt. A poc a poc van començar a establir-se dins les parets de la Ciutat Vella, al barri musulmà, on avui en dia resideixen un miler de doms que formen part de la societat àrab. Només els membres més vells continuen mantenint actiu el coneixement complet de la llengua domari. Un d’ells és el mukhtar, la figura o càrrec que nosaltres identifiquem com a “patriarca”.

Dues llegendes, recollides el 1999 pel mateix Matras a partir del relat del mukhtar de la comunitat dom de Jerusalem, miren de donar explicació a l’origen d’aquest poble. La primera ens parla de la tribu Banī Qēs, dividida en dos clans, i de la batalla desencadenada durant el període de conquestes islàmiques que va acabar amb la mort del patriarca d’un dels clans a mans del de l’altre. El fill orfe havia de dur a terme la venjança, matant l’assassí del seu pare i condemnant els del clan rival a l’ostracisme i a no poder-se servir de cap altre animal que el ruc. Els doms en serien els descendents: haurien viatjat des de l’Índia escampant-se pels països del Pròxim Orient.

La segona llegenda ens parla de com el rei de Pèrsia, Bahrām Gūr, va convidar artistes de l’Índia a establir-se al seu regne i els va donar terres, esperant que les conreessin. Però aquests el van ofendre i van continuar vivint com a ballarins i músics, així que els va castigar amb l’expulsió i la condemna al nomadisme.

Es tracta de dos relats que recullen com a element essencial la culpa ancestral —tema comú entre els grups d’origen nòmada com a explicació de la seva forma de vida i posició dins l’estratificació social— i l’origen geogràfic comú al subcontinent indi, que esdevé un element clau de la identitat ètnica dels doms.

Allò cert és que l’origen exacte dels doms —i de les altres grans famílies del poble gitano— és encara avui dia controvertit. Hi ha consens acadèmic en afirmar que totes tres famílies descendeixen de grups de migrants de l’Índia. Ara bé, no hi ha acord sobre la data de partida, ni tan sols sobre si es tracta de diverses onades migratòries en origen o bé d’una mateixa sortida, escindida posteriorment. Les aproximacions més agosarades parlen d’una primera onada a principis del segle VIII dC corresponent als doms, i una segona entre els anys 977 i 1030 per als roms.

L’origen exacte dels doms és encara avui dia controvertit. Hi ha consens a afirmar que provenen de l’Índia. Investigacions recents apunten a una onada migratòria pròpia, diferenciada dels roms

Tal com relata Ian Hancock —lingüista d’origen rom i catedràtic a la Universitat d’Austin— diversos historiadors defensaven fins fa pocs anys que romaní, lomavren i domari eren llengües que s’havien diferenciat després d’haver deixat el subcontinent indi. Es creia que els immigrants de diverses tribus s’haurien casat i entremesclat a Pèrsia en relaxar-se les barreres socials i de casta durant la diàspora, forjant allà la identitat del poble autoanomenat dom, i que un gran nombre s’havien traslladat a Europa a continuació: els seus descendents serien els gitanos rom d’avui dia. Ara bé: si això fos cert, s’esperaria que les paraules incorporades fossin compartides per totes tres llengües —una diàspora comuna hauria comportat influències lingüístiques calcades. Però la realitat és una altra: les paraules perses comunes són només el 16% entre romaní i domari, el 7% entre romaní i lomavren, i el 12% entre lomavren i domari, mentre que la majoria de paraules són compartides amb l’urdú —llengua localitzada al Pakistan i l’Índia. Això fa pensar als lingüistes en una influència del persa anterior a l’emigració.

El mateix Hancock cita investigacions més recents, com les seves pròpies, que suggereixen que les tres llengües són d’origen independent, i per tant provinents de diferents onades migratòries. Segons els seus estudis, domari i romaní sempre han estat dos idiomes separats —encara que siguin llengües indoàries relacionades—, i resulten completament inintel·ligibles entre si. No obstant això, hi ha similituds notables que semblen suggerir patrons històrics similars per a ambdós idiomes: origen al centre de l’Índia, migració cap al nord-oest i finalment sortida fora de l’Índia.

Els doms en l’actualitat

Els estudis sobre el poble dom i altres comunitats gitanes del Pròxim Orient recollits pel Dom Research Center —un dels pocs projectes existents que mantenen una publicació periòdica centrada en aquest poble— indiquen que actualment la població dom és d’aproximadament quatre milions de persones, i es distribueix des de l’Àsia Central fins al nord d’Àfrica. Hi ha consens en la presència de comunitats a Xipre, Iran, Iraq, Síria, Líban, Jordània, Palestina, Egipte i el Kurdistan del Nord (Turquia), i alguns estudis encara asseguren que també es poden trobar grups doms a Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs, Tunísia, Algèria i el Caucas, però calen investigacions més exhaustives per poder-ho afirmar amb rotunditat, ja que els doms són esmunyedissos a censos i reculls historiogràfics, en part perquè perviu un gran estigma que els fa preferir amagar la seva identitat ètnica. Això, a més, facilita la desaparició de la llengua domari per l’assimilació i la immersió sobretot en l’àrab, que ja ha esdevingut l’idioma més emprat per la majoria de comunitats doms, tant a casa com al mercat —segons les estimacions més recents d’Ethnolongue, resten només 280.000 parlants de dom, i la llengua es troba en fase moribunda.

La població dom és de quatre milions de persones, distribuïdes des de l'Àsia Central fins al nord d'Àfrica. S'estima que la seva llengua té 280.000 parlants

Per tots aquests motius, els doms s’assemblen més a una constel·lació de pobles germans que no pas a una nació cultural. La consciència com a col·lectivitat és escassa. Una de les poques comunitats que ha creat una associació per portar la veu del seu poble al món, la Domari Society of Gypsies del petit assentament a Jerusalem, dirigida per Amoun Sleem, està orientada a programes socials per a la infància i iniciatives incipients de preservació de la identitat cultural i lingüística, però la traducció política continua sent inexistent, cosa que limita la seva influència sobretot a l’interior de la comunitat. Malgrat tot, existeixen símptomes de canvi, explicats en part per la pressió que exerceixen sobre aquestes comunitats els grans desplaçaments de població provocats pels conflictes armats de la zona, que han tornat encara més cruentes les seves condicions de vida, i han fet que algunes comunitats, com la de Jordània, provin d’organitzar-se per reivindicar drets i identitat.

És pertinent fer una ullada a l’organització social dels doms, prenent com a referència un estudi d’Allen Williams per al Dom Research Center. Hi llegim que bona part de les comunitats doms han adoptat la forma tribal àrab, on cada família o grup de famílies —la majoria extenses, per l’alt índex de natalitat— té un líder anomenat mukhtar. Aquest és escollit en assemblea —no és, per tant, un càrrec transmès per llaços sanguinis— i el seu rol s’adapta als usos propis de cada comunitat. Sovint és l’encarregat de fer de mediadors amb els agents externs, es tracti de la policia o les autoritats locals, i en el si de la comunitat també té una una influència notable. Segons Williams, els caps familiars acostumen a reunir-se amb el mukhtar per preparar el cafè cada matí, moment de revisar i reforçar les normes de la comunitat. Són les mateixes figures d’autoritat que aconsellen els joves i que intervenen en la resolució de conflictes entre particulars.

Més enllà de l’origen històric i l’estructura social, la religió és un altre element clau en la definició de la identitat. La literatura sovint descriu els doms com a mancats de creences pròpies que han acceptat majoritàriament l’islam sunnita per tal de no ser marcats com a “altres” dins el món musulmà —encara que també es poden trobar comunitats de doms cristians, i fins i tot alguna de iazidita. No obstant això, Williams assenyala alguns trets religiosos que distingeixen molts doms de les comunitats majoritàries en què conviuen: un nom propi per a la divinitat (Quiyah), un concepte del pecat lligat a la interacció moral amb els altres membres de la comunitat més que no pas amb la divinitat, i una concepció temporal del judici pels crims comesos, per la manca de creença en una vida en el Més Enllà. Manifestacions, segons Williams, semblants a creences pròpies del judaisme.

Potser el tret més significatiu de la identitat ètnica dom és la seva negociació constant en la contradicció entre la conservació dels seus trets ancestrals i l’assimilació conscient per evitar la discriminació

Comptat i debatut, potser el tret més significatiu de la identitat ètnica dom és la seva negociació constant en la contradicció entre la conservació dels seus trets ancestrals, de la llengua i els costums propis, i l’assimilació conscient per evitar la discriminació i poder accedir als beneficis socials de la identitat majoritària —sovint l’àrab, o en alguns casos la turca o la kurda. La recerca de referents positius que mantinguin els orígens i alhora influeixin en la cultura més àmplia és potser una estratègia per a la supervivència. En són exemples Abdo Musa, músic d’origen dom que ha estat clau en el desenvolupament de la música tradicional de Jordània i que no ha renunciat a la cultura pròpia dom; o més recentment Abdalrahman Al Masatfeh, estrella jordana del karate, que subratlla la seva pertinença a la comunitat.

Minoritzats entre els minoritzats: els doms al Kurdistan

La ciutat emmurallada d’Amed (Diyarbakir, en turc) ha estat llar de múltiples pobles al llarg de la història, i encara avui ho és. La capital del Kurdistan del Nord —amb una àrea metropolitana de més d’un milió d'habitants—, juntament amb altres ciutats kurdes grans i mitjanes, com Batman, Mardin, Urfa o Bitlis, és on es concentra el nombre més gran de població dom dins de les fronteres de Turquia. Es calcula que són mig milió a tot el país. Hi són d’ençà que les primeres onades de doms hi van arribar fa prop de 1.000 anys.

La comunitat dom del Kurdistan del Nord la coneix de primera mà Elmas Arus, presidenta de l’associació Zero Discriminació, o Sıfır Ayrımcılık, que ara col·labora amb el CIEMEN sobre el terreny, impulsant un projecte a favor dels drets dels doms desplaçats i refugiats. Arus —informa la tècnica del CIEMEN Günes Öztürk des d’Amed— explica com l’entitat que presideix es va fundar el 2009 —amb la igualtat de gènere com un dels pilars fonamentals—per treballar a favor dels doms, loms, roms i abdals —un altre grup del qual s’ha especulat que també tingui connexions històriques amb el gitanos— i que des del 2011 s’ha impulsat també una Xarxa de Diàleg pels Gitanos, formada per diverses associacions disperses pel territori que treballen per garantir els drets d’aquests grups.

Les poques organitzacions doms “tenen tendència a autodefinir-se com a roms per poder captar prestacions socials i subvencions, malgrat que això perpetuï la situació de menyspreu a les seves particularitats”

A parer d’Arus, un dels majors reptes polítics a què s’han d’enfrontar és el de visibilitzar les diferències i particularitats dels diferents pobles considerats com a “gitanos” que viuen a Turquia, i que l’Estat tracta a partir d’una etiqueta única, com si fossin un grup homogeni. Fins i tot les poques organitzacions existents formades per doms “tenen tendència a autodefinir-se com a roms per poder captar prestacions socials i subvencions, malgrat que això perpetuï la situació de menyspreu a les seves particularitats”, diu la presidenta de Zero Discriminació.

Pel que fa a la llengua, Arus creu que la situació del domari és crítica per la influència del kurd, com passa amb el romaní i el turc entre la població rom concentrada a l'oest de l’Estat: “Actualment, els dialectes del domari són una gran barreja plena de paraules kurdes, i és probable que aquest procés s’acceleri els deu anys vinents, fins a arribar a la seva pràctica desaparició”. També la religió està fortament marcada per la influència de les pràctiques més presents a cada zona: la majoria dels doms s’identifiquen amb l’islam sunnita, però també trobem doms i abdals de fe alevi al centre d’Anatòlia, en zones on aquesta branca islàmica és majoritària.

Les diferències culturals entre comunitats doms estan condicionades també per la zona d’origen de cadascuna d’elles abans d’abandonar el nomadisme. Arus recorda que, durant l’època otomana, les actuals fronteres entre estats no existien. Després de la Primera Guerra Mundial, molts doms van desplaçar-se cap a l’actual Turquia des de Síria i l’Iraq, de forma que presenten una major influència de la cultura àrab. No obstant això, l’influx més marcat és clarament el dels kurds. De manera que són un poble minoritzat i invisibilitzat dins d’un altre poble minoritzat, que pateix una doble trava per accedir a la ciutadania plena i greus vulneracions de drets, tant civils —llibertat d’expressió, dret a la propietat i accés a la justícia—, polítics —vot i representació—, socials —educació, habitatge i salut— i culturals —lingüístics, religiosos i de preservació de les seves formes de vida tradicionals.

Dones i criatures doms a Amed. / Imatge: Zero Discriminació

Per entendre aquesta situació és pertinent conèixer la relació històrica entre doms i kurds, detallada per Selin Önen en la seva tesi doctoral a la Middle East Technical University d’Ankara. Mentre que els roms, explica Önen, van abandonar el nomadisme en trobar oportunitats gràcies a la mecanització del camp, els doms es van veure forçats a esdevenir sedentaris en una època més tardana, per culpa de les migracions forçades durant l’inici de la dècada de 1990, coincidint amb els moments més durs de repressió estatal turca contra el moviment kurd i l’ascens del PKK. El lligam amb la societat kurda es donava també en termes de subsistència econòmica: durant el període nòmada, la comunitat dom mantenia bones relacions amb els kurds, sobretot al camp, on els oferien feines de temporers —a la sega del blat— o tocant com a músics convidats als casaments —tradició molt arrelada entre les classes populars del Kurdistan—, i gaudien dels excedents de les collites que els lliuraven els caps tribals kurds.

Segons Önen, després del procés de migració i assentament forçat, els doms van començar a ser estigmatitzats, distingits per l’accent i la roba de les dones, i van ser acusats de falta de creença religiosa. Van entrar aleshores en un procés d’ocultació completa dels trets identitaris propis, van amagar l’ús del domari per no ser reconeguts, i els ancians van deixar de transmetre’l als infants, per por a l’exclusió. La principal causa va ser la competència amb la resta de desplaçats interns i la concentració en centres urbans, de tal manera que la comunitat dom ha anat veient empitjorada la seva realitat material, s’ha trencat l’equilibri anterior, i això els ha conduït a una major pobresa i a patir un tancament ètnic en l’accés als drets de ciutadania.

Més enllà de la discriminació explícita, que arriba fins al dia d’avui amb casos de detencions arbitràries per part de la policia turca sota acusacions de mendicitat, robatoris i tràfic de drogues, un dels elements que els exclou de drets i serveis bàsics és la manca de registre de naixement. Mentre que molts homes van obtenir documents d’identitat en realitzar el servei militar obligatori, la manca de documentació oficial és una trava important per a les dones i la mainada. Els infants no són registrats: així poden continuar practicant matrimonis infantils concertats a partir dels deu anys, ja que el dot és un element essencial en la reproducció de l’estructura social tradicional dels doms. De manera que sovint els registres són falsejats, cosa que genera grans bosses de població oculta i ciutadans de segona. Segons Önen, fins i tot la targeta verda concedida a la població pobra per a l’accés a la sanitat —que dóna als pacients l’oportunitat de veure un metge en un hospital públic i obtenir un diagnòstic— ha estat negada als doms per part de les autoritats estatals pel fet de no estar censats.

Pobresa i privacions es tradueixen en absentisme escolar, amb una clara marca de gènere en una societat patriarcal: la majoria de la comunitat, i sobretot les dones, es manté en l’analfabetisme

Per la seva banda, la majoria d’homes a les grans ciutats kurdes són exclosos del mercat laboral per motius ètnics, i tenen problemes per accedir fins i tot als treballs de més baixa qualificació i remuneració, atès que aquests són reservats als grups formats per antigues capes de desplaçats kurds del camp a la ciutat com a conseqüència del conflicte armat, que gaudeixen d’una millor connexió a les xarxes de suport mutu. Moltes famílies doms han de subsistir gràcies a la mendicitat de les dones, al treball infantil i a les escasses feines de temporada. Pobresa i privacions que es tradueixen també en absentisme escolar, amb una clara marca de gènere en una societat patriarcal: la majoria de la comunitat, i sobretot les dones, es manté en l’analfabetisme fins al dia d’avui.

La comunitat ha estat també exclosa de la política pels partits majoritaris, a causa de la seva identitat. A les urbs sovint no compta amb muhktars propis, els caps tribals escollits per consens en processos tradicionals. Tampoc no participen en els consells de barri, ni se’ls hi espera. Ni tan sols les associacions civils, algunes de les quals creades a mitjans dels 2000, han tirat endavant com a agent que els representi, a causa principalment de disputes internes i falta de legitimitat davant la mateixa població dom. Malgrat que el procés que Turquia ha endegat per accedir a la UE ha comportat certa preocupació per part del govern, almenys formal, pels roms i un augment dels estudis centrats en les seves condicions de vida, aquest fenomen rarament han arribat als doms, que — tal com remarca Arus— es troben massa lluny del centre de poder de l’Estat turc.

Molts doms van instal·lar-se en cases de zones deteriorades després de la migració forçada de la dècada de 1990, cosa que s’ha traduït a partir de la primera dècada del segle XXI en un nou element de pressió sobre la comunitat, atès que aquests habitatges han estat objecte de demolició a causa de plans de reconstrucció urbana. Aquesta situació, ja de per si complicada, ha estat agreujada per les noves onades de refugiats provocades pels conflictes militars dels últims anys, molt especialment per la guerra de Síria.

Refugiats doms sirians a Turquia

Els edificis ruïnosos o els de renda baixa afectats pels plans de transformació urbana han estat precisament un dels refugis precaris on les famílies sirianes que fugien del conflicte s’han establert en arribar al Kurdistan del Nord. La pressió demogràfica ha multiplicat la població sense recursos a ciutats com Amed. Els carrers s’han omplert de captaires, i hi ha buits urbans i campaments a l’extraradi on s’amunteguen persones que no saben del cert on són ni què han de fer. Homes i dones que viuen literalment entre fang i deixalles.

Després de l’esclat del conflicte, més de quatre milions de sirians han buscat refugi als països veïns. A Turquia s’estima que la xifra ha assolit els dos milions, i hi ha prop de vuit milions de sirians que han estat desplaçats internament. Molts dels que arriben al Kurdistan del Nord són doms de Síria —amb estimacions que parlen de 40.000 persones—, alguns dels quals originaris de la mateixa Turquia que es van traslladar a Síria fa anys a causa del conflicte entre l’Estat turc i el PKK: refugiats d’anada i tornada. Ara, altre cop a causa de la guerra, han hagut de tornar a fugir de les ruïnes de ciutats com Alep.

La majoria han passat per camps de refugiats governamentals, que abandonen perquè s’hi senten engabiats, tal com relata un informe elaborat sobre el terreny per la investigadora de la Universitat de Cambridge Yeşim Yaprak Yıldız per encàrrec del European Roma Rights Centre (ERRC). Als camps, explica el report, se’ls obliga a viure exposats a una estratificació i discriminació més cruentes que les de l’exterior, a causa de la marginació que pateixen per part de la majoria àrab sunnita. A això s’hi sumen els controls estrictes d’entrada i sortida, particularment desagradables per als doms pel seu estil de vida seminòmada a Síria abans del conflicte.

Dins dels camps de refugiats, se’ls obliga a viure exposats a una estratificació i discriminació més cruentes que les de l’exterior; fora, hi ha incursions de la policia per destruir els campaments informals

Fora dels camps, s’enfronten també a la discriminació i a la persecució, hi ha incursions regulars de la policia per destruir els campaments informals i cada cop hi ha més casos de refugiats enviats d’una ciutat a l’altra, constantment en moviment a la recerca de llocs segurs, que proven alhora de mantenir-se amagats i d’evitar qualsevol contacte amb les autoritats. Així que mentre els refugiats que romanen en els camps oficials poden tenir cert accés a l’alimentació, la sanitat bàsica i l’educació, els que són fora —segons Yaprak Yıldız, un 85%— i no compten amb familiars ni llaços amb la comunitat dom autòctona han de lluitar per sobreviure sense cap mena d’ajuda. Elmas Arus explica que aquesta situació ha generat també conflictes entre gitanos autòctons i refugiats, en un fenomen que ella anomena “una baralla pel repartiment de la pobresa”. Part dels doms kurds es dediquen a captar pels carrers, mentre que molts roms a l’oest de Turquia netegen els parabrises dels cotxes que s’aturen als semàfors. Ara, tots tenen nous competidors, i rivalitzen per un grapat de monedes.

En definitiva, el creixent nombre de refugiats sirians ha transformat l’estructura social i econòmica de les ciutats d’acollida a Turquia, ha alimentat les tensions locals i s’han precipitat protestes i atacs contra ells —Yaprak relata assalta a comerços i agressions físiques. Les autoritats governamentals han respost endurint el control i la repressió, traslladant i confinant als camps del sud-est —convertits en presons— aquells refugiats acusats d’alterar l’ordre públic per delictes tals com dormir i pidolar als carrers. Actituds que afecten de manera desmesurada grups com els doms, però també els abdals o els iazidites, estigmatitzats des dels mitjans i identificats com a captaires i lladres. Són persones que majoritàriament no tenen documents d’identitat ni, per aquest motiu, accés a serveis bàsics com l'atenció sanitària. S’enfronten a una triple discriminació: perquè viuen entre el poble kurd, perquè tenen una identitat ètnica pròpia minoritzada, i perquè són refugiats. Ocupen l’estrat més baix, i no tenen cap lloc on tornar.