Dossier
Catifes, melodies i reflexió
Viure a Istanbul quan rebutges la cultura per a salvar la religió
Allah diyelim dâim
Mevlâ görelim neyler
Yolda duralım kâim
Mevlâ görelim neyler
Diguem Déu,
a veure què,
parem al camí,
a veure què.
Yunus Emre
Mevlâ görelim neyler
Yolda duralım kâim
Mevlâ görelim neyler
Diguem Déu,
a veure què,
parem al camí,
a veure què.
Yunus Emre
Üskudar està a vuit minuts amb ferri des de Beşiktaş, el barri dels estudiants i dels bars a cada cantonada. Ja és part de la riba asiàtica de la ciutat. És un barri conservador i residencial. A cada carrer pots trobar minarets que sobresurten per sobre les teulades, com els de la Çamlıca, que els veus per tota la ciutat. La Çamlıca és l’única mesquita d’Istanbul que té sis minarets; hi poden resar 63.000 persones a la vegada i va ser construïda per Erdoğan el 2019 com a mostra de poder.
La Hatice m’espera davant de l’estació del tren Marmaray, que travessa la ciutat, creuant l’estret del Bòsfor per un túnel subterrani. Passegem per un mercat de dones turques que venen manualitats, comprem un kese —una esponja aspra per rascar la pell morta— i caminem fins al hamam.
Literalment la paraula hamam significa “expulsar calor”. Istanbul és conegut pels seus hamams, els banys turcs. Durant el segle XVII a la ciutat se’n podien trobar més de 150. Per culpa de les restriccions encara no estan oberts al públic, però feta la llei, feta la trampa: en trobem un que ens dóna la benvinguda. Dues dones amb una bata d’estar per casa ens hi fan entrar. Els llums estan tancats, només s’hi veu amb la claror que entra per les finestres. Al centre hi ha una sala amb butaques, envoltada per cabines petites amb una llitera per a desvestir-te abans d’entrar al recinte termal.
Sota el hijab la Hatice s’hi lliga un mocador en forma de diadema “sense cap simbolisme, perquè doni forma”. Porta el hijab amb la forma şal, perquè poques noies l’hi porten i ho troba fashion. De conjunt, va vestida amb un vestit fins als genolls, vermell. A sota, hi duu un jersei negre de coll alt. S’acaba de cobrir les cames amb uns texans. Als peus, unes bambes blanques amb brillants. Diu que no pot ni anar al mercat de davant de casa sense fer-se la ratlla als ulls i que només de tant en tant li agrada pintar-se els llavis.
Ens posem el biquini i entrem als banys, on la majoria de dones van nues, sense cap pèl. Tenen la pell fina i lluent dels tractaments corporals que ofereixen els hamams. La Hatice pregunta:
- Veig que hi ha noies feministes a Europa que es deixen les aixelles peludes. És una reivindicació feminista o és cultural?
- Crec que moltes s’ho agafen com una reivindicació, perquè la pressió estètica hi és a tots els països, però sí que penso que la cultura de la depilació està més estesa aquí. Ahir vaig anar a l’esteticista i la treballadora es va sorprendre molt quan li vaig dir que no volia que em depilés el pubis de forma integral.
- Què en diuen els nois?
- No ho sé, suposo que hi estan acostumats, no sóc l’única noia catalana que deuen trobar sense anar depilada completament. Els nois d’aquí també es depilen tant com les noies?
- Depèn de la parella; normalment les parelles en parlen i ho decideixen entre els dos.
- Parlant de feministes, tu te’n consideres?
- No, perquè no estic d’acord que un isme m’etiqueti. No sóc feminista, ni comunista, ni capitalista. Busco un equilibri i intento agafar el bo de cada ideologia per a crear-me’n la meva, crec que cap ideologia no em pot definir. Potser estic a prop de l’humanitarisme. Accepto tots els humans, intento donar-los suport i entendre’ls. El racisme, per exemple, em treu de polleguera. Però òbviament dono suport a la igualtat entre les dones i els homes, la igualtat de drets o de situació, però no la igualtat en tot perquè hem d’acceptar que en algunes coses som diferents. Per exemple, físicament som diferents. Un exemple és que les dones tenim el període i això fa que estiguem més sensibles mentre que ells són més estables perquè no el tenen mai. Crec que el govern hauria de fer una discriminació positiva. Per exemple, si un dia no ens trobem bé per culpa del període hauríem de poder no anar a treballar. Quan aquest tipus de drets ens siguin donats els nostres drets seran iguals.
- Crec que moltes s’ho agafen com una reivindicació, perquè la pressió estètica hi és a tots els països, però sí que penso que la cultura de la depilació està més estesa aquí. Ahir vaig anar a l’esteticista i la treballadora es va sorprendre molt quan li vaig dir que no volia que em depilés el pubis de forma integral.
- Què en diuen els nois?
- No ho sé, suposo que hi estan acostumats, no sóc l’única noia catalana que deuen trobar sense anar depilada completament. Els nois d’aquí també es depilen tant com les noies?
- Depèn de la parella; normalment les parelles en parlen i ho decideixen entre els dos.
- Parlant de feministes, tu te’n consideres?
- No, perquè no estic d’acord que un isme m’etiqueti. No sóc feminista, ni comunista, ni capitalista. Busco un equilibri i intento agafar el bo de cada ideologia per a crear-me’n la meva, crec que cap ideologia no em pot definir. Potser estic a prop de l’humanitarisme. Accepto tots els humans, intento donar-los suport i entendre’ls. El racisme, per exemple, em treu de polleguera. Però òbviament dono suport a la igualtat entre les dones i els homes, la igualtat de drets o de situació, però no la igualtat en tot perquè hem d’acceptar que en algunes coses som diferents. Per exemple, físicament som diferents. Un exemple és que les dones tenim el període i això fa que estiguem més sensibles mentre que ells són més estables perquè no el tenen mai. Crec que el govern hauria de fer una discriminació positiva. Per exemple, si un dia no ens trobem bé per culpa del període hauríem de poder no anar a treballar. Quan aquest tipus de drets ens siguin donats els nostres drets seran iguals.
Assegudes al marbre calent esperem que els porus de la pell s’obrin. Per a intensificar-ho passem a la sauna. El següent pas és passar-nos el kese per tot el cos, que ens arrancarà la pell morta.
La parella de la Hatice és un noi de Catalunya que va conèixer en un campament de música sufí a prop d’Istanbul fa més d’un any. Si ell es vol casar amb ella s’haurà de convertir a l’Islam.
- De vegades la religió posa unes pautes que hem de seguir. Estar amb un noi que no es musulmà, com el Pol, et causa contradiccions internes?
- Puc explicar-ho. Al·là ens ha creat com a humans, no ens ha creat com a àngels o dimonis. Com que ens ha creat com a humans, podem prendre bones decisions o dolentes. Ningú no és perfecte i tot i tenir algunes normes podem fer faltes i Al·là és compassiu i perdona, i sap que és normal que cometem errors. Tenim un ego i per això podem caure en errades. Per tant, tinc contradiccions en la meva vida. Al Pol li he explicat també aquestes contradiccions. Si deixem de banda la meva relació amb el Pol, per exemple, fer safareig és un mal comportament a la meva religió. Diuen que xafardejar és com menjar-te el cos mort de la persona, i això és molt fastigós, o sigui que criticar també ho és, de fastigós. Quan ho faig, demano perdó a Al·là, i sé que Ell em perdonarà, perquè és compassiu i empàtic.
- Puc explicar-ho. Al·là ens ha creat com a humans, no ens ha creat com a àngels o dimonis. Com que ens ha creat com a humans, podem prendre bones decisions o dolentes. Ningú no és perfecte i tot i tenir algunes normes podem fer faltes i Al·là és compassiu i perdona, i sap que és normal que cometem errors. Tenim un ego i per això podem caure en errades. Per tant, tinc contradiccions en la meva vida. Al Pol li he explicat també aquestes contradiccions. Si deixem de banda la meva relació amb el Pol, per exemple, fer safareig és un mal comportament a la meva religió. Diuen que xafardejar és com menjar-te el cos mort de la persona, i això és molt fastigós, o sigui que criticar també ho és, de fastigós. Quan ho faig, demano perdó a Al·là, i sé que Ell em perdonarà, perquè és compassiu i empàtic.
A la sortida del hamam ens atrapa la pluja, que ens deixa xopes. Ens protegim al lloc que tenim més a prop, un petit restaurant de balık ekmek (un entrepà de peix i amanida que es cuina sobretot als barris del costat del Bòsfor). Plou tant, que dels costats de les llums de bou que hi ha al sostre del restaurant en raja aigua.
La Hatice ha nascut i ha viscut gairebé tota la vida a Istanbul. La seva família, musulmana sunnita, ve de la costa egea. Diu que no sap on viurà d’aquí uns anys, però que si no és a Istanbul trobarà sempre a faltar la ciutat. Fa uns sis anys va anar a Rennes, a França, a fer un Erasmus durant tot l’any. Als vespres, abans d’anar a dormir, s’imaginava els carrers de la seva ciutat natal: això la feia sentir com a casa. Encara que faci 30 anys que visqui a Istanbul no s’hi avorreix, ni creu que ho faci mai.
De l’entrepà passem a la cadena de dolços turca Hafiz Mustafa on bevem un çay, el te turc, i mengem un pastís trileçe amb festucs. Li explico la trobada amb la Sena i diu que entén que pugui tenir aquest rebuig cap al mocador, a les dones que el porten i a la religió, perquè per la Sena ha estat una imposició. Pensa que el fet que vingui de l’est de Turquia també influeix, que són zones més conservadores que Istanbul i que practicar la religió s’entén més com una imposició que com una llibertat. A casa de la Hatice són ella i la seva mare les que són diferents, les que porten el vel. Cap de les seves dues àvies el porten, ni les tietes. És més, una de les iaies es considera seguidora del laïcisme i dels valors d’Atatürk. La seva mare segueix la religió islàmica, però la complementa amb el ioga i la meditació. És d’ella de qui n’ha après.
- I els teus germans?
- El meu germà gran no era creient fins que un dia va canviar d’opinió. Ara viu i treballa a Alemanya i està casat.
- Amb una noia musulmana?
- És una alemanya conversa. A l’institut li van proposar de fer un treball sobre les parts negatives de la religió islàmica. Després de fer el treball va decidir convertir-se. També tinc un germà petit. T’ensenyo una foto dels tres.
- El meu germà gran no era creient fins que un dia va canviar d’opinió. Ara viu i treballa a Alemanya i està casat.
- Amb una noia musulmana?
- És una alemanya conversa. A l’institut li van proposar de fer un treball sobre les parts negatives de la religió islàmica. Després de fer el treball va decidir convertir-se. També tinc un germà petit. T’ensenyo una foto dels tres.
El seu germà petit porta els cabells llargs i rinxolats, una arracada i les ungles pintades de color negre.
Quan estava a l’institut, i després de pensar-s’ho molt, la Hatice va decidir començar a posar-se el mocador; s’estava buscant a si mateixa i després de llegir l’Alcorà va decidir de provar-ho. S’hi va sentir còmoda i va considerar-ho una part més de la seva personalitat, una manera de mostrar la seva fe. Diu que és quan analitza l’Alcorà i escolta alguns dels mestres sufís que se sent còmoda, que ho veu tot lògic, com un puzle que encaixa. A Turquia, portar el vel en públic es va prohibir a les institucions d’ensenyament i en l’exercici de la funció pública amb el cop d’estat militar del 1980 encapçalat per Kenan Evren. No va ser fins al 2010 que es va tornar a permetre a les universitats; el 2013, a les treballadores de les institucions, i el 2014, als instituts.
La Hatice porta el hijab en forma de şal. / Imatge: Anna Montraveta Riu
- És possible considerar-se musulmana i feminista?
- A Turquia no hi ha gaires feministes islàmiques. Pel que conec n’hi ha moltes a Anglaterra. Sé que durant l’època otomana sí que n’hi va haver; tenien una revista en la qual defensaven els drets de les dones durant l’imperi.
- Però moltes de les interpretacions de l’Alcorà no afavoreixen els drets de les dones.
- Malauradament, hi ha grans mestres musulmans i alguns estudiosos, majoritàriament homes, que fan interpretacions errònies de l’Alcorà. Per exemple, sobre la primera dona, Eva. A l’Alcorà està escrit que el dimoni temptava Adam a fer coses dolentes quan va arribar al món. Alguns estudiosos diuen que era Eva qui intentava confondre Adam i fer-lo anar a llocs prohibits. Estem llegint el mateix Alcorà, però l’estan interpretant de manera diferent. És molt clar que és el dimoni qui intenta confondre Adam, si el llegeixes. Aquestes interpretacions porten a la demonització de les dones: són dolentes i te n’has de mantenir lluny, perquè poden jugar amb tu i confondre’t i per culpa seva pots acabar fent accions dolentes. Però és l’Alcorà, vull dir, és el dimoni qui fa confondre.
- I per què hi ha aquesta demonització de les dones?
- Penso que els homes són gelosos. Tenen una ment gelosa. No volen estar sota el lideratge de les dones. No volen acceptar que som iguals i que hem de tenir els mateixos drets. Potser és l’ego. Els egos són dolents, saps? Per exemple, alguns homes pensen: “Okay, no vull estar sota el lideratge d’una dona, perquè son molt emotives, blabla”. Come on! Vull dir, durant el temps del profeta Mahoma, Ayşe, una de les seves esposes, va ser comandant. Després de la mort del profeta, quan hi va haver un conflicte entre les diferents parts, ella va ser la líder d’aquesta guerra. Ara és impossible. Penso que en el passat, quan l’Alcorà va venir en aquest món tothom era igual i tothom podia llegir l’original i ningú no pensava en els drets dels homes i les dones, perquè vivien igual. Si no entens l’àrab és impossible poder analitzar l’Alcorà original i costa trobar bones traduccions, per això estic aprenent la llengua.
- A Turquia no hi ha gaires feministes islàmiques. Pel que conec n’hi ha moltes a Anglaterra. Sé que durant l’època otomana sí que n’hi va haver; tenien una revista en la qual defensaven els drets de les dones durant l’imperi.
- Però moltes de les interpretacions de l’Alcorà no afavoreixen els drets de les dones.
- Malauradament, hi ha grans mestres musulmans i alguns estudiosos, majoritàriament homes, que fan interpretacions errònies de l’Alcorà. Per exemple, sobre la primera dona, Eva. A l’Alcorà està escrit que el dimoni temptava Adam a fer coses dolentes quan va arribar al món. Alguns estudiosos diuen que era Eva qui intentava confondre Adam i fer-lo anar a llocs prohibits. Estem llegint el mateix Alcorà, però l’estan interpretant de manera diferent. És molt clar que és el dimoni qui intenta confondre Adam, si el llegeixes. Aquestes interpretacions porten a la demonització de les dones: són dolentes i te n’has de mantenir lluny, perquè poden jugar amb tu i confondre’t i per culpa seva pots acabar fent accions dolentes. Però és l’Alcorà, vull dir, és el dimoni qui fa confondre.
- I per què hi ha aquesta demonització de les dones?
- Penso que els homes són gelosos. Tenen una ment gelosa. No volen estar sota el lideratge de les dones. No volen acceptar que som iguals i que hem de tenir els mateixos drets. Potser és l’ego. Els egos són dolents, saps? Per exemple, alguns homes pensen: “Okay, no vull estar sota el lideratge d’una dona, perquè son molt emotives, blabla”. Come on! Vull dir, durant el temps del profeta Mahoma, Ayşe, una de les seves esposes, va ser comandant. Després de la mort del profeta, quan hi va haver un conflicte entre les diferents parts, ella va ser la líder d’aquesta guerra. Ara és impossible. Penso que en el passat, quan l’Alcorà va venir en aquest món tothom era igual i tothom podia llegir l’original i ningú no pensava en els drets dels homes i les dones, perquè vivien igual. Si no entens l’àrab és impossible poder analitzar l’Alcorà original i costa trobar bones traduccions, per això estic aprenent la llengua.
S’esforça per ser una bona musulmana, intenta resar cinc cops al dia, atès que és la seva manera de donar gràcies per la vida que té. Encara es busca a si mateixa i s’intenta conèixer; de vegades el cor i el cap li diuen coses diferents i li causen contradiccions internes que ningú no li sap respondre, ni els creients ni els imams ni, de moment, l’Alcorà. Fins ara el que ha descobert és que ajudar els altres la fa sentir molt satisfeta.
Quan es va fer gran, va redescobrir l’islam quan el va analitzar separant-lo de la cultura. El gran problema és que barregem fe i cultura, pensa. Va ser llavors quan es va començar a sentir còmoda practicant la religió. La cultura és que els homes i les dones resin separats a les mesquites de Turquia, a diferencia de la Meca, on la major part del temps resen junts, diu. La cultura és que siguin les dones les que hagin de cuinar, estar pels fills o netejar.
- I l’obsessió amb la pèrdua de la virginitat?
- Això també és cultural. Perquè el profeta Mahoma va casar-se amb una dona divorciada i no li va importar ni va pensar en res relacionat amb això. No ho sé, potser està relacionat un altre cop amb la gelosia. Potser els homes tenen por de ser comparats amb altres homes.
- I la xaria, la llei islàmica? Perquè, pel que tinc entès, defensa la poligàmia.
- Això és un tema molt controvertit a l’Islam. Tothom intenta parlar d’això per incrementar la islamofòbia i ensenyar que l’islam és dolent. A l’Alcorà es parla de la poligàmia, però hem de llegir les altres parts també, tot el text. Al·là diu que una sola dona és el millor, perquè si en tens més d’una no podràs ser just amb totes, però que et pots casar amb quatre. Però quin és el context? Hem d’entendre el temps en què l’Alcorà arriba i en quina comunitat. Abans de la seva arribada els homes es casaven amb moltes dones, no hi havia límits. Va ser l’islam qui va posar límits. També això es pot contextualitzar en l’època de guerra. Quan hi ha guerra, els homes moren perquè majoritàriament són els que lluiten al front. Després de la guerra hi ha un munt de dones que volen crear una família i volen protecció. En aquests casos es casen amb homes que ja estan casats. No és com un: “D’acord, sóc un home musulmà i tinc el dret de casar-me amb quatre dones, a veure quina serà la següent”. No és això el que diu l’Alcorà. Els temps de guerra són especials, però a l’època moderna no és lògica la poligàmia, ni justa. Al·là està donant permís però també està dient que una dona és el millor, que és impossible ser just amb més d’una. També vull dir que a la societat la infidelitat està acceptada quan els homes diuen que no poden controlar-se, però es critica l’islam pel que estem parlant. Utilitzen aquest tema controvertit per a dir que l’islam és horrible.
El Salih, un amic del mateix grup de músics sufís que es troben cada setmana per a tocar, ens ve a veure i ens proposa de visitar les mesquites del voltant i anar a tocar a un çay bachaesi, literalment un “jardí de té”, un espai amb sofàs recoberts de sanefes turques i taules baixetes de fusta. La Hatice, a més de Relacions Internacionals i Sociologia, estudia cant al conservatori. A casa seva sempre han estat molt d’escoltar música: al cotxe posaven des de Metallica fins al mític cantant turc Barış Manço, passant per música tradicional sufí. Sempre li ha encantat el so del violoncel i quan era més petita va proposar als seus pares apuntar-se a classes. Ells li van dir que era massa difícil, que havia de triar entre el conservatori o la universitat, que no tindria temps per tot. Així que quan va ser més gran va decidir començar a tocar el rabab, una violoncel petit orgànic fet amb una closca de coco.
El rabab de la Hatice. / Imatge: Anna Montraveta RiuEls diumenges es reuneixen un grup de músics per afer semahs. Amb el confinament s’han vist obligats a quedar a casa d’un del grup, però abans es trobaven en un tekke, els espais on es permet fer aquest tipus de cerimònies místiques. Hi ha diversos tipus de semahs: en el seu cas, consisteix a repetir en bucle una melodia, acompanyada per la dansa dels dervixos que ballen girant sobre ells mateixos. La repetició és tan intensa que si l’escoltes o si hi participes entres en un estat de trànsit que t’hipnotitza. El govern turc no defensa cap altre tipus de pràctica religiosa musulmana que no sigui la pregària sunnita dins de les mesquites, encapçalada per un imam. Al llarg de la història, ja en l’època de l’Imperi otomà, les altres branques religioses de l’islam han estat obviades, legalment no existien i estaven sotmeses a un silenci social. El dede de Beşiktaş, màxim representant d’una d’aquestes branques, de la comunitat alevi, diu que a les escoles encara ara no es parla de l’existència dels alevis malgrat que representen, afirma, entre un 20 i un 40 per cent de la societat turca.
Quan parlem de política, la Hatice diu que li fa ràbia que la gent es pensi que pel fet de ser una hijabi girl ja ha de defensar Erdoğan, quan ella no es posiciona a favor de cap partit polític. Tot i així, critica la visió general demonitzada que Europa i els seguidors del partit opositor tenen del president turc. Pensa que les diferències ideològiques porten a la divisió de la societat, però que de vegades les dones tenen la capacitat de ser solidàries quan es tracta de punts en comú, com davant dels casos de feminicidis o de les desigualtats salarials a la feina. El Conveni d’Istanbul no és la solució, creu, perquè s’emmiralla en Europa i no contempla les característiques pròpies del país. Després dels anys que fa que s’aplica, no considera que se’n vegin els resultats. M’acompanya al port d’Üskudar, on agafo el ferri de tornada a Beşiktaş, i abans de d’acomiadar-nos, em diu que espera de tot cor que el govern faci un conveni adaptat al país que pugui acabar amb la violència contra les dones.