Dossier
Els sons d’Anatòlia: una radiografia de la música dels seus pobles
La identitat dels pobles minoritzats de Turquia s’expressa en la seva música, amb un so ric en instruments i diferents tempos · La pressió que les autoritats han exercit sobre aquests pobles n’ha afectat la producció i popularitat
Durant la història de Turquia, marcada per unes fortes polítiques nacionalistes, s’han ignorat o censurat les particularitats de les minories ètniques i religioses. L’homogeneïtzació de la identitat del país ha relegat algun dels costums d’aquestes minories a l’àmbit privat. Tot i això, la música, que actua de portadora de la seva memòria, ha acabat filtrant-se a l’exterior, interactuant amb el territori i enriquint la cultura del país. En qualsevol ciutat de Turquia podem identificar ritmes d’aquestes minories: surten dels balcons de les cases, de les finestres dels cotxes, de bandes musicals que toquen al carrer o en trobades improvisades entre amics. La presència del saz s’identifica amb la comunitat alevi, minoria religiosa pròxima al xiisme. Un petit violí vertical, anomenat kemençe, o la gaita coneguda com a tulum, es poden apreciar en les músiques de grecs pòntics de la mar Negra, de la comunitat laz, situada a l’est de la mar Negra i d’origen caucàsic, o dels hemşin, comunitat musulmana d’origen armeni. Mentre que la zurna, un instrument de vent, juntament amb la percussió, és inseparable de la comunitat romaní i s’associa a les seves festivitats. Tot i no haver-hi pràcticament programes públics o privats que incentivin la conservació d’aquestes músiques, sovint es transmeten en l’àmbit familiar o de manera autodidàctica.
El llegat musical d’algunes comunitats ha estat ignorat, mentre que d’altres han estat percebudes com a expressions polítiques i s’han censurat. “Els kurds no han tingut dret a escriure la seva pròpia història, per això no tenim una història musical escrita amb les nostres pròpies paraules”, explica Kasım Taşdogan, músic kurd. La producció musical d’aquesta comunitat, que té vint milions d’habitants a Turquia, és actualment molt extensa i variada, amb produccions de rock, rap i música folklòrica que s’escolten en desenes de països. Taşdogan remarca que el folklore kurd no es pot separar de l’origen agricultor i ramader de la comunitat. La música tradicional explica històries heroiques i del treball, de llaurar la terra. Algunes repliquen fins i tot el so de percussió creat per les activitats de collita o del procés de munyir animals. Altres cançons descriuen l’èpica de les famílies riques, que Taşdogan atribueix a nobles que van pagar músics en un intent de fer propaganda de les seves històries. “L'estil musical més tradicional és el dengbêj, una música kurda gairebé parlada”, descriu. “La música varia segons la regió. Mentre que a les regions muntanyenques el dengbêj té un estil vocal dur, en les planes és més suau i líric. Existeix una interacció entre gèneres musicals en regions on viuen diverses comunitats, però els estils són més originals on la comunitat és més homogènia”, explica. El dengbêj s’interpreta principalment sense instruments perquè consisteix a jugar amb diferents vibracions de la laringe, encara que a vegades s’afegeixen instruments kurds com el de percussió tembûr, una petita flauta anomenada bilûr o diferents tipus de tambor iguals que els instruments de percussió perses. Actualment, es pot escoltar el dengbêj en una plaça del barri de Sur d’Amed i existeixen un grapat d’iniciatives per a apropar el gènere a altres ciutats del país.
La repressió de les autoritats sobre la música kurda a Turquia es reflecteix en les primeres gravacions de discos en aquesta llengua, que van tenir lloc fora del país, en els anys setanta a la Geòrgia soviètica, per part del grup Koma Wetan. “A la Unió Soviètica tenien més llibertat per produir en el seu propi idioma. Molts van migrar a Armènia i Geòrgia, on es van obrir estudis de música, i el kurd sonava a les ràdios d’Erevan”, explica Taşdogan. La censura de les autoritats sobre la llengua kurda ha repercutit en la producció musical. “Fa deu anys hi havia conservatoris a municipis de províncies kurdes, on s’ensenyaven música i art kurds, però la majoria van ser tancats pel Govern”, descriu. Després de la pandèmia, desenes de concerts i festivals de música kurda —i de grups turcs considerats opositors al Govern— han estat cancel·lats. “A part d’algunes petites sales de teatre privades i cafeteries, no hi ha cap lloc on puguem actuar. Personalment, he fet cent concerts petits i grans en els últims dos anys. Dos van ser prohibits, i en altres es va pressionar els propietaris dels locals”, explica Taşdogan. “Al llarg de la meva carrera, la policia ha intervingut en vint dels meus concerts, i m’han posat una demanda en tres ocasions, assegurant que faig propaganda d’una organització”. I afegeix: “Aquestes són només les meves experiències; hi ha músics en una situació molt pitjor”.
El músic assegura que la pressió provoca que gran part de la producció musical tracti sobre la censura i els obstacles a què s’enfronten, deixant poc espai per a les produccions de caràcter festiu i superficial. “Una de les majors aspiracions dels músics kurds és fer cançons ridícules que no tinguin cap contingut ni cap altre propòsit que divertir-se. Quan t’enfrontes a tanta opressió cultural i fas una cançó sense propòsit, sents d’alguna forma que estàs traint la teva gent i la teva cultura”, assegura. El cantant diu que alguns músics kurds que produeixen temes més lleugers han aconseguit arribar al públic turc. “Això provoca situacions estranyes, en les quals involuntàriament el ‘kurd lleuger’ és millor, mentre que el més polític es criminalitza”, assenyala. “Tot i això, crec que la producció més gran en kurd és encara la folklòrica”, afegeix.
Si bé la música kurda tradicional es basa en els jocs melòdics amb la veu, la música alevi gira entorn del saz. Aquest instrument és el centre d’aquesta comunitat religiosa de tradicions relaxades, que es reuneix en centres comunitaris anomenats cemevi. Per raons històriques i polítiques, aquesta comunitat d’uns quinze milions de membres tendeix al progressisme i els seus rituals són heterodoxos. Han patit rebuig i persecució de la majoria sunnita d’Anatòlia, amb diversos pogroms en les dècades dels setanta, vuitanta i noranta. Avui dia no estan reconeguts per l’Estat i no reben ajudes per a mantenir els cemevis. És en aquests espais on neixen la majoria de les cançons tradicionals de la comunitat, que també ha estat atacada i censurada al llarg de la història de la República. “El saz té el sobrenom d’‘Alcorà de les cordes’. La música conté molts elements que donen origen a aquesta fe i creença”, explica el músic alevi Özdaş Eroğlu. “La unió entre els alevis i el saz ha influït molt les melodies populars de tot Anatòlia”, descriu. La família del saz, també conegut com a bağlama, és molt extensa, encara que principalment els alevis toquen amb el saz de mànec curt. “Gran part de la producció més popular ve de poemes que tenen proximitat amb la pràctica religiosa”, assenyala Eroğlu. “També es tracta la història de la nostra comunitat, sobre el món, l’amor i la complexitat humana”, afegeix. “Actualment, la música alevi té una major acceptació social, encara que és en el cor de la comunitat on més es practica”, assegura el músic.
Diversitat musical a la regió de la mar Negra
A la regió de la mar Negra diverses comunitats s’enfronten a un altre tipus d’adversitats, com ara la falta d’iniciatives culturals que mantinguin unes llengües i cultures en decadència, a causa de la mort o emigració dels seus habitants.
El grup Agora Minor toca cançons gregues d'Esmirna. / Imatge: Diyar SaraçogluSegons dades de la UNESCO, queden poc més de 100.000 lazos a Turquia. La seva música va tenir la màxima exposició en els anys vuitanta, amb l’explosió del laz en la música pop i rock, combinant el violí vertical kemençe o el tulum, gaita, amb instruments més moderns com la guitarra electrònica o el baix. La música laz es va fer popular amb Kazım Koyuncu, un músic d’esquerres que va introduir aquesta llengua en les seves cançons, el llegat de les quals han recuperat alguns grups musicals a la regió.
La comunitat hemşin, que parlen un dialecte de l’armeni, encara és més reduïda, amb menys de 20.000 habitants al nord-est del país, segons diversos estudis. La seva música és molt gutural i afegeix més instruments típics de la regió, especialment la gaita. “Queda una comunitat molt reduïda, amb prou feines és una música que es toqui en grups d’amics. La música hemşin és, principalment, una música d’expatriats”, explica Selim Gülay, un músic d’origen hemşin. “Les cançons tracten d’amor, i d’amor per la naturalesa. Moltes cançons es tocaven en festivitats com les noces, i a poc a poc es van fer més populars, fins a formar part d’una tradició més popular”, afegeix.
És en festivitats com els casaments o cerimònies de caràcter pagà, com l’arribada de la primavera, en què la música romaní té més protagonisme. Amb una població de prop de dos milions d’habitants, la comunitat gitana a Turquia viu principalment en la zona de Tràcia, al nord-oest del país, i a la costa de la mar Egea. El clarinet, el violí i un frenètic tambor marquen el tempo conegut com a nou/vuit, una escala de temps de nou octaves en un compàs. Aquest ritme es toca més lent o més ràpid segons la regió i té un caràcter molt festiu, en el qual participen homes i dones, gent gran i infants de totes les edats. “L’estructura canvia i es transforma segons les característiques socioculturals de la geografia. Per això la podem sentir als teatres, en discoteques, a les cases i als cotxes”, explica Elmas Köçkün, investigadora de la comunitat gitana a Turquia. “Les seves cançons tracten temes d’amor, entreteniment i una crítica social irònica i festiva”, afegeix. La comunitat conserva llaços estrets als Balcans i Grècia. Aquesta regió comparteix una extensa escena musical romaní, amb cançons tradicionals que són replicades en els idiomes particulars de cada país per cantants que de vegades són poc coneguts pels turcs, però que gaudeixen de milions de seguidors dins de la comunitat.
Existeixen iniciatives d’èxit que han recuperat músiques de comunitats que no tenen una població suficient perquè en sobrevisqui el llegat, com Janet & Jak Esim Ensemble, que toca música sefardita, o Agora Minor, que toca el rebetiko creat pels grecs d’Esmirna, a la costa de l’Egeu. Altres iniciatives, com Kardeş Türküler, nascuda a la Universitat del Bòsfor a Istanbul, juguen des de fa anys amb cançons populars en turc, kurd i armeni.
Amb el suport de:
