Dossier
Els kurds alevis de Dersim: la resistència d’un poble connectat amb la natura
Situada a més de 1.000 metres per sobre del nivell de la mar, els 90.000 habitants de la regió viuen aïllats per muntanyes gegants que han donat forma al caràcter i ideologia únics del seu poble. Aquesta terra situada al nord-oest d’Amed (Diyarbakir) està poblada per kurds alevis, una minoria religiosa pròxima al xiisme. Les seves doctrines són una convergència dels ensenyaments de l’imam Ali, cosí del profeta Mahoma, juntament amb tradicions pròpies del zoroastrisme, en les quals s’han afegit creences úniques que connecten la població amb la natura. La gent de Dersim venera els jiare, llocs sagrats com muntanyes, rius, coves o animals. A diferència d’altres alevis del país, també honren a poetes que parlen de la natura com a creença, com Pir Sultan Abdal. A principis d’agost se celebra el festival de Munzur, que reuneix músics i partits polítics en un esdeveniment amb un fort rerefons ecològic. Banderes amb el rostre de Mao, màrtirs kurds o el Che Guevara estan més o menys presents en el festival, segons girin els vents de la situació política del moment. Les creences alevis a tot Turquia s’associen a polítiques progressistes i particularment a Dersim han abraçat el comunisme, maoisme i altres teories d’esquerra fins a l’actualitat, en la qual hi ha l’únic alcalde comunista de l’estat.
El riu Munzur, a Dersim. / Imatge: Murat Kocabas“El riu ens dona la vida i nosaltres ens devem als animals que l’habiten”, explica Gültan Akkaya, una veïna de Dersim. “Els animals són sagrats; per això estem en contra de la caça. No ens agrada tampoc matar animals en defensa pròpia, com les serps. Et pot donar mala sort”, descriu. La seva llengua materna és el zazaki, un idioma establert com a dialecte del kurd però més pròxim lingüísticament al persa. La situació del poble zaza en el mapa polític és una discussió no resolta: uns asseguren que són kurds, mentre altres defensen la seva pròpia individualitat com a grup a part.
El nom oficial de Dersim és Tunceli. La província va ser batejada anys després de la fundació de la República de Turquia i rep el nom d’una operació militar que va sufocar una rebel·lió de tribus kurdes contra l’autoritat d’Ankara. Tunceli significa en turc “mà de ferro”. Alguns líders tribals ja havien dut a terme aixecaments en les últimes dècades de l’Imperi otomà i, quan es va instaurar la República, conservaven la fama de rebels. Es van resistir a la delimitació del territori per províncies i a la unificació de la cultura i llengua turques. Atiats per les tendències nacionalistes emergents al món, van incrementar les acusacions mútues. Els turcs deien que els armenis es van assimilar a Dersim; els kurds deien que els turcs de la regió eren kurds que havien oblidat el seu caràcter.
Això va provocar una gran campanya dels mitjans de comunicació turcs contra la regió, que va acabar en una ofensiva militar. “Hi ha qui diu que els habitants de Tunceli són kurds. Aquesta afirmació és errònia. No hi ha kurds a Tunceli”, assenyala una edició del periòdic Vakit l’any 1930. “Els orígens d’aquest poble són tribus turques que venen del Khorasan (Iran). Si tenen ocasió de tractar aquestes tribus, veuran que tots són turcs de les muntanyes”, assegura el text.
L’any 1936, el fundador de la República, Mustafa Kemal Atatürk, va descriure la situació a Dersim com el problema intern més gran del país. Un any després hi va enviar soldats i avions de combat per sufocar la rebel·lió, en el que es coneix com la Massacre de Dersim. Segons el recompte oficial, més de 13.000 kurds van ser assassinats, encara que altres estudis situen el nombre en 40.000 persones. Els líders de la rebel·lió van ser penjats: entre ells, Seyîd Riza, una de les figures més venerades entre la població de Dersim. Avui dia, les autoritats encara no han volgut anunciar on és la tomba de Riza. “La rebel·lió va ser clarament causada per una provocació. Va causar les tortures més violentes que mai s’hagin vist. Aquells que no van participar en la rebel·lió també van ser torturats”, descriu el jurista Hüseyin Aygün en el llibre Dersim 1938, l’acord obligatori.
Estàtua de Seyîd Riza, al parc homònim de Dersim, / Imatge: Murat KocabasAquesta massacre tan oblidada, que va provocar la fugida de milers d’habitants de la regió, està sempre present en l’imaginari cultural dels kurds alevis. “La faç de la terra es va tornar més vermella que el capvespre. El que allí flueix és sang, flueix a dolls, prové de nadons i de gent gran. El crit de les muntanyes supera el del tro, colpeja ventres i cares. Oh, poble oprimit, pàtria òrfena. El que flueix és sang; no t’oblidis de Dersim, camarada. Quan la sang corri mil vegades més, defensa la teva fràgil pàtria”, relata un poema de Nihat Behram. La província va estar sota l’estat d’emergència durant una dècada, fins als anys cinquanta. Durant aquest període va patir diversos intercanvis de població com en altres parts del país, en un intent de les autoritats per crear una major homogeneïtzació a les ciutats. Això va provocar que gran part de la població de Dersim visqui avui en altres províncies, encara que el nombre total a l’exterior es desconeix. En algunes ciutats és fàcil reconèixer els seus comerços, on venen aigua de la marca Munzur i toquen músiques de la regió. “El genocidi ha marcat les nostres vides. Tots coneixem històries de familiars que es van amagar en coves, que van lluitar pels seus drets. És part de nosaltres: no oblidem que ens vàrem alçar”, descriu Akkaya.
La seva família es va traslladar a principis dels noranta del poble d’Ovacık, a la mateixa província, a la ciutat de Dersim, expulsada per les autoritats turques. Poc després de l’emergència de la guerrilla kurda del PKK a mitjans dels vuitanta, més de cent localitats a la província de Dersim van ser destruïdes per les autoritats, en un intent de sufocar la guerrilla, que va aparèixer a la zona. Es van cremar camps, hortes i boscos sagrats per als alevis de la regió i es va iniciar un escrutini sense fi contra desenes de civils innocents, acusats suposadament de col·laborar amb la guerrilla o amb el braç armat d’un altre partit present a la regió, l’organització comunista laica Exèrcit d’Alliberament de Treballadors i Vilatans de Turquia (TIKKO). “Les operacions eren totalment aleatòries. Moltes vegades era contra treballadors rurals perquè creien que potser havien donat menjar a guerrillers que s’amagaven a les muntanyes”, explica un treballador del sector agricultor a Ovacık. En el marc de les operacions es va arribar a cremar part del parc nacional de Munzur. “Amb la sospita ja n’hi havia prou [per a la detenció]. Van ser temps molt difícils”, afegeix la font. “Ara la cosa està més tranquil·la. Encara hi ha vigilància, però no és com als noranta. Podem fer vida normal”. L’assetjament de les forces de seguretat no ha creat desconfiança entre els vilatans, que continuen sent molt oberts i hospitalaris davant els desconeguts.
Ara, la regió s’enfronta a altres menes de reptes. En l’última dècada, diversos projectes de preses i plantes d’energia hidroelèctriques amenacen de canviar el paisatge de la regió i destruir llocs de Munzur que són sagrats pels alevis. Els projectes creats a mitjans dels vuitanta s’han modificat durant anys i, sota la batuta del govern de Recep Tayyip Erdoğan, consisteixen en un pla per construir sis preses i vuit plantes hidroelèctriques als rius que neixen de Dersim. Gran part de les construccions se situarien dins del parc nacional de Munzur i continuen als rius en els quals es divideix. Malgrat l’oposició de la població, l’any 2003 es va completar la primera presa al parc nacional i l’any 2009 la segona, en projectes dirigits per la controvertida Obra Hidràulica de l’Estat (DSI), una agència del Ministeri de Medi Ambient.
Les preses no van provocar un desplaçament de la població com en el cas de Hasankeyf, una ciutat kurda amb assentaments de 12.000 anys que va ser negada per l’aigua per un projecte del govern. No obstant això, diversos estudis apunten que aquestes construccions afecten el nivell de l’aigua i els cultius de la regió. “Molta menys aigua flueix riu avall i milers de peixos no han pogut sobreviure. La diversitat de les aigües ha canviat”, explica Barış Yildirim, advocat que organitza la batalla legal contra els projectes hidràulics a Dersim. “Hem aconseguit frenar almenys un dels projectes. Continuem amb la resta. Si es duen a terme, significaran la fi de la natura que coneixem”, assegura.
Amb el suport de:
