Entrevista

“El govern filipí assetja i amenaça les comunitats indígenes quan lluiten pels seus drets”

Czarina Musni

Advocada i defensora de drets humans

Czarina Musni.
Czarina Musni. Autor/a: Queralt Castillo Cerezuela
Czarina Musni és una defensora dels drets humans originària de l’illa de Mindanao, al sud de les Filipines. Treballa d’advocada a la Unió Nacional d’Advocats del Poble (National Union of Peoples’ Lawyers, NULP) i a la Unió d’Advocats del Poble a Mindanao (Union of Peoples’ Lawyers in Mindanao, UPLM). Totes dues organitzacions ofereixen serveis jurídics gratuïts a les víctimes de violacions de drets humans.

Al seu país, el treball i l’activisme de Musni són qualificats d’actes terroristes. La seva feina se centra en la defensa dels pobres urbans, els activistes de drets humans, els ecologistes o els lumads (com són anomenats els pobles indígenes del sud de Filipines, que representen entre el 10% i el 20% de la població total del país), entre altres. També acompanya les comunitats locals en la defensa de les seves terres contra la indústria extractiva. El setembre de 2020 va rebre tres mesos de protecció internacional als Països Baixos, a través de l’organització Justice and Peace, però ara no pot tornar a les Filipines: l’han assenyalada oficialment com a comunista i/o terrorista, un procediment conegut al país com a red-tagging”. La seva vida és en perill després d’haver estat objecte d’assetjament, persecucions i amenaces. El 2019, les Filipines van ser considerades el país més mortífer per a agricultors i indígenes en relació amb les disputes per la terra, segons el grup de defensa de drets PAN Àsia Pacífic (PANAP). Musni es troba ara a Barcelona, acollida per l’Associació Catalana per la Pau (ACP), en el marc d’un altre programa de protecció d’activistes de drets humans.

Nationalia: Ets a Barcelona perquè has estat amenaçada pel govern de Duterte pel fet de defensar els drets humans.

Czarina Musni: Sóc una advocada de drets humans de les Filipines, i membre de la Unió Nacional d’Advocats del Poble i de la Unió d’Advocats del Poble a Mindanao. Totes dues organitzacions són molt actives i treballen per les mateixes causes. Com a membres d’aquestes organitzacions, oferim serveis legals pro bono a sectors marginalitzats, com els indígenes, els agricultors, les dones o els pobres urbans.

N: D’on aconseguiu els fons per als vostres programes?

C. M.: De l’ambaixada alemanya i també de la mateixa Unió Europea. Òbviament, no obtenim fons del nostre govern. Tot i això, som molt exigents amb els finançadors. Treballem millor amb Europa que amb els Estats Units, perquè tenim alguns problemes amb els Estats Units i el seu imperialisme. La majoria dels nostres finançadors són altres ONG petites. Treballem amb partenariats.

N: I els vostres clients, qui són?

C. M.: La majoria són els mateixos defensors, o promotors, de drets humans. Amb els pobres urbans tenim un munt de causes relacionades amb l’habitatge social. En el cas dels indígenes, les causes estan relacionades amb el respecte pels seus dominis ancestrals. Quan aquesta gent expressa les seves demandes, la resposta de l’Estat és el vilipendi públic, l’assetjament i el red-tagging.

N: Què és el red-tagging?

C. M.: Si discrepes del govern en qualsevol tema, t’etiqueten de roig (red-tagging). Això vol dir que ets un red —un roig, un comunista. El Partit Comunista és considerat una organització terrorista, de manera que t’etiqueten com a terrorista. Això és molt perillós perquè quan et relacionen amb els rojos, poden produir-se atacs contra tu o la teva família. A les Filipines, als defensors dels drets humans els fan red-tagging. Són vigilats, perseguits i assetjats, i són objecte d’assassinats extrajudicials. Els darrers dos anys, molta gent ha fugit o ha estat evacuada. Per això sóc aquí. El govern em va fer red-tagging.

N: Primer vas fugir cap als Països Baixos.

C. M.: Hi vaig passat tres mesos, i ara m’estaré a Barcelona fins al 2025. Hauria d’haver tornat a les Filipines després dels mesos als Països Baixos, però no va ser possible perquè no és segur. Durant la meva estada als Països Baixos, alguna gent a les Filipines em va dir que jo figurava en opuscles del govern com a finançadora de terroristes i com a oficial d’alt rang del Nou Exèrcit del Poble (New People’s Army, NPA). La meva vida és en perill.

N: El 2017 i el 2018 Duterte apareixia a molts titulars dels mitjans internacionals. D’ençà, però, sembla que n’ha anat desapareixent.

C. M.: Duterte continua sense estar obert a cap mena de crítica, sobretot si es tracta d’actors internacionals. Però pel que fa a les relacions amb els mitjans de comunicació, és important tenir en compte que Duterte ha tancat recentment un dels més grans de Filipines, l’ABS-CBN. Sota la influència de Duterte, el Congrés no n’ha renovat la franquícia. Potser aquest és un dels motius pels quals els mitjans internacionals no poden accedir a la informació: l’ABS-CBN ja no emet. Duterte no ha canviat, encara té la mateixa actitud: no respecta els actors internacionals ni els mitjans internacionals. La situació és pràcticament la mateixa que el 2018, o encara pitjor.

N: Per què pitjor?

C. M.: Ara Duterte s’enfronta a càrrecs davant del Tribunal Penal Internacional pels milers d’homicidis sota la seva repressió antidroga. Els registres oficials indiquen que al voltant de 6.900 persones estan relacionades amb el que s’anomenen “incidents de mort”, però organitzacions de defensa dels drets humans i investigadors independents han comptat més de 20.000 assassinats extrajudicials. En aquest context, s’han presentat denúncies contra Duterte, la Policia Nacional de les Filipines, els militars i l’Agència de Control de Drogues de les Filipines. Rodrigo Duterte serà acusat de crims contra la humanitat: és qüestió de temps.

N: Creus que en el futur l’arribaran a jutjar?

C. M.: Sí, no en tinc cap dubte. El juny de 2021, la fiscal del Tribunal Penal Internacional Fatou Bensouda va publicar els resultats de la seva investigació preliminar sobre la guerra contra les drogues. Va dir que hi ha bases raonables per a concloure que s’han comès crims contra la humanitat a les Filipines del 2016 al 2019. Per aquest motiu, Bensouda va sol·licitar una investigació del TPI. Duterte diu que el TPI no té jurisdicció a les Filipines i ja ha avançat que no hi cooperarà. Però nosaltres ho veiem com una mena d’esquerda en la seva immunitat.

N: Té immunitat legal?

C. M.: Segons la Constitució filipina de 1987, el president té immunitat. Però això no és extensible al vicepresident. I a les eleccions generals vinents, ell té previst de presentar-se a la vicepresidència.

N: I el seu partit, pot guanyar de nou?

C. M.: Sí, té molt de poder i recursos.

N: Quan Duterte va guanyar les eleccions de 2016, va tenir molt de suport. Era molt popular.

C. M.: Deixa’m que et digui una cosa: la meva família i jo vam donar suport a Duterte des del primer moment. Vam fer campanya a favor seu. Quan era alcalde de Davao, estava obert a les converses de pau. Durant la campanya, va ser l’únic candidat, entre sis, favorable a la represa de les converses de pau. En el seu primer any de presidència, va reprendre les converses de pau amb el govern i el Partit Comunista. En aquell moment, mai no hauries dit que les coses anirien com han anat. Al segon any, va aparèixer la seva personalitat real.

N: S’ha corromput?

C. M.: Probablement.

N: Entre altres motius, ets aquí perquè defenses els lumads, els pobles indígenes de les Filipines. Quines són les seves peticions?

C. M.: La seva petició principal és el dret a l’autodeterminació. Lluiten pel seu territori. Pels indígenes, la terra és la seva vida. El problema és que les normes, les regulacions i les lleis relacionades amb la terra els són injustes.

N: Les Filipines van promulgar la Llei dels Drets dels Pobles Indígenes el 1997 però no han ratificat la Declaració de Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes.

C. M.: És irònic i no té cap sentit. Tenim una llei estatal per a protegir els drets dels indígenes, però només n’és bonic el nom. El contingut no. Un exemple és què es considera com a domini ancestral. La llei reconeix que els indígenes tenen un títol natiu sobre les terres dels seus avantpassats. No els cal documentació perquè aquesta no existeix, no està disponible, ja que hereten la terra des de temps immemorials. Sobre la base d’aquest títol natiu, els indígenes poden sol·licitar el certificat del títol de domini ancestral. Però la qüestió és que, en sol·licitar el certificat, aquest es lliura tret que existeixi un altre dret previ. I aquest dret previ pot venir en forma d’altres títols de propietat o en forma de patents gratuïtes atorgades pel govern a particulars o corporacions. Hi ha molta desigualtat. La majoria de vegades, les empreses locals i internacionals disposen de títols sobre les terres. Aleshores, aquests documents prevalen sobre la llei dels avantpassats. Aquesta és la nostra lluita per la terra. Els indígenes no tenen proves, ni documentació escrita, ni fotos.

N: I la Comissió Nacional dels Pobles Indígenes, què hi fa al respecte?

C. M.: El govern usa la Comissió per a assetjar i amenaçar les comunitats indígenes quan lluiten pels seus drets contra la indústria minera i altres corporacions.

N: Així que els lumads són amenaçats pel govern però també per la indústria extractiva.

C. M.: Els dos actors estan molt connectats. La indústria extractiva no podria anar als dominis ancestrals sense l’aprovació i els permisos del govern. Precisament, els lumads estan lluitant per a protegir la seva terra d’aquesta indústria extractiva basada en la mineria, en l’explotació forestal, en les plantacions de pinyes i bananes, en la construcció de preses... Totes aquestes activitats afecten els seus dominis ancestrals. Els lumads s’hi oposen, i per això també els fan red-tagging.

N: Molts lumads ingressen a l’NPA, que ara és considerat un grup terrorista.

C. M.: Crec que sí. Per això donem suport a les converses de pau. Entenem que la causa fonamental de la rebel·lió armada és la reforma agrària. Quan ens referim a la reforma agrària, sempre hem de tenir en compte els lumads. Aquella gent no té cap més remei que alçar-se en armes. Fins i tot si hi hagués una autèntica reforma, les empreses mineres continuarien extraient minerals a les seves zones i les plantacions corporatives no en respectarien les terres. Tu què faries? Tots ens n’aniríem a la muntanya, com ells. Veiem que molts indígenes entren a l’NPA perquè no tenen altra opció. Ja són allà, coneixen el terreny i saben viure a la muntanya. Els és molt fàcil unir-se a l’NPA. La veritat és que la majoria de les famílies tenen un familiar que és membre de l’NPA. Això és un fet. A les famílies que no són membres de la guerrilla, però que tenen un familiar que sí que hi és, els fan red-tagging i són considerades terroristes.

N: Quants lumads s’han allistat a l’NPA?

C. M.: Ni tan sols ho sabem. No te’n puc donar xifres.

N: El govern ha aprovat recentment una Llei antiterrorista.

C. M.: Es van trencar les converses de pau i l’NPA, el Partit Comunista de les Filipines i el Front Democràtic Nacional de les Filipines ara són considerats terroristes. Amb l’aprovació de la Llei antiterrorista, al govern li és més fàcil de designar un grup com a terrorista. Abans, havia d’acudir als tribunals. I era un procés llarg. La Llei antiterrorista s’ha creat juntament amb el Consell Antiterrorista, que té autoritat absoluta per a designar persones o organitzacions com a terroristes. Per tant, qualsevol persona relacionada amb l’NPA, el Partit Comunista de les Filipines o el Front Democràtic Nacional de les Filipines esdevé terrorista.

N: El govern ha atacat escoles lumads. Per què ha posat Duterte els infants en l’objectiu?

C. M.: Això passa sobre la base que les escoles lumads són el brou de cultiu de la guerrilla. Per això, Duterte les ha bombardejades. Les escoles van ser creades pels mateixos lumads en col·laboració amb organitzacions de la societat civil i també amb finançadors internacionals. Els lumads estan dispersos per les muntanyes i viuen a centenars de quilòmetres de distància dels centres rurals. Ni tan sols parlem de ciutats, sinó de pobles petits. Hi ha estructures bàsiques, però els lumads viuen molt lluny, per la qual cosa és necessari que tinguin escoles a les seves comunitats. Durant molt de temps, no n’hi havia. Els darrers anys, el ministeri d’Educació els havia donat llicències perquè funcionessin, i estaven de conformitat amb el ministeri. Però el 2016, el govern va posar el focus en els lumads. Quan les escoles van sol·licitar la renovació del permís, se’ls va denegar, sota l’acusació d’haver promogut vincles amb l’NPA i que les organitzacions de la societat civil que els donaven suport estaven vinculades al Partit Comunista. Aquesta situació va en contra del dret d’autodeterminació dels lumads i del dret a l’educació.

N: Has visitat aquestes escoles?

C. M.: Sí. Les escoles lumads ensenyen alfabetització i càlcul numèric i són dirigides per professors voluntaris. Ensenyen coses bàsiques. El fet és que, a part de l’alfabetització i les matemàtiques, els estudiants hi aprenen la cultura indígena i el coneixement dels seus avantpassats. Hi fan classes d’agricultura, jardineria, medicina natural, etc. És molt positiu per a les comunitats, perquè no es perden els coneixements tradicionals. Es tracta de transmetre les velles tradicions indígenes a les noves generacions. Aquest sistema d’ensenyament va ser aprovat pel Consell Tribal, de manera que és una experiència realment rica.

N: Un altre problema que tenen els lumads és que la zona on viuen està molt militaritzada.

C. M.: Segons la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes, la militarització de les comunitats indígenes està prohibida, tret que els mateixos indígenes la sol·licitin. No és el cas de les Filipines. De fet, els lumads s’oposen a la militarització de les seves comunitats perquè els comporta assetjament i amenaces. Les comunitats lumads comparteixen històries d’assetjament sexual contra les seves comunitats. Els militars també hi imposen una guerra psicològica. La seva presència i les seves armes tenen un efecte esgarrifós per a les comunitats indígenes. La presència dels militars els fa callar.

N: A Mindanao, un altre conflicte ha enfrontat durant dècades el Front Islàmic d’Alliberament Moro (MILF) contra el govern.

C. M.: A causa de les converses de pau i la negociació, ara tenen el Bangsamoro, una entitat autònoma musulmana, però realment no puc explicar-vos-en els detalls perquè no estic tant en aquesta zona. Hi ha hagut una pau relativa al Mindanao musulmà, però això contradiu força els escenaris reals sobre el terreny.

N: Què vols dir?

C. M.: El 2017, la ciutat de Marawi, a Mindanao, va ser bombardejada sota l’acusació que hi operaven elements del grup ISIS. El govern va arrasar tota la ciutat pel sol fet que hi havia uns quants combatents de l’ISIS. Van tancar tota la ciutat i la van bombardejar. El poble moro va haver de ser-ne evacuat cap a la ciutat més propera. Un cop allà, va aparèixer la islamofòbia contra els moros i va augmentar l’estigma, juntament amb els discursos d’odi. Va ser una situació de guerra, però Duterte encara se’n sent ben orgullós. Es va declarar la llei marcial a Marawi i va durar gairebé tres anys.

N: I què va passar durant tot aquell temps?

C. M.: Duterte no va aixecar la llei marcial durant tres anys per l’NPA. L’ISIS era l’excusa perfecta per a poder controlar persones i organitzacions de la societat civil. En alguns moments, els militars van arribar a tenir més poder que el govern civil. De fet, les autoritats civils tenien por d’alçar-se contra els militars.

N: Les Filipines sempre han estat un país important per als Estats Units i la Xina.

C. M.: Són un país estratègic per a aquests dos gegants. Té recursos naturals: minerals, gas, petroli, costes... Duterte va prometre que implementaria una estratègia independent en política exterior, de manera que no dependríem ni de la Xina ni dels EUA. I vam pensar que era el president que ens calia. La veritat, però, és que s’ha acabat alineant amb la Xina i ha estat encara pitjor que estar alineat amb els EUA. Duterte ha subscrit contractes de préstec amb la Xina perquè era una manera d’aconseguir diners fàcils. Els acords de préstec, però, són molt injustos. Veurem com va.

N: Les empreses xineses estan molt presents a les Filipines?

C. M.: Darrerament, sí. Especialment a la zona oriental de Mindanao, que és molt rica en minerals. És la capital minera de les Filipines. Tenim molt d’or i níquel. Moltes companyies europees i dels EUA també hi operen, en una petita part de Mindanao. També pateix molt la part costanera.

N: De fet, les Filipines són un país molt vulnerable al canvi climàtic.

C. M.: Hi ha molta degradació mediambiental, i aquest és un altre motiu pel qual volem protegir els indígenes. Les empreses estrangeres estan llestes per a destruir la terra. Quan defenses les muntanyes hi ha menys inundacions, però quan comences a fer sentir la teva veu, t’etiqueten de terrorista. De manera que, què podem fer?

Mots clau: drets humans, Filipines, lumads, pobles indígenes, Rodrigo Duterte