Entrevista
“Cada assassinat d’un o una líder indígena és una amenaça a tot el procés de pau”
Dora Muñoz
Comunicadora del poble indígena nasa (Colòmbia)
Víctor Yustres: Quines característiques té el poble nasa?
Dora Muñoz: És el segon poble originari més nombrós de Colòmbia. Estem majoritàriament al departament del Cauca, però també estem distribuïts en uns altres deu departaments del país. Som al voltant de 300.000 persones.
V. Y.: Quina és la situació del poble nasa al Cauca?
D. M.: És una situació molt complexa. El Cauca és un territori estratègic i amb molta riquesa natural: naixements d’aigua, muntanyes i terres molt fèrtils que estan, en gran part, en mans de la indústria sucrera. Tota aquesta diversitat natural ha generat una disputa forta pel control del territori. Hi ha presència de molts grups armats, des de la dissidència de les FARC, l’ELN, les forces de l’ordre públic o exèrcits privats dels empresaris. És també un territori clau per als càrtels del narcotràfic, que busquen rutes estratègiques per a moure la seva mercaderia i usen el territori per a cultius d’ús il·lícit. Nosaltres tractem la terra com la nostra mare, perquè en ella trobem tot el que necessitem per a l’existència: és, per a nosaltres, sagrada. Hi ha uns altres que la veuen com una mercaderia. I aquesta és l’arrel de tots els conflictes.
V. Y.: Quines són les violències que patiu en el territori?
D. M.: Des de la colonització fins avui hem viscut un extermini en molts sentits: cultural, físic, territorial... Actualment, vivim situacions molt complicades, com assassinats, amenaces o extorsions. El narcotràfic ha permeat les nostres comunitats, ja que els grups armats controlen els nostres territoris, plens de cultius de coca i marihuana amb finalitats no lícites. És a dir, aquests grups controlen a quin preu compren i venen el producte, quina quantitat pot sembrar cada família i tota la cadena de producció. Molta gent del poble nasa es veu obligada a treballar per a ells, ja que no hi ha gaires garanties econòmiques al territori.
A la comunitat, això només ens ha portat problemes, i els que s’estan enriquint són uns altres. Hi ha molts joves del territori consumint substàncies psicoactives, involucrats en el tràfic, que són reclutats pels grups armats... S’emporten fins i tot nens de 12 anys o 14 i, quan hi ha enfrontaments, els posen al capdavant amb una arma que ni tan sols saben utilitzar. I molts es converteixen en víctimes mortals. Moltes autoritats indígenes també han rebut amenaces o han estat assassinades. La vida comunitària que plantegem les organitzacions indígenes s’ha convertit en un obstacle per als interessos d’aquests grups armats.
V. Y.: També assenyales l’acció de les empreses extractivistes com un altre dels obstacles principals per a la pau al vostre territori...
D. M.: Sí, hi ha polítiques econòmiques que atempten contra la integritat de la Mare Terra i la vida de les nostres comunitats. Per exemple, al Cauca està projectada la construcció de 12 preses hidroelèctriques. Sabem que això genera un desequilibri molt gran, perquè omplen d’aigua grans extensions de terra on habiten famílies, que han de desocupar-les. Els prometen que les reubicaran en un altre costat o els donaran una indemnització, i mai es compleix.
V. Y.: Dius en una altra entrevista que “no es pot normalitzar la mort”. Com s’aconsegueix això quan es comptabilitzen 1.513 líders socials i defensors de drets humans assassinats entre novembre de 2016 i juliol de 2023?
D. M.: Hem viscut situacions molt complexes, molt dures. Al Cauca, en els últims tres anys, és quan hi ha hagut més assassinats d’autoritats indígenes, incloses dones, cosa que abans no vèiem tant. Molta gent ens pregunta d’on traiem tanta força per a aguantar. Per a nosaltres és necessari continuar endavant per cercar justícia. No podem normalitzar que els assassinats siguin la conseqüència de lluitar per defensar la vida. Tots volem viure en pau, però no podem parlar de pau sense justícia. No podem tolerar la impunitat.
V. Y.: De fet, tu vas venir a Catalunya el 2023 acollida pel Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans. El motiu va ser que van assassinar el teu marit, que era dirigent indígena. Com recordes aquest moment tan dur?
D. M.: Sí, soc aquí per l’assassinat del meu company de vida, Miller Correa. Ell era autoritat indígena, conseller de l’Associació de Cabildos Indígenes del Nord del Cauca (ACIN). Havia estat assignat a aquest càrrec feia vuit mesos, un càrrec que s’assigna cada dos anys. Va ser assassinat el 14 de març de 2022, suposadament per Las Águilas Negras, un grup paramilitar que opera al Cauca. Però fins al moment no hi ha hagut una investigació a fons per aclarir què va passar realment. Estava fent un treball molt íntegre, acompanyat per les comunitats. No pot ser que fer alguna cosa bé, cuidar el territori i defensar la nostra autonomia, ens costi la vida.
No podem conformar-nos que això sigui una mort més i els nostres familiars siguin xifres en una llista de líders assassinats. No és una afectació simplement personal. Que assassinin un líder o un guàrdia indígena, un sabedor espiritual per al poble nasa, és una afectació molt greu, perquè atempta contra tota la comunitat. Cada assassinat d’un o una líder del nostre poble és una amenaça a tot el procés de pau.
V. Y.: Quina valoració fas d’aquests set anys des que es va signar l’acord de pau entre el govern colombià i les FARC?
D. M.: És un acord amb molts buits des de l’inici, amb incompliments com el rearmament de les dissidències de les FARC o l’aparició de gran quantitat de grups armats que esmentava anteriorment. A més, des del principi la participació de la població civil va ser molt limitada.
No obstant això, crec que és un pas positiu haver arribat a aquest acord, perquè obre la porta a parlar de com ens està afectant el conflicte, i de la necessitat de reparar. Hi ha coses molt positives que s’han fet, com els centres de memòria o el treball amb les víctimes, i s’han visibilitzat altres conflictes i conseqüències més enllà del conflicte armat.
V. Y.: Des de l’arribada de Gustavo Petro a la presidència de Colòmbia, heu notat algun canvi de polítiques?
D. M.: Encara no, perquè el president Petro ha plantejat unes reformes estructurals molt importants secundades pel moviment indígena, però el Congrés, de majoria conservadora, no les hi ha aprovat ni ho farà. Petro està a la presidència, però no té el poder. El poder continua en mans dels partits polítics tradicionals i dels empresaris, que són els que en realitat van decidint les polítiques d’acord amb els seus interessos. Més de 50 anys de conflicte armat a Colòmbia no els canviarem en quatre anys. Tant de bo es pogués, perquè estem cansades de tanta violència i de tanta mort. A Colòmbia regna la impunitat.
V. Y.: Quins reptes creus que hi ha per davant per a construir una pau duradora?
D. M.: Crec que és necessari continuar apostant per la pau de moltes maneres, des de moltes estratègies i sobretot des de molts processos socials. Els governs tenen la responsabilitat de fer complir aquests acords, però crec que la responsabilitat també recau sobre la societat civil, sobre les organitzacions socials, sobre els pobles originaris, que tenim històricament moltes accions de pau i maneres de vivenciar la pau.
Per al poble nasa, per exemple, el nostre principal actor de pau és la Guàrdia Indígena. És una figura d’autoprotecció i autocura, no només de les persones, sinó també del territori. La Guàrdia no utilitza armes. La seva única arma és el bastó i la paraula de vida, la paraula de pau. Amb això han defensat el territori de grups armats, legals i il·legals, de tot el que ens amenaça, com és el narcotràfic, de tot el que genera desharmonia. I és precisament per això que tants guàrdies indígenes han estat assassinats.
V. Y.: Has dedicat bona part de la teva vida a construir una comunicació pròpia, la comunicació indígena. En què es basa?
D. M.: La comunicació indígena podem dir que és una estratègia per a la pau. És una eina política i espiritual, que ens permet visibilitzar, denunciar, i també mobilitzar. No es tracta simplement d’explicar una notícia, sinó també d’analitzar les causes i les conseqüències. La comunicació pròpia es basa en una reflexió conscient que ens permeti plantejar accions coherents amb aquestes reflexions. Nosaltres li diem “caminar la paraula”. Els nostres processos de comunicació són per a la veritat i la vida. Al nostre territori, malgrat totes les coses difícils i negatives que ocorren, defensem la paraula de vida. És a dir, expliquem tot allò que fem per a enfortir la comunitat: el treball amb els joves, les nostres manifestacions culturals i artístiques, la recuperació dels nostres sabers i el nostre idioma, la tasca de les empreses comunitàries... Totes aquestes apostes de vida ens mantenen ferms davant de les amenaces. És el nostre pla de vida enfront del pla de mort.
La nostra comunicació, a més, està molt relacionada amb la natura. Per a nosaltres, tot comunica, des del cant dels ocells fins a la forma dels núvols, o l’arc de Sant Martí quan surt. Això ho entenem els qui estem al territori i hem après dels nostres majors els sabers i pràctiques de vida.
V. Y.: En aquesta comunicació pròpia, quin paper hi juga la ràdio?
D. M.: Per a les nostres comunitats, són fonamentals les ràdios indígenes i comunitàries. Al Cauca, hi ha unes 20 emissores distribuïdes en diferents territoris. Diria que és l’eina tecnològica més eficaç de comunicació entre les comunitats. Perquè fins i tot on no hi ha senyal de mòbil per a fer trucades o internet, sí que hi arriba la ràdio. Cada família té, com a mínim, una ràdio, i la gent se l’emporta a les seves parcel·les, al camp, a la feina, i és a través d’ella que s’informen i estan connectats amb el que es fa.
V. Y.: Fa més d’un any que ets a Catalunya. Què és el que més t’ha sorprès, per a bé i per a mal, de les lluites socials aquí?
D. M.: En la part positiva, he conegut diversos processos que estan tractant de tornar a una vida senzilla i d’acostar-se a una connexió més pròxima amb la natura. També he vist que la lluita pels drets de les dones i de les poblacions amb identitats diverses són molt fortes i hi ha molta organització sobre aquest tema. En la part negativa, m’ha semblat exagerat el consumisme que hi ha a la societat. Em fa la sensació que hi ha moltes modes i que la gent no és autònoma en les seves decisions, sinó que qui decideix és el mercat.
L’interessant és que, en tots els racons del món, hi ha gent que lluita per cuidar la vida, i això, per al poble nasa, és fonamental. I perquè hi hagi una vida digna, ha d’haver-hi territori. Així que, tant de bo que totes aquestes lluites se sumin en la cura de la Mare Terra perquè puguem garantir la vida.