Les primeres paraules de Turp l'han portat a recordar els seus primers contactes polítics presencials amb Catalunya, quan el CIEMEN el va convidar a ser observador internacional al moment que van iniciar-se les les consultes sobre la independència a diversos ajuntaments de Catalunya, l'any 2009. Conserva un grata memòria d'aquest fet, que el va impressionar molt "pel civisme i el rigor" amb què, en els diferents pobles que va visitar, es van anar succeint les votacions. El seu record -em diu- s'ha transformat en agraïment, de manera que davant els membres parlamentaris de l'esmentat Comitè, m'avança: "Començaré la intervenció amb aquestes paraules: 'estimat Aureli Argemí, amic meu català, et dedico la meva presentació d'avui'".

No pas com a argument per a demostrar el seu mestratge sobre l'argument que anava a tractar -ell ja és prou conegut internacionalment- m'ensenya els dos voluminosos llibres que ha escrit sobre els dos referèndums que hi ha hagut al Quebec -ell va ser un dels artífexs que els van preparar, el 1980 i el 1995- i sobre els projectes de Constitució que "tindrà el Quebec quan sigui plenament lliure". Li prometo que properament li farem una ressenya per a Nationalia.

Quina és l'aportació específica que voleu trametre al Comitè?

Donar el meu parer sobre la decisió que ha pres el Parlament de Catalunya relacionada amb la necessitat que sent de convocar una consulta per tal que el poble català pugui decidir, lliurement i democràticament, el seu futur col·lectiu.

La meva aportació se situarà en el context de dos fets que marquen el dia d'avui, 10 de desembre: l'aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l'ONU, i la jornada de dol que estem vivint amb la desaparició d'un dels més grans defensors d'aquests drets, Nelson Mandela. Al paràgraf 3 de l'article 21 de la Declaració llegim: "La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat dels poders públics; aquesta voluntat s'ha d'expressar mitjançant eleccions honestes, que han de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per un altre procediment que garanteixi la llibertat de vot". És veritat que l'Estat espanyol va trigar anys en acceptar la Declaració, però quan va fer-ho es va comprometre a aplicar-la sense cap mena de restricció. Si ara fos conseqüent, no posaria cap fre a la decisió que vol prendre el poble català per a decidir el seu futur, sigui a través d'eleccions democràtiques sigui a través d'un referèndum.

Pel que fa a la figura de Nelson Mandela, recordo que ell va denunciar una Constitució que, si bé es presentava com a democràtica, tenia l'apartheid entre els seus principis fonamentals. La seva denúncia va convertir-se en una lluita que li va costar anys de presó però que, al final, va aconseguir la victòria de retornar a tot el poble el seu dret inalienable a dotar-se d'una Constitució coherent amb la Declaració sobre els drets humans. Sotmetre's a la Constitució anterior ni que fos per conservar l'ordre establert i un simulacre de pau hauria significat fer-se còmplice de la destrucció de l'esperança i de la convivència preconitzada per l'esmentada Declaració.

A més de l'article que heu esmentat, l'ONU ha pres posició diverses vegades a favor del dret a l'autodeterminació dels pobles.

Ho ha fet partint del que justifica la mateixa creació de l'ONU. Aquesta es presenta com un organisme destinat a fer possible que tots els pobles puguin exercir el seu dret a disposar d'ells mateixos. Afirmació concretada, més endavant, amb la formulació de pactes que precisen que disposar els pobles d'ells mateixos comporta poder determinar lliurement el l'estatut polític que vulguin i el desenvolupament lliure econòmic, social i cultural. Els estats membres de l'ONU -l'espanyol també, naturalment- han d'assumir el deure de facilitar i afavorir, sense cap restricció, la realització del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i de respectar aquest dret.

Els pactes i altres preses de posició de l'ONU diuen que els pobles tenen dret de constituir el seus respectius estats propis sobirans i independents i d'associar-se amb altres estats. Allò que un estat constituït no pot fer és impedir que un poble s'autodetermini i creï el seu propi estat.

El poble català, pel fet de ser un poble d'Europa, pot invocar l'Acta Final d'Hèlsinki del 1975 que reafirma la necessitat de respectar el dret a l'autodeterminacíó dels pobles perquè hi hagi una pau en tot el continent que garanteixi una justa convivència. Igualment pot invocar la Carta de París del 1990, que torna a afirmar el mateix.

Basti aplicar tota aquesta doctrina al cas català per a veure com la reivindicació de l'exercici del dret a l'autodeterminació és conforme a principis establerts i acceptats també, amb la seva signatura. per l'Estat espanyol. Qualsevol mena d'obstrucció equivaldria a posar-se en contra del que ha de ser la norma per a poder exercir la democràcia, tal com la defineix l'ONU.

Els contraris al dret a l'autodeterminació del poble català posen per davant el dret a la integritat territorial dels estats.

Certament l'ONU s'ha pronunciat també per a dir que es fa garant de la integritat territorial dels estats. Davant d'això, sembla que el desig dels catalans de formar un estat propi es contradiu amb el que ha dit l'ONU. Aquests últims anys, sobretot des de la independència proclamada unilateralment pel poble de Kosovo el 2008, la doctrina, sostinguda particularment per l Tribunal Internacional de Justícia, ha evolucionat en el sentit que en tot litigi de caràcter estatal ha de prevaldre, per a solucionar-lo, el principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. El poble català, per tant, com a titular del dret a l'autodeterminació, ha de ser respectat, per damunt de tot, des del moment que decideix d'exercir aquest dret.

No és aquest últim plantejament el que ha desenvolupat el Tribunal Suprem del Canadà quan ha pres posició al moment que el Quebec s'ha pronunciat per a exercir el seu dret a l'autodeterminació?

El Tribunal Suprem va argumentar que el govern del Canadà havia de negociar la manera de modificar la Constitució que permetés al Quebec de realitzar la secessió i d'accedir a l'estatus d'estat sobirà i independent. La Constitució del Canadà no preveu la secessió d'una part del territori canadenc, però el dret a l'autodeterminació dels pobles hauria de prevaldre en el cas que així ho expressés democràticament i majoritàriament el poble del Quebec. Sobre aquesta base s'hauria d'arribar a una entesa.

Crec que aquest plantejament és aplicable al cas català. És una trasplantació que se situa en l'àmbit dels principis democràtics. Des d'aquest punt de vista l'article 2 de la Constitució espanyola que parla de la indivisibilitat del territori espanyol i que la nació espanyola és indissoluble, perd sentit o deixa de ser un impediment infranquejable si el poble català decideix exercir el seu dret a l'autodeterminació, seguint la línia de caràcter democràtic establerta per l'ONU i els organismes que en depenen.

El Parlament de Catalunya, que s'ha proclamat ja subjecte del dret a la sobirania, està donant passos passos en aquest camí, sostingut per la mobilització de la societat civil. Mobilització cívica i democràtica, exemplar, incomparable, arreu del món. Els ulls encara em fan pampallugues quan penso en la imatge de la cadena humana de l'11 de setembre.

Ho heu constatat que és així. Quin consell donaríeu per a formular la pregunta de la consulta que es vol portar a terme l'any vinent a Catalunya?

Sobretot no caigueu a la temptació de seguir el mal exemple del Quebec quan vam formular la pregunta en els dos referèndums: era una pregunta de contingut complex, llarga, que es presentava amb la idea de reunir totes les sensibilitats. El resultat no va ser inclusiu sinó dispersiu. Crec que la pregunta, per a aquesta consulta concreta, ha de ser el més breu i clara possible, com ho plantegen els escocesos. Al meu entendre seria una bona pregunta, per exemple, "voleu que Catalunya esdevingui un estat sobirà i independent?". Ja vindran després altres referèndums per a definir el tipus de societat que es vol construir, com fer-ho, etc. Estic parlant del necessari procés constituent que haurà de seguir.

Uns altres consells: que tots els passos cap a la consulta siguin impecablement cívics i democràtics, el llenguatge que entén la comunitat internacional que us observa. Caldria fixar aviat les dates, totes del 2014, de la consulta. Suggereixo el 25 de maig (coincidint amb les eleccions europees), l'11 de setembre (per raons òbvies) o el 18 de setembre (coincidint amb el referèndum d'Escòcia).

Encara uns altres consells: no perdeu la paciència davant els intolerants. Davant els qui sembren la por no pareu de donar argument a favor d'una Catalunya que serà més pròspera. Cureu be les relacions internacionals, potencieu-les durant els propers mesos. Heu de fer entendre que no voleu confondre-us amb ningú, que no voleu aïllar-vos sinó ser d'una altra manera o sigui vosaltres mateixos, tal com sou, amb els altres pobles. I de cara al referèndum, procureu que hi hagi el més gran nombre possible d'observadors internacionals. El reconeixement internacional és indispensable.

En fi, estic a la vostra disposició vostra per a continuar el meu treball d'aproximació al poble català i de cooperació en una causa que ens agermana, encara més, els catalans i els quebequesos: estem en el mateix combat.