Notícia

La crisi del poble rohingya: una neteja ètnica del segle XXI

Camp de refugiats rohingyes de Kutupalong (Bangladesh).
Camp de refugiats rohingyes de Kutupalong (Bangladesh). Autor/a: Maaz Hussain/VOA
L’ONU defineix els rohingyes com la minoria més perseguida del món. Un poble sense estat que no és reconegut pel govern de Birmània, país amb una llarga història de violència, discriminació i abusos entre grups ètnics. En els últims anys la persecució i els atacs han incrementat considerablement, sota el govern de la presidenta de facto Aung San Suu Kyi, guanyadora del Premi Nobel de la Pau l'any 1991. Mentre milers escapen als països veïns, aquests els giren l'esquena i els refugiats rohingyes esperen un destí incert. L’ONU i diverses associacions internacionals en defensa dels drets humans han qualificat les accions del govern birmà de “neteja ètnica” i fins i tot de “genocidi”. Qui són, els rohingyes? Per què se'ls persegueix?

A la costa oest de Birmània, al sud-est asiàtic, es troba la regió d’Arakan, més coneguda com a Rakhine, i és el lloc de major concentració musulmana de tot el país. La presència musulmana a Arakan, de fet, està documentada com a mínim des del segle XV: convivien i servien dins la cort del rei budista Min Saw Mun. Els descendents d’aquesta dinastia farien servir títols musulmans, basant-se en els seus veïns indis de l’imperi islàmic del Mughal. Amb aquesta base, alguns intel·lectuals rohingyes han provat d’argumentar que el seu poble ha habitat Arakan des de fa segles fins i tot més d’un mil·lenni.

Els rohingyes argumenten que el seu assentament al territori dura almenys dos segles i que Arakan pot ser considerat la seva terra ancestral, mentre que el govern i el nacionalisme birmans no els considera ni ciutadans ni minoria nacional, sinó immigrants

On hi ha més consens acadèmic, però —fins i tot entre organitzacions de defensa dels drets dels pobles—, és a assenyalar que la majoria dels rohingyes actuals són descendents dels migrants arribats a Arakan des de l’actual Bangladesh durant l’època colonial (segles XIX i XX), quan Arakan va quedar integrat a l’Imperi britànic després de la primera guerra anglobirmana (1824-1826). Els rohingyes argumenten que el seu assentament al territori, per tant, ja dura dos segles i que Arakan pot ser considerat la seva terra ancestral, mentre que el govern i el nacionalisme birmans no els considera ni ciutadans ni minoria nacional i afirma que la població autòctona tradicional d’Arakan són els rakhines budistes.

El domini britànic va acabar amb l’expansió japonesa durant la Segona Guerra Mundial, que va resultar en innumerables abusos i atrocitats cap a la població de Birmània, incloent-hi cap als rohingyes. El caos que va comportar la retirada dels britànics va fer que musulmans i budistes per igual prenguessin l’oportunitat per massacrar-se els uns als altres.

Entre la fi de la guerra i el cop d’estat del general Ne Win l’any 1962, els musulmans d’Arakan van cercar la constitució d’un estat propi. Quan la junta militar va pujar al poder, va iniciar una política de discriminació creixent envers els rohingyes, que va acaba desembocant en la negació de la ciutadania a tots els membres d’aquest poble el 1982, cosa que va obrir la porta a una persecució més intensa. Es calcula que, abans la crisi actual, els rohingyes eren un terç de la població d’Arakan.

Un poble sense estat, en tots els sentits del concepte

Des d’aleshores els rohingyes —entre 1,5 i 2 milions de persones entre residents a Birmània i exiliats— han existit en un constant estat d’incertesa, on no són benvinguts en cap dels estats a què poden fer referència. L’ACNUR estima que 604.000 refugiats rohingyes han fugit a Bangladesh des d’aquest agost. Gent que Metges Sense Fronteres (MSF) descriu que viu en condicions deplorables, sense accés a aigua potable, lavabos o aliment suficient.

El govern de Bangladesh, desbordat per l’arribada de centenars de milers de refugiats, estudia traslladar-los cap a un únic camp. També està considerant mesures més controvertides, com iniciar una campanya d’esterilització —segons les autoritats bengalís serà de participació voluntària— per aturar els naixements als camps de refugiats.
Mentre, els militars tailandesos retornen a la mar els fràgils vaixells amb què alguns rohingyes proven d’arribar a Tailàndia, i el govern australià els tanca les fronteres, els engabia en el superpoblat camp de l’illa de Manus (Papua Nova Guinea) i prova de treure-se’ls de sobre.

El rol d’Aung San Suu Kyi

Com explicàvem abans, des de 1982 és vigent una llei a Birmània que decreta que la ciutadania plena només la poden gaudir els membres dels pobles que poden demostrar que ja estaven assentats al país des d’abans de 1823 —és a dir abans de l’inici de la colonització britànica. La llista no inclou els rohingyes, i aquesta és la base per negar-los la ciutadania.

Tot i haver estat presents en la major part de la història moderna del país, als rohingyes els manca documentació oficial que avali la seva presència al territori —com a mínim al nivell que reclamen les autoritats birmanes— atesa la seva total marginació de la vida política i social. Els fets actuals —qualificats pel Consell de Drets Humans de l’ONU com un “exemple de manual de neteja ètnica”— han estat, essencialment, negats per Aung San Suu Kyi. El seu discurs del passat 19 de setembre va ser rebut amb moltes crítiques pel fet que afirmava diverses falsedats i s’espolsava la responsabilitat del drama rohingya.

Una casa rohingya cremada durant les violències de 2017 / Imatge: Moe Zaw/VOA News.

Aung San Suu Kyi va ser condecorada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1991 per la seva lluita pacífica contra la junta militar, que governava el país de forma autocràtica. La dirigent va passar anys en arrest domiciliari resistint contra un exèrcit que, en paraules d’un veterà membre del partit de la presidenta, la Lliga Nacional de la Democràcia (NLD), té una llarga història de marginació de líders civils en nom de la seguretat nacional.

Tanmateix, després de les eleccions de 2015 —organitzades per la junta, que va iniciar un procés controlat d’obertura democràtica— en què el partit d’Aung San Suu Kyi va sortir victoriós, es va instaurar un govern conjunt amb alts càrrecs de les forces armades. A més, la presidenta és coneguda per ser membre de les elits més poderoses del país, i per formar part de la casta més alta de la majoria ètnica budista dels bamars, el poble més nombrós del país.

La premi Nobel Aung San Suu Kyi i presidenta de facto del país ha adoptat una posició controvertida envers les violències exercides per l'exèrcit birmà envers els rohingyes

Aquesta informació posa en dubte el grau de responsabilitat de la presidenta, ja que no se sap del cert fins a quin punt està d’acord amb les actuacions del seu exèrcit, o si és capaç de controlar-lo en absolut. Tot i així en les declaracions de 19 de setembre, la presidenta va defensar les accions de les forces armades i va assegurar que 50 pobles rohingyes romanien romanen intactes. Amnistia Internacional ho ha criticat: “Birmània ha dit que no col·laboraria amb la missió d’investigació de les Nacions Unides establerta a principis d’any [...]. Si Birmània no té res a amagar, hauria de permetre l’entrada als investigadors de l’ONU, especialment a l’estat de Rakhine”. També han qualificat la seva actitud evasiva “d’enterrar el cap sota la sorra”.

La presidenta tampoc no va voler reconèixer les miserables condicions de vida dels rohingyes ni la persecució a què són sotmeses aquestes persones per part de l’exèrcit birmà. En canvi, va esmentar les actuacions de les forces armades utilitzant la narrativa que l’exèrcit actua sobre la base de la “defensa de la seguretat nacional contra el terrorisme”.

És cert que hi ha una rebel·lió armada?

Aquest ha estat, efectivament, un dels arguments del govern birmà per justificar les accions contra el poble rohingya: que l’exèrcit es veu obligat a lluitar contra insurgents que són “terroristes”.

Des del cop militar del 1962, a Arakan han sorgit diversos moviments de resistència rohingya contra l’exèrcit birmà, sovint de caràcter islamista. Part dels rohingyes han donat suport a les milícies armades contra la repressió del govern, en un desesperat contraatac que s’aferra moralment a la religió. El més recent és l’Exèrcit de Salvament Rohingya d’Arakan (ARSA), format l’any 2016 pel seu líder, Ata Ullah. Alguns dels seus membres, segons aquest report de Reuters, disposen únicament de ganivets i de les ordres i missatges propagandístics dels seus líders, transmesos via WhatsApp. “Només tenim pals i ganivets. Ens varen prometre AK-47 i no vam rebre res”, segons diu un militant.

Tot i haver sofert baixes, l’ARSA té capacitat de camuflar-se entre la població local i dur a terme atacs sorpresa contra l’exèrcit birmà. El seu nombre, d’acord amb fonts internes, podria estar al voltant de les 500 persones, tot i que és difícil quantificar el suport puntual que pot tenir entre el poble rohingya. Sigui com sigui, sembla difícil de justificar que un grup armat compost per un nombre tan petit de membres hagi de desencadenar una resposta militar que condueixi centenars de milers de persones a l’exili.

Tanmateix, gràcies a les accions d’aquests moviments el govern camufla la seva campanya de neteja ètnica sota una cortina de defensa de la seguretat nacional. Segons Reuters, molts rohingyes han manifestat el seu rebuig cap a aquestes milícies, atès que consideren que les seves accions armades donen l’excusa a l’exèrcit birmà per executar respostes contundents, amb greus conseqüències cap a la població.

La denúncia internacional i la conferència de donants

La reina Rania de Jordània, en qualitat de representant del Comitè Internacional de Rescat (IRC), el 23 d’octubre en visita al camp de refugiats de Kutupalong, a Bangladesh, va denunciar els ulls grossos que, segons ella, ha fet la comunitat internacional davant de les atrocitats de l’exèrcit birmà: “He sentit històries de violacions sistemàtiques de noies joves, de criatures xutades com pilotes de futbol”, va dir la monarca, que va concloure la seva declaració amb unes paraules de crítica cap a la comunitat internacional: “És imperdonable que aquesta crisi es desenvolupi a l’arena internacional amb una audiència indiferent. El món sembla estar callat davant del que molts reconeixen com una neteja ètnica dels musulmans rohingyes”. Referint-se al que percep com a islamofòbia, la reina va afegir: “S’ha arribat al punt que el món ja no pot percebre els musulmans com víctimes. Això em porta a preguntar-me si la resposta mundial seria tan muda com ho és ara si aquests actes violents fossin comesos per musulmans”.

De moment la reacció més rellevant de la comunitat internacional ha estat la conferència internacional pel compromís dels donants pels refugiats rohingyes, celebrada a Ginebra també el 23 d’octubre i organitzada, juntament amb el govern de Kuwait, per la Unió Europea (UE), l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), l’Organització Internacional per la Migració (IOM) i l’Oficina de les Nacions Unides per la Coordinació d’Afers Humanitaris (UNOCHA).

L’UNOCHA estima que es necessiten uns 434,1 milions de dòlars per atendre els refugiats que escapen avui dia la barbàrie de l’exèrcit birmà. Tanmateix, ni una quarta fracció d’aquesta xifra va ser aconseguida amb la conferència, malgrat els 36 compromisos i les donacions que van acumular 50 milions de dòlars, 15 dels quals provenen de fons públics del govern de Kuwait.

Birmània manté una aliança estratègica amb la Xina. Rússia i l'Índia són altres potències que s'han posicionat recentment a favor de les tesis governamentals birmanes

És difícil, però, que la pressió sobre el govern birmà vagi gaire més enllà. Rangun és un ferm aliat de la Xina, i Pequín es nega a condemnar les atrocitats perpetrades contra el poble rohingya. Al contrari, el govern xinès diu que les autoritats birmanes tot just intenten garantir “la pau i la seguretat” dins de les seves fronteres, alineant-se així amb el discurs d’Aung San Suu Kyi. Pequín té un gran interès a mantenir Birmània com un país aliat: li interessa com a via estratègica de sortida a l’oceà Índic a través del port de Kyaukphyu que, precisament, es troba a Arakan. També l’Índia i Rússia —que es compten entre els principals proveïdors d’armes de l’exèrcit birmà— s’ha posicionat a favor de les tesis governamentals birmanes.