Notícia
Els Països Baixos avancen (tímidament) en el reconeixement del baix saxó
Un nou acord entre el govern estatal i les províncies obre la porta a un impuls més decidit per preservar la llengua, greument amenaçada
Les cinc províncies signatàries són Groningen, Twente, Overijssel, Gelderland i Frísia. El domini lingüístic del baix saxó abasta tot el territori de les tres primeres i la meitat nord de la quarta. A Frísia el panorama és més divers, atès que en bona part de la província la llengua pròpia és el frisó. Però a la zona meridional s’hi parla una variant baix saxona, motiu pel qual els dos municipis d’aquesta àrea —Ooststellingwerf i Weststellingwerf— també han signat el document.
L’acord insta les parts a “preservar i promoure” la llengua, però neix amb interrogants i febleses. El text no preveu pas que el govern central —que té les competències principals en matèria educativa— destini diners per a la promoció del baix saxó, contràriament al que sí que fa amb el frisó, del qual contribueix a sostenir la presència en l’educació així com en les emissions de ràdio i la televisió.
De manera que les administracions que hauran de cercar, en els seus propis pressupostos, els recursos per impulsar el baix saxó seran les mateixes províncies i els municipis signataris. Podran arribar a acords amb les escoles per introduir el baix saxó, però no serà —de nou, a diferència del frisó— una assignatura oficial, ni molt menys idioma vehicular de les classes.
Un reconeixement amb càrrega simbòlica important
Malgrat aquests límits, el SONT (organització paraigua en defensa del baix saxó) ha acollit favorablement l’acord, atès que es tracta d’un reconeixement històric d’aquesta llengua per part de l’Estat neerlandès. El SONT treballa, des de la dècada de 1990, per avançar en el reconeixement del baix saxó i ha fet una tasca d’incidència ingent davant de les autoritats.
En aquest sentit, l’entitat destaca que en el text de l’acord el govern neerlandès reconegui explícitament que el baix saxó és “part essencial, independent i de ple dret” del sistema lingüístic dels Països Baixos.
Aquest fet és rellevant perquè contrasta amb l’actitud de l’administració envers la llengua de fa tan sols unes quantes dècades. L’ús del baix saxó era desencoratjat i l’idioma era menystingut, actituds que van contribuir a desprestigiar-lo. També es posava en dubte el fet mateix que constituís una llengua diferenciada del neerlandès. Això va començar a canviar amb el reconeixement del baix saxó per part del govern neerlandès en un instrument europeu, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, el 1996. Però el SONT volia que s’aprovés un document estatal, independent de les institucions europees, on el govern explícitament n’admetés l’existència i valor.
Una llengua amb continuïtat transfronterera
El SONT defensa la posició que el baix saxó està estretament relacionat amb les variants lingüístiques parlades al nord d’Alemanya, que acostumen a rebre la denominació col·lectiva de “baix alemany” —per contrast amb l’alt alemany, que és la base de l’alemany estàndard. Així, per no pocs lingüistes, el baix saxó i el baix alemany conformen una única llengua.
La qüestió es complica perquè, de fet, d’un punt de vista històric i dialectal, també el neerlandès forma part del contínuum format pel baix saxó i pel baix alemany. Però atès que disposa d’una variant estàndard ben diferenciada, el neerlandès acostuma a ser considerat un idioma a banda.
Les estimacions de les entitats en defensa del baix saxó giren al voltant del milió i mig de parlants als Països Baixos, amb uns altres tres milions a Alemanya pel que fa al baix alemany. Però la transmissió del baix saxó de pares a fills és molt escassa: segons un estudi de 2011, se situa entre l’1% i el 2%. Aquesta dada, combinada amb la seva absència generalitzada a l’escola, fa que la supervivència de la llengua estigui molt amenaçada.