Notícia
Per què la Copa d’Àfrica no és un torneig qualsevol: crònica d’un país enlluernat
Les disputes internes de la Costa d’Ivori es fonen entre els xandalls taronges de la seva selecció per celebrar la victòria de la Copa d’Àfrica i l’actual president, Alassanne Ouattara, encarrila el seu quart mandat electoral el 2025
La Copa d’Àfrica de Nacions (CAN) s’ha celebrat des del 13 de gener fins a l’11 de febrer de 2024 a la Costa d’Ivori. “El futbol, al final, és una excusa per estar tots junts”, explica en Desmond, un jove nigerià expert en futbol africà i que s’ha desplaçat fins a Abidjan, capital econòmica de la Costa d’Ivori, per seguir la CAN i animar la seva selecció, coneguda com Les Àligues Verdes. De fet, les seleccions africanes s’identifiquen amb un animal. Per exemple, la selecció de la República Democràtica del Congo són Els Lleopards i la de Burkina Faso, Els Cavalls. La Copa d’Àfrica és la festa del futbol africà, un punt de trobada molt més enllà de l’esport. Segons el president —i magnat sud-africà— de la Confederació Africana de Futbol (CAF), Patrice Motsepe, 2.000 milions de persones han seguit la competició a través de la televisió. La CAN és un esdeveniment mediàtic, esportiu i polític.
El primer cop que es va celebrar va ser l’any 1957 al Sudan i només hi van participar tres seleccions: Egipte, Etiòpia i el Sudan, quan encara era un sol país. Fins al moment, Egipte és la selecció que més copes s’ha endut a casa, vuit, seguit del Camerun, que en té cinc. Aquest any, la copa s’ha quedat al país: la Costa d’Ivori ha sumat la seva tercera estrella després d’una competició turbulenta. I és que l’entrenador, Jean-Louis Gasset, va dimitir a la primera fase de la competició després de perdre 4 a 0 contra Guinea Equatorial, l’antiga colònia espanyola. Un resultat que va comportar aldarulls al barri popular d’Abobo, al nord d’Abidjan. “Amb la CAN volen donar una imatge positiva d’un país reconciliat”, afirma Jean Arsène Yao, historiador i professor del Departament d’Espanyol a la Universitat Félix Houphouët-Boigny d’Abidjan, i afegeix: “Organitzen la CAN per fer oblidar la guerra i per amagar el que va passar, però ja vas veure com la gent es va revoltar el dia que van perdre”, en referència als aldarulls d’Abobo.
Louan Hakisi no pensa el mateix. És veïna de Yopougon i treballadora en una botiga d’Orange Money, un sistema per transferir diners sense anar al banc. Hakisi creu que “encara que perdessin, haurien celebrat la CAN perquè els ivorians estimen l’alegria, la pau i divertir-se”. Hakisi no coneix cap jugador, però reconeix que estima tot l’equip nacional. Abans d’acabar, però, recorda que és cent per cent baule, un poble originari de Ghana, però que es va instal·lar a la Costa d’Ivori al segle XVIII. No obstant això, Hakisi no té cap problema per recordar i dir d’on ve i de qui forma part. Una afirmació que fa només tretze anys hauria estat motiu de conflicte i que ara queda difuminada sota el paraigua de la selecció nacional.
Una veïna de Yopougon, barri popular d’Abidjan, celebra amb una vuvuzela la classificació dels Elefants per a quarts de final. / Imatge: È. B.De la guerra a la festa futbolística en només tretze anys
La Costa d’Ivori va viure una guerra intermitent entre 2002 i 2011 que va dividir el país entre el nord, de majoria musulmana, i el sud que donava suport a l’expresident, Laurent Gbagbo, i conformat majoritàriament per cristians. Una de les causes de la guerra civil va ser el concepte identitari d’ivoiritié, que donava la nacionalitat i el dret a vot només a aquelles persones de pares nascuts a la Costa d’Ivori. El 2002, el bàndol rebel, sota el paraigua del Moviment Patriòtic de la Costa d’Ivori (MPCI), un grup armat pròxim a Alassane Ouattara, actual president del país, es va revoltar contra el llavors president, l’historiador Laurent Gbagbo. Els grups rebels es van alçar al nord del país i van avançar fins a la ciutat de Bouaké, on ara hi ha l’Estadi de la Pau, que va ser escenari d’execucions sumàries del personal governamental durant la guerra. Bouaké també va ser un enclavatge on es va viure un dels episodis més negres de la guerra, quan el 2004 l’aviació del Govern ivorià va bombardejar una base militar francesa. La rebel·lió va ser liderada, en part, per l’assessor del Fons Monetari Internacional (FMI) Alassane Ouattara, originari del nord del país, musulmà i dyula, un poble estès per altres països de l’Àfrica Occidental, com Mali o Burkina Faso. De fet, la Costa d’Ivori és el país d’Àfrica Occidental que més immigrants acull, un total de 2.564.857, cosa que equival a una de cada deu persones, la majoria vingudes de Burkina Faso per treballar a les plantacions de cacau —la Costa d’Ivori n’és el principal exportador mundial— i cafè.
El govern actual ha gastat almenys 1.000 milions d’euros per a l’organització de la Copa d’Àfrica. Una inversió controvertida tenint en compte que el país ocupa el lloc 162 de 189 en el rànquing de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Entre d’altres, han construït un dels estadis més grans de l’Àfrica Occidental, batejat amb el nom d’Alassane Ouattara, que va arribar al poder el 2011 després d’unes eleccions controvertides que es van decidir a cop de martell. Ouattara va ser reinstaurat al poder gràcies a la intervenció militar de l’exèrcit francès i una operació dels cascos blaus. L’expresident Gbagbo va acabar sent jutjat davant el Tribunal Penal Internacional, d’on va sortir absolt, i es va imposar sobre la seva figura un silenci ininterromput fins avui. Ouattara (82 anys) va lliurar la copa a l’equip nacional, amb el qual es va abraçar amb eufòria a l’estadi que duu el seu nom. La Costa d’Ivori celebra eleccions l’any que ve. La victòria de la Copa d’Àfrica és un preàmbul perfecte per forçar, un cop més, les lleis constitucionals que només permeten presentar-se a les eleccions durant dos mandats consecutius i que Ouattara ja ha superat. El 2020 va guanyar el seu tercer mandat, amb el 95% dels vots.
Formar part d’una selecció
La CAN és l’equivalent a l’Eurocopa o la Copa d’Àsia. No obstant això, un dels trets característics d’aquesta competició esportiva és el seguiment popular que té. “Les seleccions dels països africans aconsegueixen unir la seva població. Per exemple, a Nigèria els hausses [poble del nord de Nigèria i del sud de Níger] mengen amb els iorubes [un altre poble del sud de Nigèria al qual pertany l’actual president, Bola Tinubu], i al revés”, afirma en Desmond.
La majoria dels millors jugadors africans juguen en equips fora del continent. Només la selecció d’Àfrica del Sud —coneguts com els Bafana Bafana— està conformada per jugadors que no juguen fora del país. De fet, les lligues de clubs nacionals són molt poc seguides i molts jugadors, quan tenen l’oportunitat, marxen. També hi ha casos com el d’Iñaki Williams, nascut al País Basc i jugador de l’Athletic, que juga amb la selecció de Ghana. El president de la CAF, Patrice Motsepe, destacava en una roda de premsa a Abidjan el 9 de febrer la necessitat de finançar els clubs locals africans perquè els jugadors no hagin de marxar i, així, reforçar el futbol africà. De fet, és molt fàcil veure pels carrers africans joves amb la samarreta del Barça, del Reial Madrid o el PSG. Poques vegades es llueix la d’una selecció, i encara menys la d’un equip nacional, però aquests dies a cada passa et trobes algú amb la samarreta de color taronja. L’oficial costa 59.900 francs (92 euros), quantitat que equival al 80% del salari mínim del país.
El futbol, una via d’escapatòria
“El món no es podria moure sense el continent africà: tenim el coltan que s’utilitza per fer mòbils i ordinadors; també l’or, la plata o els diamants, però la gent continua sent pobra”, diu en Desmond. El futbol esdevé un moment d’evasió per a molta gent, i també de cohesió. I no és l’únic que ho veu així: “Durant els moments més durs de la crisi a la Costa d’Ivori, la gent s’insultava al carrer, però després anaves a un clàssic de l’ASEC Mimosas contra l’Africa Sport [els equips ivorians més populars] i la gent feia com si no passés res. L’esport ha estat un factor importantíssim de cohesió social”, explica un jove taxista.
Durant temps de crisi, el futbol pot arribar a unir les persones i fer oblidar els conflictes existents, encara que sigui durant 90 minuts. També pot enlluernar un país. Al llarg de la història de l’esport se’n poden trobar diferents exemples: el Mundial que es va jugar a l’Argentina del dictador Videla el 1978, la segona Copa Mundial de la FIFA el 1934 a la Itàlia feixista de Mussolini, o fins i tot el Mundial de Qatar 2022, on Amnistia Internacional va denunciar que les condicions a què van sotmetre els treballadors per construir els equipaments eren esclaves i inhumanes. La Copa d’Àfrica fa de parèntesi entre el dia a dia i un somni de pau. “La població s’ha bolcat en l’organització de la CAN perquè fos un esdeveniment bonic”, afegeix el mateix jove taxista que duu la bandera ivoriana a la capota del cotxe. “Des del dia de la inauguració que vaig decorar el cotxe”, afirma orgullós.
Déu, l’onzè jugador
La Costa d’Ivori va aconseguir arribar a la tanda de penals contra el Senegal marcant un gol a l’últim minut del partit i jugant només amb deu jugadors. Després, focs artificials, abraçades i balls als carrers d’Abidjan. En un precís moment, una de les veïnes de la Sabrina mirava al cel i donava infinites vegades gràcies a Déu per haver donat la victòria al seu país. De fet, la classificació dels Elefants és, gairebé, un miracle esportiu. “L’onzè jugador ha estat Déu”, es repetia al carrer. El 42% de la població és de majoria musulmana i un 39% cristiana. Félix Houphouët-Boigny, el primer president ivorià que va estar 30 anys al poder, va construir la basílica més alta del món a Yamoussoukro, capital de la Costa d’Ivori. Un símbol que va aixecar polèmiques, ja que llavors es va dedicar un 6% del pressupost anual a la construcció del temple.
La celebració de la final. / Imatge.: È. B.“Pels africans, el futbol és una festa, salut i diners”, explica Assane Bassié, modista del barri de Biabou al nord d’Abidjan. Gràcies a la Copa d’Àfrica, l’Assane ha tingut més feina del compte. Durant els primers dies es va dedicar a cosir banderes i barrets taronges, blancs i verds, els colors de la Costa d’Ivori. Avui, el seu taller encara no té nom, encara que “Copa d’Àfrica 2023” no li sembla una mala opció. Però tampoc sap si podrà continuar treballant, “perquè només ho sap Déu”, afegeix.
Qui ha dedicat més temps sense recompensa econòmica en aquest campionat són els milers de joves voluntaris destinats a acomodar els espectadors, controlar els accessos al camp o transportar caixes d’aigua. La Solange té 22 anys i ha passat un mes com a voluntària a la zona de premsa. Les seves tasques han estat repartir menjar, orientar els més de 5.000 periodistes acreditats que han passat per les instal·lacions i començar la seva agenda de contactes. “Si Déu vol, espero anar al Marroc [seu de la Copa d’Àfrica 2025] i ser-hi com a periodista”, explica. El recorregut gairebé miraculós de la selecció ivoriana, el gol que quasi no entra, la línia entre l’alegria i la ràbia, entre la derrota i la victòria del futbol, un espai genuïnament emocional, una ruleta deixada a la mà de Déu i un país enlluernat per la copa.