Notícia
Ruanda, 30 anys del “mai més”
Durant poc més de 100 dies, entre el 7 d’abril i el 15 de juliol de 1994, prop d’un milió de persones —aquesta és la xifra oficial que estableix la Constitució ruandesa, tot i que des del món acadèmic i l’ONU s’ha reduït a entre 500.000 i 800.000 persones—, la majoria de les quals membres de la minoritària comunitat tutsi i també sectors moderats de la majoritària comunitat hutu, que s’oposaven al règim, van ser assassinades en un genocidi planificat i patrocinat per l’Estat, i executat per les Forces Armades Ruandeses (FAR), les milícies Interahamwe (‘Aquells que treballen junts’, en ruandès), i també milers de civils que es van afegir a l’extermini, organitzat pels sectors més extremistes del govern, l’anomenat Hutu Power. La missió de l’ONU, tot i ser-ne conscient, va abandonar el país després que les seves tropes fossin atacades i el seu comandant, Roméo Dallaire, hagués advertit de la violència que s’estava duent a terme fins i tot abans de l’inici del genocidi. A més a més, al voltant de 250.000 dones van ser violades, cosa que va deixar la població del país traumatitzada i la seva infraestructura delmada.
El president actual, Paul Kagame, va liderar la rebel·lió del Front Patriòtic Ruandès (FPR) des d’Uganda, que va enderrocar el règim genocida el mateix 1994. Kagame es va convertir en el líder reeixit en la lluita contra la pobresa que ha comptat amb el suport de la comunitat internacional, gràcies a les ajudes rebudes, i ha aconseguit en aquests 30 anys construir-se una imatge de bon gestor que s’uneix al clima de culpabilitat que tenalla la comunitat internacional per no haver intervingut per posar fi al genocidi.
Aquestes dues qüestions —la imatge de bon gestor i el clima de culpabilitat— han contribuït a tirar un vel damunt dels crims comesos per Kagame al capdavant del Front Patriòtic Ruandès per enderrocar el govern genocida, crims que no han estat investigats i que van causar, segons diversos analistes, milers de víctimes mortals. També han contribuït a permetre que Ruanda hagi establert un règim autoritari que reprimeix i vulnera els drets humans de la seva pròpia població i que continuï marcant l’agenda política de la regió en la defensa dels seus interessos nacionals, que afecten directament la veïna República Democràtica del Congo.
Des de llavors, Ruanda ha estat immersa en un procés ambiciós de justícia i reconciliació que ha tingut límits, llums i ombres. Durant els anys que van seguir el genocidi, més de 120.000 persones van ser detingudes i acusades de responsabilitat per haver participat en les matances, i milers van romandre a les presons durant anys, pendents de judici. Per fer front a aquest nombre aclaparador de perpetradors, es va procurar una resposta judicial en tres nivells: el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, el sistema judicial nacional de Ruanda i els tribunals gacaca.
Aula de l'antiga escola de l'Hospital de Kabgayi, un dels indrets en què es va perpretrar el genocidi. El 2021 encara s'hi van desenterrar restes de centenars de víctimes. / Imatge: Adam Jones @ FlickrEn primer lloc, el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (ICTR) va rebre el mandat d’enjudiciar les persones que tenien la responsabilitat més gran pel genocidi i altres violacions greus del dret internacional humanitari comeses a Ruanda l’any 1994. Durant les dues dècades de treball a Arusha (Tanzània), el tribunal va condemnar 61 persones a penes que van incloure la cadena perpètua per haver participat en les matances. Catorze acusats van ser absolts i deu més, remesos als tribunals nacionals. Tot i l’enorme tasca acomplerta, el tribunal va ser objecte de crítiques per part de Ruanda, que el va acusar de lentitud en els processos, entre altres coses.
En segon lloc, els tribunals nacionals de Ruanda van enjudiciar els acusats de planificar el genocidi o de cometre atrocitats, entre elles les violacions. A mitjan 2006, els tribunals nacionals havien jutjat uns 10.000 sospitosos de genocidi.
I, en tercer lloc, per buscar solució al fet que milers d’acusats continuaven esperant judici en el sistema judicial nacional i aconseguir la justícia i la reconciliació a la base, el Govern va restablir el sistema de justícia comunitària tradicional anomenat gacaca (pronunciat ‘ga-txa-txa’). En el sistema gacaca, les comunitats elegien els jutges que s’encarregaven dels processos contra sospitosos de cometre genocidi acusats de tots els crims, excepte la planificació del genocidi. Aquests tribunals locals imposaven penes menys severes si la persona se n’havia penedit i tractava de reconciliar-se amb la comunitat. Des de 2005, més de 12.000 tribunals comunitaris van enjudiciar més d’1,2 milions de casos a tot el país. Tot i considerar-se un èxit per les dimensions del nombre de judicis pendents, per la promoció de la reconciliació a gran escala, i pel caràcter no punitiu de la justícia transicional aplicada, el sistema també va ser objecte de crítiques, ja que es considerava que va ser utilitzat de forma indiscriminada i es van cometre arbitrarietats contra innocents i el sorgiment d’acusacions falses. Alhora, va oferir als perpetradors l’oportunitat de confessar els crims, demostrar que se’n penedien i demanar perdó davant dels conciutadans. Els tribunals gacaca van finalitzar el 2012.
Els impactes múltiples del genocidi es troben presents en l’imaginari col·lectiu del país, han marcat Ruanda durant aquests 30 anys i continuaran deixant-hi petjada de forma permanent. Avui en dia encara es troben fosses comunes amb restes de milers de víctimes del genocidi, tal com assenyala Ibuka, l’associació paraigua de les organitzacions de víctimes. Cada 7 d’abril se celebra el Kwibuka, el dia de commemoració del genocidi.
Les arrels del conflicte: del colonialisme alemany i belga fins a l’actualitat
La monarquia tradicional ruandesa (1) va ser conquerida per Alemanya i incorporada a l’Àfrica Oriental Alemanya a finals del segle XIX. A finals de la Primera Guerra Mundial, Bèlgica va acceptar el mandat de la Societat de les Nacions per governar Ruanda com un dels dos regnes que formaven el territori de Ruanda-Urundi, junt amb la seva colònia del Congo, a l’oest, anteriorment propietat privada del rei Leopold II de Bèlgica. A través de les seves companyies privades, el rei Leopold II ja havia iniciat l’espoliació dels recursos naturals, esclavitzant la població congolesa i massacrant les poblacions que es van resistir a la seva intervenció, i que va continuar sota el mandat belga, tal com ens van relatar Joseph Conrad, Adam Hostchild o Mario Vargas Llosa, entre d’altres, o veiem avui en dia a través de les pintures de Tshibumba Kanda Matulu.
L’arribada del colonialisme belga el 1916 va exacerbar les diferències ètniques entre la comunitat majoritària hutu i la minoria tutsi. Aquesta última va ser considerada superior per la potència colonial belga i va ocupar el poder polític, econòmic i social al país en detriment de la majoria de la població. Aquesta situació va provocar un fort ressentiment i, ja el 1959, es van produir els primers brots de violència etnopolítica contra la comunitat tutsi.
Després de la independència el 1962, la comunitat hutu va prendre el poder. El 1990 es va iniciar un conflicte armat entre el grup armat RPF —liderat per la comunitat tutsi d’Uganda, fugida el 1959 de Ruanda— i el govern hutu. Els dos contendents van assolir un acord el 1993 per posar fi al conflicte. Tanmateix, l’acord no va ser respectat, i l’artífex del pacte, el president Juvénal Habyarimana, va ser assassinat en ser abatut l’avió en què viatjava junt amb el seu homòleg burundès, Cyprien Ntaryamira, en circumstàncies encara no esclarides.
La mort de Habyarimana fou l’excusa i el desencadenant perquè, l’endemà, sectors extremistes hutus iniciessin el genocidi, davant la inacció de la comunitat internacional. Tres mesos després, l’RPF va aconseguir enderrocar i expulsar el govern genocida, cometent greus violacions dels drets humans i massacres que van quedar impunes, com la del camp de desplaçats de Kibeho de 1995, on van ser assassinades al voltant de 5.000 persones.
La crisi va continuar a l’altra banda de la frontera, a la República Democràtica del Congo (RDC), llavors coneguda com el Zaire, on dos milions de refugiats ruandesos, inclosos els responsables dels assassinats, havien buscat refugi gràcies a l’Operació Turquesa, facilitada per França. El nou govern de Ruanda va donar suport a una força rebel liderada per Laurent Kabila, que va perseguir els genocides al Congo abans de marxar cap a la capital, Kinshasa, i enderrocar el líder cleptocràtic del país, Mobutu Sese Seko.
Kabila aviat es va enfrontar amb els seus aliats ruandesos, cosa que va desencadenar una nova rebel·lió amb el suport de Ruanda el 1998, que va absorbir diversos països africans en l’anomenada “Guerra Mundial d’Àfrica”. La guerra es va acabar el 2002 i es van retirar del Congo les tropes estrangeres, principalment les de Ruanda, que justificava la seva presència per l’existència de grups en territori congolès als quals pretenia eliminar, davant l’absència de voluntat de les forces armades congoleses per desarticular-los, mentre Ruanda i els seus aliats exercien el control i l’espoliació dels recursos naturals d’aquest país.
A les portes d’una tercera guerra?
Des de llavors, el president Kagame ha governat de forma autoritària: ha instaurat un clima de persecució i repressió de la dissidència amb l’argument que aquesta oposició política i social promou un discurs genocida, ha eliminat adversaris a dintre i fora de les fronteres del país i ha intervingut en els afers congolesos sota l’argument que aquest país continua acollint els responsables del genocidi, les rebatejades Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR), que han estat també instrumentalitzades pels successius governs congolesos per frenar Ruanda.
El president de Ruanda, Paul Kagame. / Imatge: Munich Security ConferenceA Ruanda no es respecten les llibertats civils i els drets polítics. Les organitzacions de drets humans han demostrat sovint que el govern de Ruanda viola els drets d’aquells que s’atreveixen a desafiar-ne la narrativa o contradir-la. A més dels 250.000 refugiats ruandesos i els grups armats que operen a l’est de la RDC, hi ha més refugiats ruandesos dispersos pels estats veïns de Burundi, Tanzània i Uganda. Hi ha grups polítics ruandesos que s’oposen al partit governant a Ruanda i reclamen un retorn voluntari i segur a la seva pàtria per poder exercir els drets polítics sense cap restricció, així com la diàspora que es troba per Europa, Amèrica i Àfrica. Les relacions entre Ruanda, Burundi, Uganda i la RDC s’han vist permanentment marcades per les acusacions de complicitat amb grups rebels que pretenen enderrocar el lideratge ruandès; Ruanda, al seu torn, mobilitza i arma la població ruandesa present a l’est de la RDC, permanentment amenaçada. Ruanda, malgrat el fet d’haver estat assenyalada per l’ONU des de 2001 fins a l’actualitat per haver participat directament o indirecta en l’espoliació dels recursos naturals congolesos de forma sistemàtica i sistèmica i per haver armat i organitzat rebel·lions per protegir la comunitat banyarwanda i banyamulenge i els seus interessos als Kivus, continua sense ser sancionada per la mateixa ONU o per la resta d’actors de la comunitat internacional.
El darrer episodi s’ha iniciat el 2022, quan es van produir xocs entre els cossos de seguretat de Ruanda i la RDC en la zona fronterera, i per les acusacions contra Ruanda –constatades i evidenciades per Nacions Unides– de donar suport militar i logístic a l’ofensiva del grup armat Moviment 23 de Març (M23) al Kivu Nord. L’M23 és el principal grup armat proxy de Ruanda dins la RDC, que amb diferents noms (l’RCD-Goma durant la “Guerra Mundial d’Àfrica” als anys noranta, el CNDP de Laurent Nkunda i, des de 2012, l’M23) lluita pels drets de la població ruandesa al Congo, es troba sota la tutela ruandesa i contribueix a l’espoliació dels recursos naturals congolesos en favor propi i de Ruanda. Els darrers mesos la situació s’ha agreujat fins al punt que no es descarta que es pugui desencadenar una conflagració entre els dos països, amb el suport d’un centenar de grups locals.
Tot i el llegat que pesa sobre Ruanda, i les ferides encara obertes, és imprescindible una anàlisi més profunda per comprendre les dinàmiques locals, regionals i internacionals que es troben en la gènesi del conflicte entre la República Democràtica del Congo i Ruanda, de cara a intentar promoure’n la transformació real: només així les poblacions d’ambdós països podran començar a passar pàgina —que no oblidar— i construir una convivència en pau.
(1) Ruanda era una confederació de clans, estructurada en una vintena de clans formats per ramaders (tutsis), agricultors (hutus) i artesans (els pigmeus twes). Cada clan tenia un cap, el mwami, i un dels clans, liderat per un llinatge tutsi, dominava la regió i era considerat el rei de Ruanda. Aquest sistema feudal, clientelar, es basava en la possessió de ramats o terres. Com assenyalen Gerard Prunier o Itziar Ruiz-Giménez, entre altres, les categories tutsi i hutu són flexibles i contenen elements d’etnicitat, llinatge, clan, estatus social o activitat econòmica. L’arribada del colonialisme belga va instaurar el mite camític, pel qual els tutsis –entre el 10% i el 15% de la població–, originaris de Núbia i Etiòpia i arribats en migracions entre els segles XII i XIII, serien una raça superior, més civilitzada i propera a Europa, que havia aconseguit dominar la població local: els hutus i els twes. Aquest mite, de rigor científic escàs, va ser la base del govern indirecte dominat pels tutsis a Ruanda i Burundi. Aquest mite estereotipat i les polítiques colonials discriminatòries van alimentar un complex agressiu d’inferioritat hutu, que va derivar en les onades successives de violència en els anys cinquanta i seixanta del segle XX que van dur al poder la majoria hutu, que havia alimentat un discurs en contra dels tutsis, en considerar-los invasors estrangers enfront els hutus, legítims habitants del país. Per aprofundir en la qüestió, vegeu, entre d’altres, Ruiz-Giménez (2003) i Prunier (1995).