El 13 de desembre tenia lloc a la seu de la Comissió Europea de Brussel·les una trobada entre els representants del Regne de Marroc i els dels governs dels Estats membres de la Unió Europea. La reunió, preparada des de feia dies, no sortí gens de l'esquema previst. És a dir, de la part marroquina les intervencions foren una clara aposta per a estrènyer els lligams econòmics, polítics, culturals... entre el govern africà oficialment més proper als valors de la democràcia que sustenten els principis rectors de la Unió Europea i, de part dels governs europeus, totes les preses de posició no podien desviar-se dels termes prèviament pactats, fins i tot les al·lusions imprescindibles a la democràcia i als drets humans. Els somriures d'uns i altres acompanyaren les signatures de conformitat que feien al cas, com bé ho han demostrat les imatges i les cròniques referides a l'esdeveniment. O sigui, tot plegat una solemne farsa, si ho mirem amb els ulls posats als problemes de fons. Senzillament, perquè la cerimònia de la trobada deixava a l'aire la democràcia i els drets humans, especialment els drets dels pobles, tot i constituir els valors primordials de la Unió Europea, com uns i altres reconeixien. Les persones més profundament afectades pels acords signats a Brussel·les, els membres del poble sahrauí, quedaren arraconades. Ignominiosament. O, millor dit, van haver de sofrir, una vegada més, que se les menyspreés de la forma més humiliant. Amb l'agreujant que els europeus, amb la potència colonial, Espanya, que les havia deixat a l'estacada, al capdavant, preferien el silenci sobre ells a la denúncia contra el comportament del govern marroquí, que els oprimeix des de fa més de trenta-cinc anys. Els governs europeus, també en aquesta ocasió, preferiren actuar com a mers espectadors incrèduls de la constant violació dels drets humans al Sàhara Occidental, violació que ha arribat al súmmum d'ençà del cruel desmantellament del campament saharià de Gdeim Izik, el 8 de novembre, amb morts i ferits.

Però, ben mirat, aquestes actituds europees, ja prou nefastes, amagaven unes actituds encara pitjors. Si bé la reunió de Brussel·les havia de servir, igualment, per a analitzar el contingut de les denúncies difoses arreu del món contra les intervencions brutals de les forces armades marroquines al Sàhara Occidental, pràcticament es va passar per alt aquest requisit. Oficialment per manca de dades, atès que els periodistes i els eurodiputats, entre altres, que havien acudit als llocs dels fets esmentats per a informar-se del que hi estava passant, no hi havien pogut accedir, per expressa prohibició del govern marroquí.

Fins aquí ha arribat la hipocresia d'uns i la passivitat dels altres. Potenciades, encara, perquè, de nou, quedava ben palès que es volia aparcar el tema de fons, el dret humà democràtic fonamental a l'autodeterminació del poble sahrauí, negat sistemàticament pel govern marroquí i no ben vist, entre altres, pel govern espanyol. Malgrat les successives preses de posició al seu favor per l'ONU i les reclamacions, amb la boca petita, dels governs europeus, quan no es posen en joc altres interessos, els econòmics, per exemple.

Davant d'aquest seguit de tripijocs, la societat civil tenim el dret i el deure d'expressar la solidaritat amb el poble saharià. I de reclamar que els nostres representants polítics no deixin d'aprofitar l'oportunitat de parlar que els ofereix el fet que el Sàhara Occidental torni a situar-se a la primera plana de l'agenda universal, gràcies al coratge del mateix poble sahrauí. De parlar, naturalment, perquè una vegada per totes, amb una sola veu, els governs dits demòcrates exigeixin que siguin aplicades les decisions de l'ONU en aquest clar exemple d'un colonialisme escandalós, a causa de la pervivència de la no descolonització real de què és culpable, en primer lloc, el Regne d'Espanya.